SANT PERE D’OS DE CIVIS. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

Os de Civis, també dit Aós de Civis, i antigament Os d’Urgell és una entitat municipal descentralitzada de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell. Té un cens de població aprox. de 140 habitants i estadísticament el nombre va creixent. I és situat a 1493 m. d’alçada.

Os de Civis és situat dalt d’un petit turonet, on conflueixen el riu d’Aós o de Satúria, tributari del Valira. amb els torrents d’Avellà i d’Enclar Aos. Situada en el vessant andorrà però administrativament sempre ha estat catalana i els seus límits mai s’han disputat. Només s’hi pot arribar mitjançant la carretera de Sant Julià de Lòria. També els serveis depenen d’Andorra. La comunicació amb la resta del municipi és molt difícil s’hauria de pujar al coll de Conflent i com va dir la senyoreta de l’oficina d’informació per una pista de terra incerta.

El lloc de Ouosse, esmentat en l’ACCU, era possessió dels Caboet, en féu de l’església d’Urgell i passà posteriorment als seus hereus els vescomtes de Castellbó.  

  

Malgrat els seus orígens romànics l’església no apareix documentada fins l’any 1312 i 1314 en la visita feta pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.

Es tracta d'un edifici medieval molt modificat en èpoques posteriors. Consta d’una nau rectangular amb tres capelles laterals al costat nord, i amb coberta de fusta.  

La nau està capçada a llevant per un presbiteri i una sagristia trapezoïdal que substitueixen l’antic absis semicircular espai ara ocupat per la sagristia. El porxo original, situat a les façanes de llevant i de migdia ha estat reconstruït al segle XX.

Les obertures originals són dues finestres de doble esqueixada i un ull de bou situades a la façana. El campanar situat al costat de l’entrada, presenta unes característiques de fortificació. És de planta quadrada amb dos pisos i espitllera al primer pis i quatre finestres al segon.

 

La majoria de les cases són al redós de l’església.

L’any 1982 al veure’s incomunicats per les fortes riuades es va constituir l’Associació d’Amics d’Aos de Civis que va ajudar a la restauració de les cases del poble i per aconseguir alguna subvenció per restaurar l’església romànica de Sant Pere i Santa Margarida.

Text i documentació: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   

COVA DEL SANTUARI DE LURDA DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Al costat de l’hostatgeria del Santuari de Lurda de la Nou hi ha un estret camí, primer cimentat i després més ample d’escales de pedra i terra que ens porta fins la cova de la Verge.

Sota mateix del penyal del Santuari  i al costat del torrent hi ha la cova i les fonts amb piscines, a més d’un frondós arbrat. El conjunt està fet a imitació del santuari de Bigorra.

 

Damunt la font hi ha una imatge de la Verge.

La font també té la seva història. Abans de la construcció del Santuari se la coneixia com la font de Sant Isidre i només rajava aigua per una canella, quan s’inaugurà el Santuari va canviar-se el nom pel de la font de Lurda i al cap de tres dies van aparèixer tres canelles més.

Al costat de les fonts hi h una petita construcció, actualment abandonada que en el seu interior hi havia unes dutxes om antigament anaven a banyar-se els malalts per guarir-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau:

SANTUARI DE LURDA. LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Aquest cop vam aproximar-nos a la Nou de Berguedà per visitar el santuari sota l’advocació de Nostra Senyora de Lurda (Lourdes o Lurdes). Com sempre primerament la nostra recerca de caire fotogràfic per després cercar la pertinent informació.

Prop del poble de la Nou, vers migdia, s’alça el santuari de Lurda de la Nou. Mossèn Antoni Comelles, fill i rector de la Nou, malalt i pràcticament sense mitjans, viatja a Lourdes de Bigorra l’any 1877 on visqué una experiència molt positiva. Meravellat del què veié va tornar l’any 1878 i portà una imatge de la Verge de Lourdes (90 cm.) per posar-la en una petita capella.

 

El conjunt és una edificació d’estil eclèctic, singular dins de l'esquema clàssic de santuari marià de muntanya. La construcció és un espaiós temple que disposa del cambril corresponent. A continuació de la nau central hi ha la sagristia, amb forma de llanterna, coberta per una petita cúpula.

 

Amb pocs anys i pagat íntegrament per devots es construïren l’altar major i vuit de laterals d’estil neo-gòtic. Dos d’ells van ser destruïts durant la Guerra Civil. El retaule de l’altar acull una imatge de la Verge de Lourdes, de 1,80 m. d’alçada, obra d’Agustí Potellas, escultor de Vic.  És a destacar la imatge de la Verge rere l’altar en la reproducció de la cova per l’adoració dels creients.

Després d’un sense fi de problemes econòmics i les moltes aportacions majoritàriament de gent humil el 16 de setembre de 1886 va ser inaugurat amb l’assistència de 5000 persones. Per motiu de les moltes visites de devots l’any 1893 es fundà l’hostatgeria. En 1960 amb motiu del 75 aniversari del santuari es construí el campanar.  

 

Al costat del temple i comunicada per un pont cobert hi ha la casa del capellà custodi amb cel·les al pis superior i a continuació la casa de colònies. En els anys vuitanta, la casa ermita passà a ser la seu d'un actiu centre de "colònies d'estiu" per a infants.

Tant el temple com la casa hostal són situats en un forçat relleix per sobre d'un torrent. Forma un conjunt o una petita unitat, en un paratge esquerp, integrat en el sistema de major entitat compost en els planells elevats de l'antic poblament de la Nou.

Mossèn Antoni Comellas reposà finalment en el seu estimat santuari.

L’11 de febrer es celebra la festivitat de la Mare de Déu i el darrer diumenge de juliol es fa l’aplec de malats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’edifici és impactant i de gran bellesa. Sorprèn trobar aquesta edificació en un lloc on prima la naturalesa però és encantador. La seva ubicació i l’entorn de la plaça amb d’arbres i plantes són com un recés de pau.

La pau que per desgràcia manca molt en aquest món i en aquest moment. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

En la nostra recerca habitual ens acostarem aquesta vegada al nucli de cases de la Nou de Berguedà cercant l’església de Sant Martí.

Per anar-hi a La Nou del Berguedà anat per carretera des de Berga a Guardiola passada la Tèrmica hi ha un trencall senyalitzat a mà dreta que passa el pont per damunt de l’embassament de la Baells ens hi condueix.

L'església de Sant Martí de la Nou pertanyen a l’antic comtat de Berguedà fou sempre una església parroquial del bisbat d’Urgell (dita illa Noz el 839 i després esmentada Nuce).

En una data imprecisa del segle XI el comte Ramon Guifré de Cerdanya va vendre dos masos al vicari i senyor de la Portella, Guifré, per una espasa amb el cap d’argent i un elm; el tracte d’aquesta compra-venda fou establert en presència del germà del comte, Guillem Guifré, bisbe d’Urgell, el jutge Salomó, Miró, Riculf i altres prohoms, clergues, monjos i laics, davant l’església de Sant Martí de la Nou.

L’any 1003 el vescomte Bernat de Conflent publicava el seu testament en presència de l’Oliba i un seguit de prohoms, atorgà a l’església de Sant Martí el camp que tenia al lloc de Clarà.

 

L'edifici primitiu degué restar abandonat o fou enderrocat a la fi del segle XII i és bastí damunt de les seves restes l'església romànica que ha arribat fins a l'actualitat (fou consagrada el 20 de febrer de 1196 pel bisbe Bernard de Castellbó de la Seu d'Urgell).

Els detalls de la consagració són coneguts des del 1967, que, en restaurar l'església i desmuntar l'altar, hom trobà unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d'aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. A la casa rectoral es conserven les tres lipsanoteques trobades a l'altar major: dues són capses rectangulars, i la tercera és un pot de fusta bombat amb una coberta perfectament adaptable al cos, coronada per un pom.

 

Té una nau única, coberta amb una volta lleugerament apuntada i acabada en un absis central i dos de laterals disposats en forma de creu llatina trevolada. És una llàstima que la proximitat de les casses impedeixi la contemplació de tot el conjunt absidal.

La nau , no té cap arc de reforçament ni cap pilar adossat, fou coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. Els absis es cobreixen amb volta de quart d’esfera. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Els murs amb sofert modificacions els fou afegit dues capelles laterals rectangulars entre els segles XVII i XVIII. El campanar adossat a la banda de tramuntana de la façana, és una torre gran quadrada, massa gran en proporció a l'església.

A ponent hi ha el mur frontal en el qual és oberta la notable porta d'entrada, Aquesta porta consta de tres arcs de mig punt en degradació, coberts per una arquivolta simple, al damunt hi ha una finestra de doble esqueixada.

La porta d’entrada ha estat complementada amb una bonica ferramenta d'època romànica.

En l’interior es conserva un original retaule barroc.

Pel que fa als actes festius es celebra la festa major el 11 de novembre, diada de Sant Martí.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

SANTA AGNÈS DE LA FARRERA DELS LLOPS. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Portats pel nostre desig, segurament una mica aventurer, de trepitjar i veure la terra catalana i sobretot per causa de la nostra ubicació que pertany a la part nord del país vam anar a veure l’ermita de Santa Agnès de la Farrera dels Llops en les Valls de Valira de l’Alt Urgell.

 

Abans d’arribar a la Farga de Moles en direcció a Andorra hi ha un trencall a mà esquerra que porta a Ars i Argolell. Passat el pont que travessa el riu Valira s’agafa la carretera d’Ars i pocs metres més endavant hi ha un cartell que ens indica Cabanelles i Farrera dels Llops. Per una pista de terra bastant costeruda i virada però ben conservada al cap de 3 o 4 km quilòmetres arribem a l’església i lloc de Farrera dels Llops (1200 m. d’altitud).

 

Cercant documentació en “Catalunya Romànica” ens diuen església en ruïnes, però l’any 2007 va haver una actuació  de millora i arranjament per part dels de ca l’Arnau.  L’ermita ha recuperat almenys exteriorment el seu aspecte. Per posar alguna pega hauré de dir que malauradament el ciment queda patent en les parets però el conjunt de l’església i el cementiri davant de la porta és bellíssim. Més val la presència actual que unes ruïnes malmeses.

El lloc és esmentat en l’ACCU de l’a. 839 com possessió del Caboet com feudataris dels bisbes d’Urgell. Després passa als seus hereters els vescomtes de Castellbó. Podria haver estat una construcció preromànica.

En la vista pastoral de 1758 era sufragània de Sant Andreu d’Arcavell i tenia cementiri propi. L’any 1904 era integrada a la parròquia d’Asnurri, segregada de la d’Argolell. Després forma part del terme d’Ars.

L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions amb un absis semicircular cobert en volta de quart d’esfera. La unió de l’absis i la nau es fa mitjançant un arc triomfal de perfil apuntat que forma un plec en degradació que encaixa la capçalera amb la nau.

 

La porta d’entrada és en el mur de migjorn coberta amb un sol arc adovellat de pedra tosca. L’absis té dues finestres de doble esqueixada molt estretes.  

La coberta és de fusta i llicorella.  

Catalunya Romànica ens comenta que encastada a l'absis es conserva una biga decorada amb dos escuts iguals que podria correspondre a un baldaquí. L’escut representat en la biga, segons una moneda de 1234 amb el mateix dibuix correspon a Roger Foix, vescomte de Castellbó. 

També parla d’un campanar de cadireta d’un sol ull sobre el mur de l’arc triomfal, ara desaparegut. 

El seu grau d’enrunament era notable quan, a l’any 2007, els de ca l’Arnau tingueren cura de la seva restauració. L’església està catalogada com a Béns Cultural Interès Local (BCILs)  

 

Ara he comprès unes paraules que havia sentit fa molts anys. Segons una llegenda, aquí hi havia la Meca, i al relativament proper castell d'Ars, la Seca. Al nostre davant tenim les valls d'Andorra. “La Seca, la Meca i les valls d’Andorra”. Crec recordar si formava part d’un eslògan publicitari. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   

SANT JOAN DE L’AVELLANET. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Una nova crònica i un capítol més de tantes coses que ens mostra nostra terra catalana. Aquesta vegada anàvem a visitar l’església de Sant Joan de l’Avellanet.

Seguint la carretera de Bagà a Gisclareny en el Km. 3,7 trobarem un rètol que indica Sant Joan. Molt a prop d’aquest indret finalitza la Via Nicolau oberta fa poc per persones que els hi agradi caminar, el projecte futur d’un museu i una casa de colònies.

Situada dins l’antic comtat de Cerdanya i concretament a la vall de Brocà. L’església depenia religiosament de la diòcesi d’Urgell.

La primera referència històrica, no gaire precisa, és de l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà ( actualment Guardiola).

Noticies més precises daten del s. XIII. L’any 1255 R.G. d’Enveig va vendrà a R.G de Faia tota la vila d’Avellanet.

Pere de Santa Eulàlia, donzell i senyor de Sant Joan de l’Avellanet estipulava en el seu testament de l’any 1344 que volia ser enterrat al cementiri de l’església i deixava a l’esmentada església la quantitat de vuit mil sous per tal de fundar un presbiteri.

Pere d’Avellanet en els seu testament hi deixar diferents beneficis amb la condició d’esser soterrat davant la porta. En el mateix testament establí que el seu hereu fes construir una campanar d’un quintar de coure. També pregà Felix d’Areny perquè tot ho faci complir.

Al s. XVI el país va anar despoblant-se i comença una època de decadència i abandó.  Segurament aleshores els habitants de la vil·la es van traslladar a viure a Bagà. Els senyors de Bagà per evitar el robatori de les campanes i la seva consegüent desaparició les fan fer baixar a Bagà.

Al s. XVIII l’església de Sant Joan devia estar abandonada i sense culte i ni siquiera consta com sufragània de Sant Esteve de Bagà.

L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions coberta amb una volta de punt d’ametlla i rematada a llevant per l’absis semicircular. L¡ansis és més estret que la nau i força més baixés la part que conserva l’aparell més genuí per la regularitat i la bona disposició de la pedra.La porta coberta amb arc de mig punt, adovellada i de pedra tosca és excepcionalment a tramuntana. A ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i damunt l’absis una de esqueixada simple. Un parell de poselles a les parets laterals segurament per posar les canadelles. Els murs de la paret són d’1,20 m. 

Es tracta d’una graciosa esglesiola muntanyenca que es pot situar al s. XII.

Però en aquestes terres va iniciar-se el què més tard seria Catalunya. No ho deixem en l’oblit i coneixem alguna cosa de la seva història i la seva gent que malgrat els anys passats és el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

SANT MARTÍ DE BESCARAN. LES VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL

Una crònica de la visita a Bescaran, (1360 m. d’altitud) un nucli de població  descentralitzat del municipi de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell, situat a la vall alta del riu del mateix nom, afluent de capçalera del riu Segre.

 

En relació al topònim Rodrigo Pita Mercé el fa evolucionar de Vasceranus, derivat de Vascus, que procediria del gentilici Vascones; altres autors en defensen l’origen d’un nom preromà.

El lloc de Bescaran és esmentat (amb el nom de vila) l’any 839 en l’ACCU.

 

Fou donat en permuta l’any 988, al bisbe d’Urgell Sal·la i a la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Possessió que queda reflectida en els butlles atorgades els any 1001, pel Papa Silvestre II, 1012 pe1 Papa Benet VIII i 1099, pel Papa Urbà II. L’any 1085, el bisbe d’Urgell, Bernat, hagué de retornar als habitants del poble les franquícies que el comte Borrell els havia atorgat, i que ell, injustament, havia anul·lat. Deu anys després, però el “homes lliures” de Bescaran s’obligaven a pagar al bisbe d’Urgell un cens anual, en canvi de la seva protecció i defensa. L’any 1312 Berenguer Guillem de Bescaran consta com a senyor de la vila, en feu del bisbe d’Urgell.

Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització

A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó, Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. Queden uns quans indicis en uns penyals damunt del poble. En 1278, en virtut del conveni dels pariatges, el comte de Foix, com a vescomte de Castellbó, renúncia a reclamar el castell de Bescaran.

De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar (cloquer) i unes minses restes de l’església. El primer esment documentat del monestir data de l’any 914, quan ja havia estat abandonat i fou unit al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.

Per les restes del temple es pot pensar que tenia una sola nau de planta rectangular i acabada amb un absis semicircular. La volta estava reforçada amb arcs torals que es recolzaven en pilars adossats, que encara es conserven en el mur.  Va ser església parroquial fins el segle XVIII en que va ser substituïda per l’actual sota l’advocació del mateix patró.

 

De tota la construcció només es conserva el campanar de tres pisos d’alçada, en realitats són sis, dels qual els dos primers no tenen finestres i el tercer en té quatre d’estretes a manera d’espitlleres, una a cada cara. La torre és de  planta quadrada. Els tres pisos superiors estan separats per arcuacions cegues i presenten finestres geminades a cada façana. A l’últim pis les finestres geminades estan separades per una columna amb mènsula.

La coberta de la torre té forma piramidal i és de fusta recoberta amb llicorella.

L’ús religiós d’aquestes torres- campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria.

Per les seves característiques la construcció d’aquest campanar, d’estil llombard se situa entre els segles XI i XII.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau