SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS MUNTS. SANT AGUSTÍ DE LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

El santuari està situat a la subcomarca del Lluçanès en el vèrtex d'unió entre Osona i el Ripollès El santuari pertany al terme municipal de Sant Agustí de Lluçanès (Osona), i a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès.

Des de dalt del proper tossal (1058 m. alt),  a la serralada dels Munts, punt més alt del municipi, es divisa una extraordinària panoràmica: a ponent, l’altiplà del Lluçanès, a llevant, la vall de Torelló; a migdia, el Montseny i tota la formació prelitoral, i a tramuntana, el proper i majestuós Pirineu i l’emblemàtic massís del Pedraforca.

És esmentat ja el 1170 (Santa Maria de Monte). L’església ha sofert moltes reformes i ampliacions; l’actual fou iniciada al segle XVII.

L’edifici del santuari de la Mare de Déu del Munts està format per l’església i l'hostatgeria.

L'església és una construcció d'una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d'entrada al 1700.

Al costat esquerra de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s'hi accedeix des de l'interior de l'església.

La porta d'entrada està protegida amb un porxo que comunica amb l'hostatgeria, edifici rectangular.

 En el seu interior, d’estil barroc, s’hi venera una imatge de Santa Maria, obra romànica del segle XIII que fou restaurada l’any 1929.La imatge, força retocada, recorda la primitiva icona romànica.

Hi ha un hostal regentat per un capellà custodi. És un centre viu de devoció popular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT AGUSTÍ DE LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Malgrat que l’església dona nom al lloc i al municipi m’ha costat bastant trobar dades. Finalment a internet hem ensopegat amb la publicació del Inventari i Patrimoni Cultural de Sant Agustí de Lluçanès que m’ha permès fer aquesta crònica.

Sant Agustí de Lluçanès (101 h. 2009/ 816 m. alt.) té dos centres de poblament, les antigues parròquies de Sant Agustí, que han donat nom al terme, i la de Sant Genís del Pi, aquesta sobre el carrer o barri de l'Alou, que amb els seus pocs habitants és l'únic nucli de població del terme (la resta viu en hàbitat disseminat).

Sota el Serrat de Ginestes i molt a prop del Collet de Sant Agustí s’hi descobreix, el petit barri de Sant Agustí que dóna nom al municipi. Quatre cases comptades prop de l’antiga i ennoblida pairalia del Grau arrauleixen la petita església parroquial de Sant Agustí

Les primeres notícies es remunten a l’any 905, quan fou consagrada l’església de Santa Maria de Lluçà i fou vinculada a la nova parròquia, entre altres, la sufragània de Sant Agustí. En aquesta situació es degué mantenir durant molt de temps, ja que no apareix com a parròquia en les llistes anteriors al 1154 i en canvi hi apareix la de Sant Genís de Pi, que serà posteriorment, una sufragània de Sant Agustí. Cal esperar la relació de les parròquies que tributaven la dècima de 1280 per trobar-la, i saber que ja tenia funcions parroquials.

Sant Agustí depengué sempre de Lluçà, tant religiosament com civilment, i així consta en tots els documents dels segles X al XV, en els quals sempre queda clar que l’església de Sant Agustí estava a càrrec del prior de Santa Maria de Lluçà.

Civilment també depengué sempre dels senyors del castell de Lluçà i, per tant, seguí la mateixa història que la resta de dominis del senyor de Lluçà, fins al final del segle XIII, quan sota el domini dels cavallers cognominats Santagustí, es constituí en “quadra independent” (si més no, una part del terme actual). El segle XVII la va comprar l’hereu de Vilar de Sant Boi i l’any 1754 era del comte de Clariana, que la va vendre a Lluís de Carbonell. Després fou lloc reial

L'església fou refeta el segle XI, i ampliada amb més capelles laterals i un portal nou vers el 1731.

Malgrat les múltiples modificacions que s’hi ha operat durant el pas dels segles, l’edifici conserva encara alguns elements de factura romànica, especialment l’interior. I potser també en alguna part del mur. Un ample campanar de cadireta confereix a l’església una personalitat especialment singular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 11/04/2017.

Publicat IB 12/04/2017

SANTA EULÀLIA DE PUIG-ORIOL. LLUÇÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

El nom de l’actual poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol (176 h. 2009), ve donat per una antiga vil·la rural i actual masia de Puig-oriol (ampliada i modificada al segle XVIII) que ha donat el nom al poble i a la parròquia.

 

Poca cosa es coneix de la primitiva església de Santa Eulàlia de Puig-oriol, sufragània de Lluçà. Ja apareix esmentada en l'acta de consagració de l'església de Lluçà, realitzada l'any 905, quan el bisbe de Vic Idalguer acudí a restaurar l'església de Santa Maria, als peus del castell de Lluçà. 

Aquesta església, va ser refeta el 1435, i es trobava prop del mas Puig-oriol, a l’àmbit de l’actual cementiri, on resta part de la vella edificació. 

El poble es formà a partir del s XVIII. L’any 1855 Santa Eulàlia de Puig-oriol s’independitzà eclesiàsticament de Lluçà, i per això es construí aleshores una nova església dins el nucli de la població. 

L’actual església és un temple d'estil barroc popular d'una sola nau, amb tres petites capelles laterals a cada banda, acabada en presbiteri i façana curvilínia. Els murs són de maçoneria de pedra parcialment arrebossats i amb les cantonades diferenciades de carreus de majors dimensions.

 

A la façana principal, orientada a l'oest, s'hi obre un gran portal emmarcat amb brancals i llinda de pedra motllurada. En una de les pedres que formen la llinda hi ha la data de 1855 amb una creu intercalada.  

Sobre el portal s'hi obre una fornícula amb una imatge de Santa Eulàlia i més amunt hi ha un rosetó. Encara més amunt s'obre un petit òcul emmarcat amb maó.

A la banda sud de l'església s'hi adossa la rectoria i a l'extrem nord-est es troba la capella del Santíssim, convertida en sala parroquial. A l'extrem sud-est s'alça el campanar de l'església, de torre quadrada, coronada amb una balustrada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SADURNÍ D’OSORMORT. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Sant Sadurní d'Osormort (86 h. 526 m. alt) és un municipi de la comarca d'Osona situat a la vall de la riera Major, abans anomenada riera d'Osor. El terme, que l’any 1937 va canviar el nom pel d’Osormort, comprèn la caseria de Sant Sadurní d’Osormort, situada vers el sector central del terme, a la dreta de la Riera Major, vora el gran mas de Masferrer i a poca distància de l’edifici de les escoles i de la casa del comú. A més complementen el municipi  la caseria de la Verneda de Sant Feliu i la urbanització del Bojons, i també l’antiga demarcació parroquial de Sant Feliu de Planeses.

Sant Sadurní d’Osormort és documentada des de l'any 937. A mitjans del segle XII era sufragaria del monestir de Sant Llorenç del Munt fins al 1330 quan va recuperar la seva independència. 

Al segle XI va ser reedificada.  Constitueix un notable edifici romànic, amb una nau i un absis decorats amb arcuacions llombardes, que utilitzen la pedra roja per a donar una nota de color i vistositat a l’obra.  L’absis semicircular, està decorat exteriorment per un fris d'arcuacions cegues formant grups de cinc, limitats per bandes llombardes.

 

El campanar quadrat va ser reconstruït posteriorment als terratrèmols del segle XV, però volent guardar l'estil romànic. És una gran torre, gairebé desproporcionada, de la mateixa amplada de la nau, que tenia els dos pisos superiors ornats amb finestres geminades, partides per una columna. Els baixos d’aquesta torre feien d’atri, i més tard s’integraren com a part davantera de la nau i el cor.  

Al llarg del segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals que feren que l’edifici tingués planta de creu llatina, i hom adossà a l’església una rectoria a la banda de migdia. També es va fer un revestiment de guix i motllures barroques. 

L’església fou restaurada, amb la supressió de la rectoria i de la capella de la part de migdia, i també d’una part de l’interior. 

Durant la guerra civil espanyola es va destruir el retaule barroc de l'altar, sortint a la llum unes pintures murals de la primera meitat del segle XII, representant el Pantocràtor i escenes de la bíblia, de clara influència francesa amb figures estilitzades; es conserven en el Museu Episcopal de Vic.  

 

Es tracta d'unes pintures que no mantenen els colors originals, ja que van patir un incendi important en el transcurs de la Guerra Civil. Malgrat tot, amb el to de color enfosquit, es conserven dues bandes del conjunt; la inferior i la central, mentre que la superior -on segurament hi havia representada la mare de Déu en majestat- no s'ha conservat.  

 

La banda inferior fa referència al llibre del Gènesi les quals constitueixen un notable conjunt del principi del segle XII, amb la figura del Pantocràtor entre els símbols dels evangelistes a la part més alta i escenes de la creació, de la desobediència d’Adam i Eva i apòstols sota seu. 

 

Sant Sadurní d'Osormort és una església d'estil romànic-llombard i està inscrita com a Bé Inventariat.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOSEP DE POLITG. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

POC A POC PER LA NOGUERA. 

Visitàvem l’església de Sant Josep de Politg.

 

 El poble de Politg,(22 h. 2005) és un petit agrupament de cases situat en un altiplà entre els rius Rialb i Segre, a un km a llevant de la Torre de Rialb. Guarda encara  una antiga torre del castell o fortalesa de Politg.  

Politg és un dels llocs més antics de la Baronia. Juntament amb el de la Serra de Rialb, damunt Gualter i dominant la vall del Segre, formaven amb la Torre el centre de l'antiga baronia jurisdiccional.

Sant Josep de Politg és una església tardana d’estil clàssic rural situada a la vora del conjunt fortificat.  

És de planta rectangular, amb volta interior. En la façana principal hi ha la porta dovellada, un senzill rosetó en un sol carreu i la petita espadanya.  

La campana és feta amb un obús. La data que apareix a la clau de les dovelles és l'any 1817. 

En aquesta església es guarda el retaule gòtic de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre.

 

Sant Josep de Politg és una capella inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE PALAU DE RIALB. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

POC A POC PER LA NOGUERA. 

Visitàvem l’església de Santa Maria de Palau de Rialb. L’edifici, situat en el caire del serrat, és troba enlairat, i voltat de camps de conreu. 

Palau de Rialb és un llogaret de poblament disseminat (13 h. 2009), vora el límit municipal d’Artesa de Segre, a la vall de la riera de Torreblanca.

 

És esmentada en l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell.  

L’acta de repoblament promoguda pel comte Ermengol d’Urgell va aconseguir la colonització de la zona. En els segles XI i XII es construeixen gran part de les esglésies romàniques de la Baronia de Rialb. L’església i la parròquia pertanyien al priorat de Santa Maria de Meià des del segle XI. 

Església romànica d'estil llombard, segurament de cap a finals del segle XI. Consta de tres naus de tres trams cobertes amb voltes de canó de mig punt recolzades en dos arcs torals igualment de mig punt. Les tres naus, estan separades per arcs formers de punt rodó damunt robustos pilars quadrats, reforçats lateralment per pilastres d'escàs relleu. 

La capçalera està constituïda per tres absis semicirculars, el central més gran i decorat externament per lesenes i, sota la cornisa, per finestres cegues. Els laterals, més baixos, presenten lesenes que es prolonguen en arcs cecs grans, tres i quatre respectivament. Tots els absis tenen finestres de doble esqueixada; el central en té tres, els laterals una al seu centre; totes elles són ornades externament un bordó damunt l'arc. Els tres absisi són coberts en lloses de pedra.

 

La decoració de les façanes és resolta amb un gran rigor compositiu, que només és alterat a l’absis principal, on la finestra central interromp una lesena, resultat d’un error en la distribució dels plafons i la seva distribució amb les finestres. Hi ha arcuacions tot al llarg del mur sud en els seus dos nivells, igual que la resta del mur nord romànic. 

Al segle XV es va esfondrar la volta i la coberta es va substituir per una encavallada de fusta i teules. 

La façana principal, a ponent, té el portal en arc de mig punt dovellat precedit d'unes grades de planta semicircular; a mitja alçada hi ha oberta una petita finestra d'arc de mig punt i, coronant la minsa cornisa a doble vessant, una espadanya de dos ulls amb sengles petites campanes. La de  l'esquerra és obrada amb el casc d'una bomba que no va esclatar en la guerra civil del 1936-39.

Tot i que actualment no n'hi ha cap campanar de torre, en resten alguns murs que mostren que n'hi havia hagut un d'adossat al mur nord a base de grans carreus, que ara, alguns caiguts en la seva base, tenen fortes mostres d'erosió.

Entre els anys 1914 i 1916 mossèn Serra i Vilaró va fer l'aixecament i descripció del plànol del temple i va ser fotografiat per en Josep Puig i Cadafalch.  

Durant la guerra civil espanyola s'hi saquegen i cremen elements històrics i artístics. L'any 1954 s'erigeixen els altars actuals pintats per A. Gabriel de Ponts. 

L'edifici ha estat recentment restaurat i dignificat, especialment el sector de ponent on havia adossada la casa rectoral, cosa que ha produït importants alteracions en aquesta façana. S’hi celebra culte algunes vegades l’any. 

Està considerada com una de les més formoses esglésies romàniques de La Baronia de Rialb. L’església de Santa Maria de Palau és un edifici que s’inscriu plenament en les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI. 
 

Santa Maria de Palau és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT GIRVÉS DE LA HERETAT DE LA GUÀRDIA. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

POC A POC PER LA NOGUERA.

Des de la Torre de Rialb divisàvem una construcció a certa distancia que semblava posseïa tres absis.

Sant Girvés de la Torre, va ser canviat de l'emplaçament originari per salvaguardar-lo de les aigües del pantà de Rialb.  

Es troba al sector central-sud del terme municipal, sobre un llom (448 m. alt) del marge dret del riu Rialb. L'indret és una llengua de terra que s’interna en el pantà homònim. S'alça al sud d'on el barranc d'Aubàs desguassa al pantà. 

A la Catalunya Vella trobem una dotzena de capelles dedicades a Sant Gervasi, Sant Gervàs, o Sant Girvés (variant del mateix nom). Hi ha muntanyes que porten aquest topònim, com la Serra de Sant Gervàs, cosa que dóna idea de l'antiguitat d'aquest nom.  

La primera referència de Sant Girvés és de l'any 1200, a propòsit d'una donació del mas Caserra que feren Pere, prevere i la seva neboda Guillema. Signà el document Berenguer de Sant Gervasi.  

En els segles XVI-XVII no hi ha documentació d'aquesta capella cosa que fa pensar que ja no tenia culte. 

És un edifici de planta basilical, gairebé amb tres naus cobertes amb volta de canó (més alta i ampla la central) i acaben a llevant, totes elles, amb un absis semicircular. Els absis laterals tenen una finestra de doble esqueixada, el central, en té dues. 

La porta és d'arc de mig punt i s'obre a la façana sud.  

A més, hi ha dues finestres en forma de creu, una a la façana de llevant i l'altre a ponent.  

Els murs són llisos, sense ornamentació. L'aparell, de carreuons, és molt uniforme i les voltes són de formigó de calç i de pedruscall.

Es tracta d'una obra del segle XI que segueix els models llombards. Destaca, però, l'ús de la planta basilical dins d'un perímetre quadrat, ja que és una solució poc emprada. L'exemple més monumental a Catalunya és l'església monestir de Sant Pere de Casserres. 

Sant Girvés és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau