TERRES DEL
BAGES
Assabentats, mitjançant una publicació
rebuda d’Amics de l’Art Romànic del Bages de l’existència de aquesta església,
van decidir conèixer-la. Millor dit en vam aventurar a aproximar-nos. Malgrat l’ampli
estudi de Catalunya Romànica, actualment tant el mas com l’església estan en estat
ruïnós.
Aquesta església era situada dins
l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona de Camp de Bages i al lloc
d’Olzinelles. Encara que trigà a tenir la categoria de parròquia, ha seguit
conservant-la fins avui, bé que en un altre temple. Durant uns segles depengué
de la canònica de Santa Maria de l’Estany.
El lloc d’Olzinelles, una de les
velles fites de la repoblació rural de la comarca, apareix documentat a partir
de l’any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic, Froia, quan en
una delimitació del terme de la ciutat de Manresa apareix amb el nom d’Alsinelles.
L’any 1022, en l’acta de consagració
de Santa Maria de Manresa, es torna a dir que el seu terme va per Ulzinellas fins
al riu Llobregat. Olzinelles era un predi on el segle X hom aixecà una església
preromànica, de la qual, en renovar-se l’edifici el segle XII, només ha restat
la capçalera i, encara, en part remodelada. Al llarg del segle XI noves
notícies del fons de Sant Benet de Bages indiquen la persistència d’aquest
nucli.
L’església no és esmentada fins el
1086, quan Bernat Bernat empenyorà a Folc Amalric, a la seva muller Bonadona i
a llur fill, Berenguer Folc, l’alou que tenia al territori de Sant Jaume
d’Olzinelles, excepte el que ja havia donat al monestir de Santa Maria de
l’Estany, amb la condició que podia redimir l’empenyorament quan volgués. Tot i
que en aquest moment hom no dona detalls de l’alou, aquest era compost per la
meitat de l’església, la sagrera i terres i vinyes. Com que l’empenyorament no
es redimia, el 1121 la vídua de Berenguer Folc, Ermengarda, i llur fill,
Bernat, donaren al monestir de Sant Benet de Bages la meitat de l’església de
Sant Jaume d’Olzinelles, de la sagrera i de les terres i vinyes.
Però, per altra banda, Bernat
Bernat, al moment de la seva mort, donà a la canònica de l’Estany, a més de la
meitat que ja havia donat, la penyora de l’altra meitat; no obstant, quan la
canònica, que no en sabia res, volgué redimir la penyora, es trobà que ja la
posseïa el monestir de Sant Benet. Calgué una intervenció arbitral a càrrec del
prior de Sant Pere de Casserres, el qual concedí l’altra meitat a l’Estany.
Així, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de l’Estany del
1133 l’església de Sant Jaume d’Olzinelles figura com a propietat de la
canònica.
En la relació anterior al 1154 no
consta que tingués categoria de parròquia; en canvi, en una altra del 1361 ja
hi figura la parròquia d’Olzinelles, si bé el 1903 es traslladà a un temple
construït al Pont de Cabrianes. L’abat de l’Estany, per tal de completar el seu
domini de la parròquia, el 1420 comprà, a carta de gràcia, al rei Alfons IV la
quadra d’Olzinelles en franc alou per 300 florins. El domini de la canònica de
l’Estany sobre la parròquia finí el 1592 quan s’extingí la canònica regular de
l’Estany; aleshores passà a domini episcopal.
El 1685 tenia com a sufragània
l’antiga parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts, situada vers Sant
Fruitós de Bages, prop del Llobregat, ara pràcticament desapareguda. Ambdues
parròquies foren servides per un sol rector, que no residia al lloc, potser per
manca de rectoria.
L’any 1803 hom abandonà aquesta
església en ésser construïda la nova, més propera al Pont de Cabrianes.
A desgrat de l’abandó en què es
troba, la visió que ofereix aquesta esglesiola des de llevant, acompanyada
sempre d’una vella alzina, és realment captivadora. Els seus paraments són
llisos i desproveïts d’ornamentacions, i les seves formes i estructura indiquen
que es tracta d’una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII al
mateix indret on abans s’havia alçat un temple preromànic.
El seu pla en determina un edifici
molt simple, format per una nau i un absis semicircular, que sorgeix al cantó
de llevant. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta d’un quart
d’esfera. Un simple ressalt interposat entre aquests dos cossos fa la gradació
i obre definitivament l’absis. Aquest, com la resta de paraments de l’edifici,
no presenta cap decoració. La seva simplicitat i monotonia només són trencades
per un finestral obert al centre de l’hemicicle i que presenta les
característiques pròpies de l’època: doble esqueixada i acabat amb un arc de
mig punt adovellat.
La porta d’ingrés, de construcció moderna,
se situa al mur de migjorn, bé que ocupa el mateix lloc que havia ocupat el
portal primitiu, del qual encara és ben patent, sobre l’altre, el seu
acabament, consistent en un arc de mig punt adovellat. A la part superior i a
la banda dreta de la porta hi ha una obertura rectangular moderna.
El mur de ponent és coronat per un
campanar, tardà que s’aixeca desgavelladament mitjançant una paret de dues
obertures i que no encaixa gens amb l’estructura del temple. Al mateix mur i
sota el campanar hi ha una finestra quadrada que poc s’avé amb l’obra i que se
suma a les reformes de què fou objecte l’edifici. Aquest mur s’uneix al mas que
li fa costat per mitjà d’una arcada sobre la qual reposa un cos d’edifici
modern. A més dels afegitons descrits, hom desfigurà aquesta església
sobrealçant els murs de la nau, reestructurant el mur de ponent i enguixant els
paraments interiors, on també va construir-hi un petit cor.
A l’inici del mur de tramuntana
encara es conserva, a manera de sagristia o capella, la capçalera o santuari
preromànic del temple anterior. Es tracta d’un petit edifici de planta
rectangular, cobert interiorment amb volta de pedra i revestit exteriorment amb
una teulada de doble vessant. A l’interior, la coberta presenta una estructura
irregular, puix que ha estat feta amb lloses disposades unes damunt les altres,
talment com les de les barraques disseminades pels nostres camps. A la part
superior i desplaçada un xic del centre hi ha una finestra monolítica d’una
sola esqueixada, amb una obertura allargada i d’angles arrodonits. L’aparell és
fet amb blocs de pedra desbastats a cops de martell i de mides diferents, que
es disposen irregularment, sense formar filades.
A desgrat de la deixadesa en què es
troba (és utilitzat com a magatzem), l’edifici es manté sòlid i dempeus i el
seu aspecte exterior és força atractívol.
Sant Jaume
d'Olzinelles és
una església de construcció romànica de mitjan segle XII
reconeguda com una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Catalunya Romànica
