SANT JAUME D’OLZINELLES. SANT FRUITÓS DE BAGES.

 TERRES DEL BAGES 

Assabentats, mitjançant una publicació rebuda d’Amics de l’Art Romànic del Bages de l’existència de aquesta església, van decidir conèixer-la. Millor dit en vam aventurar a aproximar-nos. Malgrat l’ampli estudi de Catalunya Romànica, actualment tant el mas com l’església estan en estat ruïnós.   

Aquesta església era situada dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona de Camp de Bages i al lloc d’Olzinelles. Encara que trigà a tenir la categoria de parròquia, ha seguit conservant-la fins avui, bé que en un altre temple. Durant uns segles depengué de la canònica de Santa Maria de l’Estany. 

El lloc d’Olzinelles, una de les velles fites de la repoblació rural de la comarca, apareix documentat a partir de l’any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic, Froia, quan en una delimitació del terme de la ciutat de Manresa apareix amb el nom d’Alsinelles. 

L’any 1022, en l’acta de consagració de Santa Maria de Manresa, es torna a dir que el seu terme va per Ulzinellas fins al riu Llobregat. Olzinelles era un predi on el segle X hom aixecà una església preromànica, de la qual, en renovar-se l’edifici el segle XII, només ha restat la capçalera i, encara, en part remodelada. Al llarg del segle XI noves notícies del fons de Sant Benet de Bages indiquen la persistència d’aquest nucli. 

L’església no és esmentada fins el 1086, quan Bernat Bernat empenyorà a Folc Amalric, a la seva muller Bonadona i a llur fill, Berenguer Folc, l’alou que tenia al territori de Sant Jaume d’Olzinelles, excepte el que ja havia donat al monestir de Santa Maria de l’Estany, amb la condició que podia redimir l’empenyorament quan volgués. Tot i que en aquest moment hom no dona detalls de l’alou, aquest era compost per la meitat de l’església, la sagrera i terres i vinyes. Com que l’empenyorament no es redimia, el 1121 la vídua de Berenguer Folc, Ermengarda, i llur fill, Bernat, donaren al monestir de Sant Benet de Bages la meitat de l’església de Sant Jaume d’Olzinelles, de la sagrera i de les terres i vinyes. 

Però, per altra banda, Bernat Bernat, al moment de la seva mort, donà a la canònica de l’Estany, a més de la meitat que ja havia donat, la penyora de l’altra meitat; no obstant, quan la canònica, que no en sabia res, volgué redimir la penyora, es trobà que ja la posseïa el monestir de Sant Benet. Calgué una intervenció arbitral a càrrec del prior de Sant Pere de Casserres, el qual concedí l’altra meitat a l’Estany. Així, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de l’Estany del 1133 l’església de Sant Jaume d’Olzinelles figura com a propietat de la canònica. 

En la relació anterior al 1154 no consta que tingués categoria de parròquia; en canvi, en una altra del 1361 ja hi figura la parròquia d’Olzinelles, si bé el 1903 es traslladà a un temple construït al Pont de Cabrianes. L’abat de l’Estany, per tal de completar el seu domini de la parròquia, el 1420 comprà, a carta de gràcia, al rei Alfons IV la quadra d’Olzinelles en franc alou per 300 florins. El domini de la canònica de l’Estany sobre la parròquia finí el 1592 quan s’extingí la canònica regular de l’Estany; aleshores passà a domini episcopal. 

El 1685 tenia com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts, situada vers Sant Fruitós de Bages, prop del Llobregat, ara pràcticament desapareguda. Ambdues parròquies foren servides per un sol rector, que no residia al lloc, potser per manca de rectoria.

L’any 1803 hom abandonà aquesta església en ésser construïda la nova, més propera al Pont de Cabrianes. 

A desgrat de l’abandó en què es troba, la visió que ofereix aquesta esglesiola des de llevant, acompanyada sempre d’una vella alzina, és realment captivadora. Els seus paraments són llisos i desproveïts d’ornamentacions, i les seves formes i estructura indiquen que es tracta d’una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII al mateix indret on abans s’havia alçat un temple preromànic. 

El seu pla en determina un edifici molt simple, format per una nau i un absis semicircular, que sorgeix al cantó de llevant. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta d’un quart d’esfera. Un simple ressalt interposat entre aquests dos cossos fa la gradació i obre definitivament l’absis. Aquest, com la resta de paraments de l’edifici, no presenta cap decoració. La seva simplicitat i monotonia només són trencades per un finestral obert al centre de l’hemicicle i que presenta les característiques pròpies de l’època: doble esqueixada i acabat amb un arc de mig punt adovellat. 

La porta d’ingrés, de construcció moderna, se situa al mur de migjorn, bé que ocupa el mateix lloc que havia ocupat el portal primitiu, del qual encara és ben patent, sobre l’altre, el seu acabament, consistent en un arc de mig punt adovellat. A la part superior i a la banda dreta de la porta hi ha una obertura rectangular moderna. 

El mur de ponent és coronat per un campanar, tardà que s’aixeca desgavelladament mitjançant una paret de dues obertures i que no encaixa gens amb l’estructura del temple. Al mateix mur i sota el campanar hi ha una finestra quadrada que poc s’avé amb l’obra i que se suma a les reformes de què fou objecte l’edifici. Aquest mur s’uneix al mas que li fa costat per mitjà d’una arcada sobre la qual reposa un cos d’edifici modern. A més dels afegitons descrits, hom desfigurà aquesta església sobrealçant els murs de la nau, reestructurant el mur de ponent i enguixant els paraments interiors, on també va construir-hi un petit cor. 

A l’inici del mur de tramuntana encara es conserva, a manera de sagristia o capella, la capçalera o santuari preromànic del temple anterior. Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular, cobert interiorment amb volta de pedra i revestit exteriorment amb una teulada de doble vessant. A l’interior, la coberta presenta una estructura irregular, puix que ha estat feta amb lloses disposades unes damunt les altres, talment com les de les barraques disseminades pels nostres camps. A la part superior i desplaçada un xic del centre hi ha una finestra monolítica d’una sola esqueixada, amb una obertura allargada i d’angles arrodonits. L’aparell és fet amb blocs de pedra desbastats a cops de martell i de mides diferents, que es disposen irregularment, sense formar filades. 

Actualment aquesta capçalera no es comunica amb la nau romànica, per tal com ha estat obturada amb un envà. Bé que al primer cop d’ull aquest santuari es presenta com una construcció preromànica, quan hom l’examina detingudament això es fa un xic més dubtós, ja que aquesta construcció, prescindint d’una evident remodelació del seu aparell, no és englobada per l’edifici romànic, sinó que, tal com demostren els punts de juntura d’ambdues edificacions, sembla més aviat que s’hi adapti, cosa que fa pensar en una possible refecció posterior a partir d’elements originals enderrocats sobre els fonaments subsistents que donen la planta actual. Les pedres són antigues i cal remarcar, sobretot, la finestra d’esqueixada senzilla per dintre i tallada en un únic bloc de pedra per fora de manera idèntica a les finestres de Santa Maria del Gran de Fals o de Santa Àgata de Clariana al Solsonès. Sigui com vulgui, bé que no podem precisar-ne exactament la intensitat, el fet és que aquest absis preromànic ha estat remodelat i l’estructura actual no es correspon exactament amb la primitiva. 

A desgrat de la deixadesa en què es troba (és utilitzat com a magatzem), l’edifici es manté sòlid i dempeus i el seu aspecte exterior és força atractívol. 

Sant Jaume d'Olzinelles és una església de construcció romànica de mitjan segle XII reconeguda com una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica