CONJUNT SANT JAUME DE VALLHONESTA. SANT VICENÇ DE CASTELLET. BAGES

TERRES DEL BAGES

El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta, l’ermita i l’antic hostal, es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obach a la carena (485 m. alt.) que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara. Antigament havia estat un nucli agregat junt amb l'antic hostal, ara en ruïnes, i altres edificacions desaparegudes.

La capella de Sant Jaume es troba a la banda sud del conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta.

És tracta d'una capella del segle XII d'origen romànic refeta al segle XV, en bon estat de conservació.

Té una nau central coberta amb volta de canó acabada en absis semicircular i una nau annexa a la dreta coberta amb teulada d'un vessant.

Conserva un cloquer d'una finestra sense campana situat sobre el mur de la porta principal i al centre d'aquest; a la part superior hi ha una creu de ferro.

La porta s'obre a la banda est i és d'arc de mig punt adovellat de pedra. La dovella central conserva una inscripció en mal estat, amb una creu central, la data 1479 a la part inferior i la inscripció que diu que va ser reformada per l'hereu Marcet.

L'interior no presenta elements remarcables i es troba arrebossat.

L'obra exterior és de pedra de diferents mides amb les cantoneres de blocs ben escairats. A sotateulada a la banda del mur té una decoració pictòrica formada per un seguit de signes vermells sobre un estuc de calç blanc ?

Es troba situada en un desnivell del terreny i sobre una gran roca.

Sant Jaume de Vallhonesta és una ermita romànica  protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Hostal: 

Encara que hi ha l'ermita, el més popular de Sant Jaume de Vallhonesta era el seu hostal, un dels més antics i famosos hostatges que hi havia per a la gent que transitava el camí ral, que era la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona. Els primers documents sobre l'hostal daten del segle XV, encara que la seva construcció és anterior. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l'hostal podien acollir fins a 70 mules, la qual cosa ens demostra la quantitat de trànsit que hi havia pel camí i que feien parada a Vallhonesta.

Durant la guerra del francès (1808 - 1812) l'hostal va ser utilitzat com a caserna militar i centre de defensa del camí ral i els seus municipis propers. El 4 d'abril de 1810 a l’hostal es van fer presoners 260 soldats francesos, que després d’haver assaltat Manresa, fugien. A finals de febrer de 1811, els francesos van cremar l'hostal, que va necessitar rehabilitació.

Durant la postguerra (1939 - 1970), Sant Jaume de Vallhonesta també va ser testimoni de l'activitat dels maquis.

El mas va estar en funcionament fins a mitjans del segle XX, però després al ser abandonat, el seu deteriorament va ser molt ràpid i ho va ser encara més per l'incendi que es va produir el 1985, on van cremar les seves bigues de fusta.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE VALLHONESTA. SANT VICENÇ DE CASTELLET. BAGES

TERRES DEL BAGES

L'església de Sant Pere de Vallhonesta és dins l'antic terme del castell de Castellet. Es situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió i dominant el petit enclau dels masos de Vallhonesta.

Inicialment el lloc de Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç.

Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermessenda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial per causa de la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials.

Sant Pere de Vallhonesta és una església construïda al segle XII a partir d'obres anteriors (segle XI i probablement pre-romànic).

És una construcció d'una sola nau amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt, cobert amb volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit.

L'element més singular és el campanar a ponent, que forma quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte el mur de l'església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha una espitllera central.

L'interior es troba bastant malmès, tot i que conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre al ser decorada i pintada de nou el 1884.

Al mur de tramuntana hi ha l'afegitó d'una sagristia també tardana a la que s'accedeix a través d'una porta des del costat esquerre interior de l'absis.

La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs formers adossats interiorment als murs de la nau, per això l'interior és força més estret que l'exterior.

La portalada s'obre al mur de migjorn, d'arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent.

A la part final de l'església hi havia un cor modern al que s'accedia per una escala al costat de la porta. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que ara es troba a l'exterior de l'església.

A l'interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i altre Sant Josep.

Altres elements d'interès històric que es conserven són: l'ara de pedra de l'altar, una pica baptismal que està a l'exterior, i diferents lloses amb inscripcions de l'antic cementiri. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que es troba a l'interior de l'església

Aquesta església fou restaurada entre els anys 1952 i 1955 i les obres s'han millorat en successives campanyes, sempre però només a l'exterior.

A observar l’edifici del seu costat o casa del campaner. Tot el conjunt mostra que hi ha persones que estimen i cuiden l’entorn.

Sant Pere de Vallhonesta és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE EL GROS. CERVERA. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

També conegut  com a Sant Pere Gros de Cervera, Sant Pere el Gros, Sant Pere de Ripoll de Cervera, Sant Pere de Cervera

Sant Pere Gros és una església romànica de planta circular que pertany a un antic priorat benedictí.  L'edifici respon a les formulacions pròpies de l'arquitectura llombarda del segle XI i és un dels millors exemplars de l'arquitectura medieval catalana que adopten la tipologia de nau amb planta circular.

Destaca pel fet de ser l'església romànica ubicada més a ponent de totes les construïdes en aquest període. L'església de Sant Pere el Gros es troba als afores de Cervera, en l’anomenat Paratge del Molí Gran, en una lleugera elevació del terreny (464 m. alt) a la confluència del torrent Salat amb el riu d'Ondara.

S'esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes. Però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089. El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.

El priorat decaigué al segle XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou en va. Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces d’una galeria que l’envoltava.

L'única construcció conservada del complex monacal és un exponent destacat de la tipologia d'església de planta circular. Els seus trets peculiars permeten atribuir-li una funció diferenciada i una significació específica respecte al marc on s'integrava. Ara bé, aquestes no han estat establertes amb precisió absoluta, malgrat que hom ha insinuat el caràcter funerari, associant l'obra a les característiques d'un Sant Sepulcre.

Es tracta d'un edifici de planta centralitzada amb absis semicircular acusat a l'exterior, en el qual s'obren dues finestres de doble esqueixada i de proporcions desiguals. El parament, disposat amb certa regularitat, presenta els murs exteriors pràcticament llisos, encara que hi ha un nivell de sòcol a partir del qual alguns autors pensen que es preveia un sistema de lesenes. Coronant la coberta, de pedres planes, s'eleva una espadanya simple, potser posterior a l'edifici.

L’accés es realitza per una porta amb arc de mig punt que s'obre en el mur, de gruix molt considerable, de tal manera que permet la conformació d'un llindar, avantsala de l'espai circular. La porta es troba desplaçada del que seria l'eix longitudinal que defineix l'interior. Aquest es conforma mitjançant la conjugació de l'absis i la rotonda, units gràcies a un tram, que en la zona del presbiteri, estableix la transició entre tots dos. L'interior del mur va ser buidat amb una sèrie de fornícules que articulen i alleugereixen l’àmbit corresponent a la nau, aquests elements es retroben en el marc de construccions característiques del primer romànic i que tampoc són estranyes a la tipologia d'esglésies circulars, on poden adquirir, fins i tot, les dimensions de petites capelles, així, podríem tenir en compte la planta de Sant Esteve de Sallent.

El sistema de cobertes determina a l'espai centralitzat una falsa cúpula, mentre quer a l'absis hi ha una volta de quart d'esfera, com en els nínxols. L'espai que enllaça la nau i la capçalera és cobert per arcuacions de mig punt que donen solució per tal de tancar un tram en degradació. Podem esmentar, així mateix, una escala que recorre el gruix del mur i que permet accedir a la zona de cobertes.

Es feren obres de restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l’Arxiu Històric de Cervera, que n'és el propietari.  

L'església románica de planta circular de Sant Pere el Gros l’any 2003, fou declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE LES ESGLÉSIES. NAVÀS. BAGES

TERRES DEL BAGES

En la recerca habitual de dades he llegit una entrada del Centre Excursionista de Navàs que m’ofereix una descripció detallada tant de la història, de l’arquitectura i de les restes de l’església de Santa Maria de les Esglésies. Prenen com a base principal dita crònica aprofito per escriure aquesta meva: 

Abans de l’any 983, al pla de les Esglésies hi existien probablement quatre petites esglésies amb vida eremítica, dedicades respectivament a Santa Maria, Sant Llorenç, Sant Pere i Sant Joan. Als documents de l’època hi apareixen com les Esglésies Clavades.

Al 983, aquestes quatre esglésies, s’havien unificat al lloc de l’actual església per fer vida comunitària en un monestir dedicat alhora a Sant Maria, Sant Llorenç, Sant Pere i Sant Joan. Llavors hi vivien monges benedictines, dependents del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

Al 1038 es fa la consagració de l’església romànica amb la presència del bisbe Eribau d’Urgell; Folc, vescomte de Cardona i l’abat Ponç de Sant Llorenç prop Bagà. Aquest temple era molt semblant al veí de Sant Cugat de Salou, o Racó, doncs hi havia una rivalitat entre els monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i el de Santa Maria de Ripoll pel control de la zona, doncs Sant Cugat era una possessió del cenobi del Ripollès.

La construcció tenia planta de creu grega, de la que només s'ha conservat el braça nord del transsepte, convertit actualment en la capçalera del temple. Exteriorment el mur nord està decorat amb arcs de mig punt i lesenes. També presenta restes d'arcs cecs en el mur de ponent, al damunt del teulat de la sagristia afegida en el segle XVIII.

A principis del segle XIV el monestir va desaparèixer i l’indret va quedar com a simple parròquia amb el nom de Sant Maria de les Esglésies. En aquest moment fou substancialment reformada, perdent el suposat aspecte de rèplica de Sant Cugat en petit, Més tard passà a ser sufragània de Sant Cugat del Racó.

Durant la reforma del segle XVII es suprimeixen els braços est i oest de la planta de creu grega. El del costat sud es modifica, augmentant la seva longitud, convertint-lo així en una nau rectangular. En el seu mur de ponent s'obre l'actual porta d'accés, de mig punt i feta amb grans dovelles.

Amb la desamortització, a l’any 1835, el monestir de Sant Llorenç prop Bagà deixa de ser el propietari dels masos que li restaven a la parròquia.

Després de 1939 deixa de funcionar com a església i es converteix en un cobert.

El seu estat de conservació va arribar a ser molt deplorable i, a l’any 2008 el Centre Excursionista de Navàs n’inicia la seva restauració amb la col·laboració de l’Ajuntament de Navàs.

Objectes d’interès:

Peu d’altar: Es conserva clavat al presbiteri un peu d’altar d’època romànica. Té forma tronc piramidal. Hi ha un forat, on hi havia la lipsanoteca o capsa amb relíquies.

Taules d’altar: Se’n conserven dues, una a prop del peu d’altar i l’altra a prop de la porta d’entrada. Tenen forma rectangular amb un encaix per posar-hi l’ara o pedra amb relíquies.

Tomba: Al peu del presbiteri, a terra, hi ha excavada una tomba col·lectiva. A la llosa, hi ha la data de 1797, s’hi enterraven la gent del mas de les Esglésies.

Peus d’altar: L’altar de Sant Cugat del Racó té dos peus treballats i decorats, que procedeixen de les Esglésies. Quan van ser trobats formaven part de l’escala d’una tina.

Santa Maria de les Esglésies és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE I SANT SEBASTIÀ DE SALLENT. BAGES

TERRES DEL BAGES

L'església de Sant Esteve i Sant Sebastià i el Castell de Sallent formen un conjunt homogeni situat al cim de l'anomenat Turó del Castell, (354 m. alt.) des d'on es domina bona part del Pla de Bages i de la vall del Llobregat.

El 1023 ja existia l'església matriu de Sant Esteve, situada junt al castell, així com l'església de Santa Maria, filial seva, situada a la plana vora el riu, on hi hauria ja un nucli de població. Ambdues esglésies foren confiades pels senyors de Gurb-Queralt al monestir de Santa Maria de l'Estany.

Sembla ser que arran de la pesta de l’any 1530 l’església va posar-se també sota l’advocació de Sant Sebastià.

Aquest edifici és l'església circular romànica més gran de Catalunya. A part, és un dels dos únics exemples d'església romànica de planta circular existents a la comarca del Bages. Ha tingut notables i profundes modificacions i actuacions.

La planta circular és deformada cap a llevant per l'absis central i les dues absidioles laterals en posició radial que el flanquegen. Els tres absis són orientats a llevant amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota les cornises de totes.

Tres finestres de doble esqueixada i un òcul damunt la porta d’entrada donen llum a l’interior de la construcció.

Fou reconstruïda, 'quasi de bell nou' sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent. Va trigar-se trenta-sis anys en deixar-la de nou acabada. Es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008. 

Aquesta església disposava d'una important talla gòtica de la Verge amb el nen que fou cremada durant la guerra civil de 1936-1939.

Sant Esteve i Sant Sebastià de Sallent una església romànica catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional i forma part del Patrimoni Artístic Nacional de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE MATADARS. PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES

TERRES DEL BAGES

En la Trobada Anual d’Entitats d’Amics del Romànic, organitzada en aquesta ocasió per Amics del Romànic del Bages, la pluja ens va fer impossible visitar-la. Santa Maria de Matadars és una església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet. També coneguda es coneguda amb el nom de Santa Maria del Marquet.

El lloc o vila rural de Matadarcos és conegut des del 955. El 958 Ansulf va donar el lloc “amb les esglésies i altars que allà hi ha i altres santuaris situats en dit lloc” al monestir de Santa Cecília de Montserrat. Això ha fet suposar que era un centre primitiu de monaquisme. A mitjan del segle XII  és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic. Malgrat tot, aquest bocí extrem i allunyat del terme de Mura va formar sempre una quadra autònoma sota els abats de Santa Cecília i després de Montserrat, quadra que al segle XIV tenia almenys tres famílies. A causa de l’escàs poblament de la zona va passar a simple capella i després resta sense.

L’església preromànica de Santa Maria de Matadars o del Marquet, conserva la capçalera mossàrab o de tradició paleocristiana del segle X. La primitiva església fou renovada amb una nau romànica al segle XI, però se'n va respectar la capçalera, abans de tres santuaris, amb arcs i finestres de ferradura i un antic cimbori, que fou restaurada i ara és un centre d’atracció per als amants de l’art antic. És l’edifici religiós més arcaic i evocador de la comarca.

La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici.

L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal.

La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya.

A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes.

El 1950 es reconstrueix i s'obre al culte. Amb el pas del temps. s'anirà malmetent altre cop fins al punt de què l'any 2003, davant el perill imminent d'esfondrament d'un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d'una forma exhaustiva.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), procedent d'aquesta església, s'exposa la Mare de Déu de Matadars, una talla de la segona meitat del segle XII amb restes de policromia.

Santa Maria de Matadars o del Marquet és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT QUIRZE I SANTA JULITA DE MUNTANYOLA. OSONA

TERRES D’OSONA

Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola és una església situada dalt d'un serrat, ( 807 m. d’alt.) però abocada a la vall interior del terme municipal.

Hi ha referències de l'existència de l'església des de l'any 938, i que va ser renovada i consagrada el 1177. El bisbe Pere de Redorta va anar a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i allà el van rebre gran quantitat de pròcers, senyors, cavallers i pagesos. Amb motiu d'aquest esdeveniment, Saurina d'Oló va donar el mas Franquesa a l'altar de Santa Maria per sufragar les despeses d'il·luminació. Es van confirmar els delmes i primícies, les obligacions dels fidels i la sagrera. Aquest radi de trenta passos al voltant de l'església, conegut com a sagrera, era l’espai que delimitava el bisbe en el moment de consagració, on no es podia cometre cap acte de violència sense poder ser excomunicat.

L'església, ha tingut diverses fases de les que en queden poques mostres: de la preromànica es conserven restes de l'antiga capçalera trapezoïdal i d'una torre de base circular situada a migjorn; de l'etapa romànica es distingeix les restes d'un absis semicircular; del tercer quart segle XVI daten la primera capella de la banda nord de l'església i de la segona meitat del segle XVII és la segona capella.

L'església actual va ser transformada i reconstruïda totalment el 1727 a l’estil barroc. Es tracta d'un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis.

L'entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita. A sobre s'hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants.

La nau es divideix en quatre trams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d'estuc en cada un. A l'interior presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.

Hi ha cinc retaules barrocs del taller dels Real i Gros de Vic, presentant una certa unitat dins d'aquest estil. L'altar major s'atribueix a Lorenzo Mercanti, mestre italià.

Al mur de migdia s'hi troba adossada la rectoria de l'església. La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l'altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d'entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics. S'hi han construït annexes per tal d'habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l'antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo.

El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Durant les obres s’ha trobat un lític medieval decorat amb incisions i un capitell pertanyent a la portada del temple romànic.

Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau