dissabte, 16 de març del 2019

SANT ANDREU DE BISCARRI. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Biscarri és un poble (55 h. 2009/ 939 msnm. poble vell) situat a l’extrem oriental de la conca de Tremp. Fou donat el 1079 pel comte d’Urgell als comtes de Pallars. Fins al primer terç del segle XIX fou de la jurisdicció del capítol de la catedral d’Urgell.


La primera vegada que veiem citada aquesta església és en el testament d'Arsenda, esposa d'Arnau Mir de Tost, de l'any 1068. L’any 1391, el capellà de Bescarri pagava la dècima corresponent tal deganat de Tremp. En la visita pastoral del 1758 es fa encara referencia a l’edifici medieval.

L'església de Sant Andreu actualment està aïllada al costat del clos del cementiri en l'espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual.

Sant Andreu de Biscarri és un edifici  d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb un arc toral aproximadament a la meitat de la nau. La meitat occidental de la nau és lleugerament apuntada, mentre que l'oriental és rodona.

La capçalera està formada per l'absis central, semicircular, precedit per un arc presbiteral força ampli, a banda i banda del qual es troben dues fornícules també semicirculars. Dos absis més completen la capçalera, però són clarament posteriors. Semicircular el de migdia, rectangular el septentrional, que sembla més l'arrencada d'un absis desaparegut o no acabat de construir que no pas un absis sencer. El conjunt dels tres absis formen un transsepte irregular. L'absis principal destaca per la seva ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada.

Certes discontinuïtats en els murs de l'església, l'inici d'un arc former extern, restes de parets i altres detalls fan pensar en diverses reformes, i en l'antiga existència en el seu entorn d'altres construccions. Com que tot aquest sector és on hi hagué el primitiu poble de Biscarri, caldria unes prospeccions arqueològiques a fons per tal de treure a la llum el que s'intueix que pot haver-hi en aquest lloc.



Manté l'accés per una portalada oberta al mur de migdia. On també són presents dues finestres de doble esqueixada paredades  interiorment.

L'antic campanar d'espadanya, de dos ulls, de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent. Aquesta estructura d’aspecte asimètric és coberta a un sòl vessant i que té una obertura per una campana.

L'aparell constructiu de de la nau principal és ben escairat i disposat ordenadament. A l'interior de l'edifici  les parets estan enguixades.


Sant Andreu de Biscarri és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 14 de març del 2019

SANT JULIÀ DE BASTURS. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Basturs és un poble (36 h.2009/ 642 msnm.)  situat  a la conca de Tremp, a tres km. d’Orcau, al sud-est, a la dreta del riu d’Abella, vora el qual hi ha l’antic castell de Basturs .


Les primeres notícies del lloc de Basturs i del seu castell corresponen a la venda d'aquesta fortalesa per part de Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost en l'any 1055. 

El monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal tingué diverses propietats al terme de Basturs; l’abat pons  el 1104 cedia una terra al lloc de Besturç  a canvi de la quarta part dels fruits i delmes. Terres que devien correspondre a les confirmades com a possessió del monestir en la butlla del papa Alexandre III, de l’any 1164.


L’església de Sant Julià de Besturç fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona  en el seu recorregut per les esglésies parroquials de l’ardiaconat de Tremp.

Sant Julià de Basturs és un temple d’ una sola nau, coberta amb volta de canó. Aquesta arrenca d'una motllura bisellada. Posteriorment es va afegir una capella en el mur sud.

La capçalera està formada per un absis de planta semicircular que s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. En la part central de l'absis s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada.

L'accés al temple es troba en el mur de ponent.  La porta està formada per un arc de mig punt fet amb grans dovelles, (pintades de blau cel) , que està emmarcada per una arquivolta buidada en el mur i també adovellada.  La finestra rodona del damunt de la porta és un ull de bou, que, tot i no perdre la senzillesa de la resta de l'església, té alguns detalls més interessants, com la manera com és fet l'interior de l'ull de bou.

Corona la façana un campanar d'espadanya de dos ulls, també ben proporcionat respecte de la resta de la construcció.

L’entrada la protegia alguna mena de porxo, de factura moderna i ara eliminat. Encara es veuen els forats on anaven els suports de la seva teulada. La coberta és feta majoritàriament de teula àrab menys la del campanar que és de llosa del país.

En la part exterior del mur nord veiem una estructura rocosa que sobresurt del perímetre del temple i que alguns estudiosos identifiquen com el basament d'un mur de l'anterior edifici.


El conjunt, sobretot per l'aparell, regular i amb carreus ben treballat, té l'aspecte d'una església del segle XII.

Sant Julià de Basturs és una església romànica  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

dimarts, 12 de març del 2019

SANT SERNI DE MONTESQUIU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Montesquiu és un despoblat (715 m alt.) situat al vessant septentrional del coll d’Orcau, des d’on es domina el pantà de Talarn.


Al llarg de la història, fins i tot entre els estudiosos locals, és freqüent la confusió entre aquesta església, situada uns 300 metres al nord-oest del petit nucli de Montesquiu, amb la parroquial de Sant Urbà, situada en el poble abandonat i de vegades també anomenada de Sant Serni.

L’any 1758 consta com a sufragània de Sant Urbà o Sant Sadurní de Montesquiu. L’any 1904 figura dins la parròquia de Montesquiu com a capella de la casa Regant.

Sant Serni de Montesquiu és un edifici de nau única amb volta de canó , i encapçalada a llevant per un absis semicircular.  A l'absis hi ha només una finestra, que mira cap al sud, per tal de donar més llum a l'interior.

La porta és a ponent, i té un portal senzill amb dovelles de pedra tosca. La teulada és coberta de lloses de pedra.

L'aparell de la resta de l'església és de petits carreus no gaire regulars, hom pensa que és una obra molt senzilla del romànic rural del segle XII. 


És d’estranyar la poca descripció d’aquest monument no detallat entre els pertanyents al terme de Isona i Conca Dellà.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 9 de març del 2019

SANT VICENÇ DE PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

El poble de Pinós (44 h. el 2005/816 msnm.) situat als vessants meridionals de la serra de Pinós, és centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç de Pinós; les cases estan disseminades i encara que moltes són deshabitades, no s’han abandonat les terres de conreu.


L'església, està orientada a llevant i es adossada a les cases veïnes, culmina un destacat puig que s'aixeca al sud i al peu de la Serra de Pinós i el seu Santuari.

El castell de Pinós, fou citat per primera vegada l'any 995, quan el comte Oliba i la seva mare van donar al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou situat en aquest indret. No serà fins el 1295 que trobem la primera referència escrita a l'església de Sant Vicenç, en el testament de Berenguer de Pinós.

La seva història s'ha de lligar als orígens del lloc, del castell de Pinós, del qual va prendre el nom una gran família que més tard va senyorejar part dels territoris de l'Alt Berguedà. El primer castell de Pinós possiblement molt aviat va ser abandonat però dalt l'enlairada serra es va mantenir el nucli important de poblament fins a la darrera despoblació dels segles XIX i XX.

Sant Vicenç de Pinós és una església d'una sola nau, coronada per un campanar d'espadanya, de dos ulls, al mur de ponent.

L'església fou àmpliament modificada al segle XVIII i això ha afectat sensiblement al conjunt de l'edifici. De l’obra romànica conserva únicament la part del mur de migdia, mur en el qual fou oberta la porta del segle XVIII i que encara conserva una elegant finestra de doble esqueixada perfectament adovellada.


El temple té una planta rectangular, que va ser ampliat pel nord amb una altra nau. També es va eliminar en aquest moment l'absis per substituir-lo per una estructura quadrada, que té adossada la rectoria. També es van afegir dues capelles en el costat nord i una en el sud. La nau romànica està coberta amb una volta apuntada.

La llinda de la portalada és del 1642. S'accedeix al temple per una porta oberta en el mur sud. Aquesta va substituir a l'original romànica.


L’església de Sant Vicenç de Pinós va  conservar un magnífic altar barroc  fins a la seva destrucció l’any 1936.

Sant Vicenç de Pinós és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 7 de març del 2019

CAPELLA DE LA PIETAT. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

La primera notícia documental de la capella de la Pietat fa referència al contracte d'un retaule el 1480 entre la família Piquer de Sant Llorenç de Morunys i el pintor de Banyoles Francesc Solives. D'aquesta dada cal deduir que la construcció de la capella és anterior, probablement del darrer terç del segle XV. Fou el matrimoni Joan Piquer (1433-1505) i Margarida Rovira, personatges que s'identifiquen amb els representats en el retaule, els qui feren construir la capella com a lloc de devoció privada.


L'edifici s'aixecà fora muralles. De reduïdes dimensions, consta d'una sola nau i un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle passat, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau.

Els quatre ambients de l'interior estan coberts amb volta de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Exceptuant els nervis de pedra, tot el parament està enguixat.


La il·luminació de tot l'espai procedeix d'un òcul en el mur que avui tanca l'antic porxo, i d'una petita finestra a la capella lateral.

La façana, i amb ella l'espadanya, és una restauració del 1909, feta tal com es pensava que era l'original. També la teulada ha estat reformada, afegint teules damunt la coberta de pedra, excepte a la part corresponent al porxo.

.

El que té més interès és, sense cap mena de dubte, el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Als carrers laterals, l'Anunciació, la Visitació, la Dormició de la Verge i la Coronació. Els temes superiors es completen a la predel·la amb el Naixement, l'Epifania, la Resurrecció de Crist, l'Ascensió i la Pentecosta. Francesc Solives (pintor de Banyoles) utilitzà aquí models característics del gòtic flamenc, propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.


La Capella de la Pietat és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 de març del 2019

SANT ELOI DE TÀRREGA. URGELL

AVANCEM PER L’URGELL
.
Sant Eloi de Tàrrega s'aixeca sobre el tossal de Sant Eloi, (410 msnm.) que constitueix un magnífic mirador sobre la vila de Tàrrega i la plana que l'envolta. Encapçala i enalteix, al mateix temps, amb la seva presència el bonic i gran Parc de Sant Eloi.


L'església fou bastida el 1248 per disposició de l'argenter Simó Canet (o Comet). Als Països Catalans el patronatge de sant Eloi s’estengué a l’edat mitjana especialment entre els qui practicaven els oficis del metall (eloi). Fou patró també dels argenters i dels traginers. 

Al segle XVIII (1728-31) fou considerablement reformada. El 1872, durant la tercera guerra carlina, el santuari fou utilitzat amb finalitats militars, i fou novament reformada. L'edifici s'equipà com a fortí i s'aixecà una muralla que l'envoltava, amb diverses torres al seu entorn que foren aprofitades com a presons. Passada la guerra, el 1876, el santuari fou novament restaurat per al culte.

L'última restauració data del 1964, en què fou refet el campanar. L'any 1970 fou trobada, paredada, la talla romànica del sant. Actualment es fa difícil conèixer l'aspecte original de l'església, ateses les nombroses reformes que ha sofert.

Sant Eloi és una església de nau única, que té un absis poligonal de cinc costats amb coberta de fusta. Les dues finestres espitllerades de l'absis són les úniques que s'obren a l'altar. Dues més il·luminen la nau.


La coberta de la nau, a dos vessants, és un embigat de fusta sostingut per arcs diafragma apuntats. Aquests arcs, de secció quadrada, es prolonguen fins a terra amb pilars adossats de secció semicircular. El pas de la nau al presbiteri s'efectua a través d'una arcada ogival.


La porta d'accés al temple, situada al mur de ponent, és precedida d'un porxo amb dues arcades de mig punt. Al damunt s'obren dues finestres quadrades que li donen l'aspecte d'un edifici civil. Adossat al mur meridional s'aixeca un campanar de base quadrada, amb obertures d'arc de mig punt al darrer pis.

Sant Eloi de Tàrrega és una ermita  declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 2 de març del 2019

SANT JULIÀ DE CEURÓ. CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Ceuró és un poble de població disseminada en diverses masies (29 h 2009/ 610 msnm.) situat a l’esquerra de la riera Salada, i a ponent del Serrat de la Botjosa i a tocar del terme del municipi de Bassella.


L’església de Sant Julià de Ceuró s'aixeca dalt d'un promontori on també hi ha una gran casa i la rectoria. Antigament aquests edificis formaven part del castell de Ceuró. Actualment són una casa de colònies.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret. Sembla que es tractava d'un lloc d'orons. En Enciclopèdia Catalana trobo també Cigró i Odró. Altres nom Orzò. Sant Julià és un dels patrons més antics.

El lloc el trobem en un document del segle XI, que és una còpia d’un capbreu de Santa Maria d'Urgell de l’any 839. L'església de Sant Julià apareix documentada per primera vegada el 3 de gener de 1061, quan apareix en una venda de terres. Però l'església encastellada d'aquest lloc ja existia a l'època preromànica.


Ermessenda, de la família Miró, va donar el temple a Santa Maria de Solsona el 8 de setembre de 1100. Aquesta donació és confirmada per  Ermengol V dos anys més tard. També serà confirmada en una butlla del papa Eugeni III de 1150 i en la segona acta de consagració de Santa Maria de Solsona de 1163.

L’edifici consta avui d’una nau de perfil rectangular; capçada per un absis semicircular que està bastit sobre un sòcol aixecat directament sobre la roca. Aquesta absis està  decorat d'acord amb l'estil llombard amb arcs cecs i lesenes. Un espai presbiteral que marca el traspàs amb un arc de mig punt i un cos afegit en època contemporània al mur sud de l’església. 

A l’exterior es veu la característica decoració romànica d’arcuacions cegues a la cornisa, emmarcades per lesenes. La porta, ubicada als peus de l’edifici, no és l’original. Un llamp va malmetre aquesta façana al 1905 i va ser substituïda per l’actual, amb porta de mig punt adovellada i campanar d’espadanya. 


El petit edifici ha patit moltes transformacions al llarg de la seva història. Es van sobrealçar els murs de tot l’edifici; fins i tot l’espai presbiteral i la conca absidal es van veure afectats per aquesta reforma. Mostra d’això,  per la part exterior dels murs laterals, la decoració neix un tram per sota de la ràfega del sostre.

També es va obrir el lateral sud per crear un espai que, a través d’una obertura d’arc de mig punt, comunica avui amb la nau principal. Des de dins d’aquest afegit lateral encara es poden veure restes de les arcuacions, que en origen decoraven el mur per l’exterior.

Ja en el nostre segle, part d’aquests sobrealçaments es va revertit, i avui en dia el temple està cobert amb volta d’aresta i llunetes, i volta de quart d’esfera a l’absis. 


En restaurar l'absis van sortir a la llum restes de pintures murals, força fragmentàries i molt deteriorades. Possiblement poden ser datades del segle XII. En la volta absidal, tot i que en molt mal estat es pot veure la mandorla mística dins la qual hi ha la Maiestas Domini.

Les parts millor conservades de la imatge de Crist corresponen als seus peus. També podem veure part del llibre que sostenia amb la mà dreta. Crist estava envoltat per les figures del Tetramorf, dels que només es conserva un fragment de l'àliga (Sant Joan), que sosté el llibre del seu evangeli amb les urpes. En el tambor absidal es van representar els apòstols, dels que es conserven un parell de personatges molt fragmentaris.

L'any 1640 Josep Fretó hi va pintar dos retaules. Actualment, un està al Museu Diocesà de Solsona i l'altre al santuari de Sa Vila, on va ser traslladat l'any 1880. Aquest, ja no es conserva perquè va ser destruït per la guerra.

Sant Julià de Ceuró és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau