SANTA MARIA DE GINESTARRE. ESTERRI DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ  

Ginestarre és un poble ( 7 hab. 2009/1364 msnm.) situat en un coster a la dreta del Torrent d’Esteri  i a la esquerra del Barranc de la Font del Batlle, a la part baixa del Solà de Ginestarre.

Hi ha uns 25 metres de diferència d'altitud entre les cases més baixes i les més altes del poble. Està format bàsicament per tres carrers que conflueixen en el centre, on forma una mica de plaça. L'església de Santa Maria és a la part més baixa, a l'extrem sud-oest.

La població de Ginestarre apareix documentada per primer cop el 1069, en una permuta  en què els comtes Artau I i Llúcia de la Marca permutaven amb Hug Sala, fill de Todà, la vila de Lleret per la de Ginestarre, tret del terç de l’església que es reserva Hug Sala.Retrobem esmentat, més tard el lloc l’any 1146, quan els homes de Ginestarre es comprometen a pagar a l’església de Sant Martí de Cardós, en l’acta de la seva consagració, mig modi de cereal l’any.  L’església apareix relacionada en la visita del delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314 i 1315. També en la vivita pastoral del 1758. Inicialment fou sufragània de Sant Julià d'Arròs, més tard passà a dependre de la parroquial d'Esterri de Cardós, més tard passà a ser administrada des de Llavorsí, i des dels darrers anys del segle XX ho és des de la parròquia de Rialb.

Santa Maria de Ginestarre es un temple d'una sola nau, amb l'habitual absis semicircular amb arcuacions cegues a llevant. En èpoques posteriors al romànic hi foren afegides dues capelles a banda i banda de la part de capçalera de la nau, formant un petit creuer, i una sagristia al costat meridional de l'absis. L'absis presenta una cobertura amb una volta de quart d'esfera, i la nau, amb coberta de fusta.

La porta s'obre a migdia, actualment sota un porxo més modern que la part principal de l'església. A l'angle nord-oest, a més, hi ha un petit campanar de torre. A l'interior, a l'extrem oposat al presbiteri hi ha un cor de fusta.

Després de l'arrencada de les pintures murals romàniques, l'església fou arrebossada de color blanc; en l'actualitat la humitat ha malmès notablement aquest arrebossat. El temple posseïa unes notables pintures murals, actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, un frontal d'altar, actualment al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, dues piques de pedra romàniques (una de beneitera i una altra de baptismal) i una imatge de la Mare de Déu, que es troba en el Museu Diocesà d'Urgell.

Les pintures murals de Santa Maria de Ginestarre van ser arrencades en dues fases, el 1918 i el 1964. El conjunt de pintures murals de Ginestarre és força notable. Fa 3,63 x 2,97 x 1,73, i presenta una iconografia força usual en les esglésies romàniques decorades amb pintures murals. Al centre, el Crist en majestat envoltat del tetramorf, amb un registre dessota on es poden veure la Mare de Déu i set dels dotze apòstols, alguns d'ells amb inscripcions que permeten identificar-los: Felip, Joan, Pere, Pau, Bartomeu, Andreu i, potser, Jaume. Cortinatges pintats completen aquesta decoració mural.

El frontal d'altar és conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York, és un frontal d'altar molt similar al de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Bastant perjudicat pel pas del temps, és un frontal d'altar romànic tardà, de ben entrat el segle XIII. Presenta la Mare de Déu amb l'Infant en majestat, dins d'una màndorla subjectada per quatre àngels, presenta quatre grups de dues figures cadascun, dos a cada banda de la màndorla. Aquestes figures, no prou ben identificades, algunes d'elles, són imatges de sants o apòstols. Té unes dimensions de 106 x 146 cm., i és de fusta decorada amb estuc.

La Mare de Déu de Ginestarre és una talla romànica de fusta policromada conservada en el Museu Diocesà d'Urgell, a la Seu d'Urgell. Es troba en molt bon estat. La seva mida és d'1,07 metres d'alçada, cosa que fa que sigui de les marededéus més grosses que existeixen. La imatge de la Mare de Déu és coronada i coberta, cap, espatlles i part del braç dret, per un vel blau enribetat per un galó d'or. Sosté en la mà dreta, palmell amunt i puntes del dit també enlaire, una petita bola del món. El Nen és assegut a la falda de la Mare, damunt del genoll esquerre. És en actitud de beneir amb la dreta, i va vestit amb una túnica verdosa, damunt de la qual duu un mantell vermell.

Santa Maria de Ginestarre és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d'interès Local.

Dades de Viquipèdia. Catalunya Romànica presenta una més extensa documentació sobre l’església de Santa Maria de Ginestarre. Com sempre lamentem que en les nostres ràpides visites rarament podem accedir a l’interior del temple.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M, Rosa Planell Grau

MARE DE DÉU DEL ROSER, ( ABANS SANT JUST) AIDÍ. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRA.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Aidí és un poble (16 h. 2011/ 993 msnm,) situat sobre la riba esquerra de la Noguera Pallaresa i en un coster sota el pic des Malls. És a la dreta del Barranc de Feners i a l'esquerra del de Restollo. Uns quants metres cap dalt hi ha la collada de la Bana i el pic de l'Orri.

Al nivell del riu i de la carretera, sota el poble, al peu del camí ral hi havia l’hostal d’Aidí. Ara desaparegut.

El poble centrat per l’església parroquial de del Roser (abans de Sant Just) està agrupat en un coster, però sense formar un nucli compacte ni marcar clarament uns carrers entre les cases. Forma ben bé quatre nivells de cases, enllaçades per la mateixa carretera que mena al poble i per uns passos i camins interiors que salven els lleugers desnivells de la costa.

L’església parroquial que originàriament era dedicada a Santa Maria, d'"Eydí", i que formava part del deganat de Cardós, tal com consta en el llibre de la dècima del 1391. Tanmateix no apareix relacionada entre les esglésies parroquials del deganat de Cardós visitades l'any 1314. Pels volts del 1526 aquesta església, juntament amb la seva sufragània de Sant Sebastià d'Estaron, compartien el mateix rector. En la visita de 1575 a les esglésies parroquials de l'oficialat de Cardós es fa constar que a l'església de Santa Maria d'Aidí es necessitava arranjar la porta i tancar el cementiri.

En la visita pastoral del 1758 l'església apareix ja dedicada a la Mare de Déu del Roser, l'advocació actual; en aquesta mateixa visita es fa constar que el temple està en molt mal estat, que té un campanar antiquat, es fa referència a un campanar d'espadanya, i que la sagristia és estreta, motiu pels quals cal suposar que l'edifici inspeccionar pel visitador era encara un edifici medieval, substituït per l'actual amb posterioritat a aquesta data.

L’actual església va ser aixecada cap el 1782. Consta d’una sola nau amb la capçalera recta a l’est i la façana principal a l’oest. Actualment sembla existir una sagristia a la part dreta i unes possibles capelles als dos costats de la nau segurament fruit d’una darrera i moderna reforma.

En aquesta façana sota el pinyó de la coberta, a dues aigües de llicorella, s’obre un portal adovellat  amb arc de mig punt i per damunt un ull de bou que il·lumina la nau a més d’una petita obertura a l’extrem superior. 

A l'esquerra, s'aixeca un cloquer de secció quadrada del que sobresurt només la cel·la amb els caires aixamfranats i finestres d'arcs de mig punt lleugerament ferrats, una a cada cara; hi penja alguna campana, Està rematat per una petita coberta piramidal de llicorella amb una destacada cornisa. Els seus murs són de maçoneria de llosa vista.

Els murs exteriors són de maçoneria de llosa vista i el seu estat és impecaable.

L’església de la Mare de Deu del Roser d’Aidí ( abans de Sant Just) està referenciada com Bé Cultural d'Interès Local

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ANDREU DE RODÉS. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Rodés és un poble (18 h. 2009/ 1091 msnm.) situat en un coster, davant la riba dreta de la Noguera Pallaresa.

És un nucli format per un grup de cases  i l'església parroquial de Sant Andreu, edificada en el sector occidental. Fins l’any 1969 pertanyia al terme municipal de Surp.

Rodés es troba dins de l'antic terme del castell de Rodés, on hi ha restes del monestir de Sant Vicenç d'Oveix, antiga abadia benedictina, situada a prop de la Noguera Pallaresa.

Sant Andreu de Rodés és una petita església de planta rectangular amb capçalera a l'orient i porta a la façana de ponent a la qual s'hi accedeix per un petit atri adossat.

Originalment tenia un campanar quadrat de pedra que feia al mateix temps funció de torre de guarda, i que fou substituït per un d'espadanya de dos arcs, de factura moderna construïda amb maons i amb superficies arrebossades.

L'aparell utilitzat en la resta de l'edifici és de pedra pissarrosa sense desbastar. La coberta és a dues aigües de llicorella.

L'església de Rodés depenia de la de Sant Romà de Tavèrnoles.

Sant Andreu de Rodés és una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SURP. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Surp és un poble de la vall d’Àssua (29 h.2009/1.040 msnm.) situat en un replà del vessant meridional del pic de Matanegra, que domina la vila de Rialb. És enlairat a la dreta de la Noguera Pallaresa i a l'esquerra del Torrent de Sant Antoni.

Surp està situat en un coster, amb les cases esglaonades i força agrupades. Entre elles formen tres carrers i una placeta, però amb un aspecte indubtablement d'antiga vila closa.

L’antic terme municipal comprenia els pobles de Caregue, Escàs i Rodés, l’antic monestir d'Oveix, el santuari de la Muntanya i l’església romànica de Sant Quirze de Surp. Fou municipi independent fins el 1969, en què s’annexà al de Rialb de Noguera.

L'església de Sant Iscle i Santa Victòria i el cementiri parroquial són a l'extrem meridional, al lloc més baix, del poble.

El primer esment del lloc de Surp és de l’any 1102, quan l’abat Ponç de Gerri cedia una vinya a Isarn de Caregue, en canvi de la meitat del fruit i del delme. Vers el 1112, en el testament de la comtessa Eslonça consta la deixa d’una vinya i un home in Suro a favor del monestir de Gerri. Possiblement aquestes donacions formaven part dels masos in Surb que el papa Alexandre III confirmà al monestir de Gerri l’any 1164.

L’església parroquial de Sant Iscle fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314 i 1315, i era integrada al deganat de Montenartró, mentre que en la visita pastoral del 1575 pertanyia a l’oficialat de Sort. En la visita pastoral del 1758 s’hi fa constar que l’església era en bon estat, si bé “los suelos y pabimentos estan con notabilissima desigualdad”. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

L’església de Sant Quirze i Sant Victòria és un edifici d’una sola nau, coberta amb una estructura d’embigat de fusta, actualment oculta per un cel ras de llates de fusta, que adopta un perfil poligonal, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral.

L’estructura de la nau s’ha vist alterada per la construcció d’una capella afegida al mur nord, on s’han obert dos arcosolis, un dels quals conté la trona i l’escala d’accés. El mur sud també és força alterat per l’afegiment d’un cos de construcció, de la mateixa llargada, que conté la sagristia, una capella, i un espai originàriament destinat a baptisteri que s’obre a la nau a través de la porta original del temple, situada a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i resolta en un arc de mig punt. Les úniques finestres conservades se situen a l’absis; la central és de doble esqueixada, i la situada vers el sud, on la llinda exterior és retallada en arc, és d’una sola esqueixada.

La porta actual, sense caràcter especial, s’obre a la façana de ponent i respon als processos de reforma de l’edifici. Al costat d’aquesta porta, a la mateixa façana de ponent i seguint l’angle nord-oest, es dreça un campanar de torre, amb les façanes compostes per una alta socolada i dos nivells d’obertures, que es delimiten amb un fris d’arcuacions llombardes, tot ell molt alterat tret de la part de la façana de llevant, que es conserva sencera.

La part alta del campanar, on cal suposar que se situava un segon fris d’arcuacions, ha estat molt alterada per la construcció de la coberta actual, que rebaixa el nivell del ràfec i destrueix qualsevol vestigi del coronament original. Les obertures de cada cara eren formades per finestres geminades, totes molt alterades tret de la del primer pis de la façana de llevant, que es conserva sencera malgrat estar paredada. Cal assenyalar que les cantonades del campanar són reforçades per unes àmplies lesenes cantoneres, que no tenen cap relació amb la divisió horitzontal de la composició del campanar, sinó que arrenquen des del sòcol fins al coronament superior.

Les façanes de l’església són mancades d’ornamentació, i només l’absis presenta els tradicionals motius llombards de les arcuacions en sèries de dues, entre lesenes, que destaquen en el parament, perquè han estat realitzats amb peces de pedra tosca. La resta de paraments són fets amb un aparell de carreu ben tallat i ordenat en filades uniformes i regulars, conformant un conjunt que posa en evidència les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, ja de la plenitud de l’estil, a cavall del canvi del segle XI al XII.

Al seu interior es conserven dues piques beneiteres que semblem ser de l’època de la construcció de l’edifici. Les pintures murals del seu interior es conserven repartides entre el Museu Diocesà d'Urgell, el MNAC, i el Toledo Museum of Art a Ohio (EUA).

Durant cert període de temps aquestes pintures foren amagades rere un retaule barroc. Actualment unes reproduccions dels fragments que es conserven ocupa el seu lloc en l’interior de l’absis romànic.

La seva autoria i moment de creació és incert. Alguns estudis les relacionen amb el mestre del Judici Final que pintà parts de le esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, al segle XII, tot i que probablement foren pintades per un grup d’artistes-pintors influenciats per l’obra d’aquest mestre.

Allò que no sembla pas dubtós és que les pintures de Surp s’ajusten molt bé a altres realitzacions de l’Alt Pallars (Sorpe, Ginestarre, etc.) i que caracteritzen una segona o tercera generació de pintors pirinencs, potser de procedència local però ja molt llunyans dels pintors importants de la primera meitat del segle. Amb alguna notable excepció (com el magnífic mestre de la nau de Sorpe), la majoria d’ells tenen característiques molt semblants: una certa manca de traça en el dibuix i en la composició (varietat cromàtica) sense assumir, però, la brillant combinació de colors de la generació anterior. Tots ells van actuar en la segona meitat del segle XII. En aquesta època cal col·locar les pintures de l’absis de Surp.

Sant Iscle i Santa Victòria de Surp és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia; M. Rosa Planell Grau

SANT JOAN BAPTISTA DE PUIGBALADOR. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR

Puigbalador  és un poble (63 h. 1982/ 1 460 msnm.) situat a l’esquerra de l’Aude, a la confluència amb el riu de Galba, on ha estat construïda la presa del pantà de Puigbalador, que alimenta centrals elèctriques ja en territori llenguadocià. Esdevingué en cert moment cap de la sotsvegueria del Capcir. Prop del poble hi ha unes importants pedreres d’ònix, que han estat utilitzades a la casa de la vila de Perpinyà i al Palais de Chaillot de París.

D’aquesta església de Sant Joan Baptista de Puigbalador, actual parròquia, no se’n té cap referència fins el segle XIV, si bé és possible que existís amb anterioritat, arran de la construcció del castell de Puigbalador pel rei Alfons I de Catalunya- Aragó, poc abans del 1192. Les ruïnes del qual dominen el poble, fou fet construir  amb el nom inicial de Mont-real , dins la política de fortificació de la frontera, i confiat a Ponç de Lillet el 1192.  El 1353 es documenta per primer cop, quan s’hi reuní el consell general del terme del castell de Puigbalador.

Sant Joan Baptista de Puigbalador en aquest moment no passava d’esser, sembla, una capella de la parròquia de Sant Martí de Riutort. L’any 1357, però en altre document parla del límit o terme de Sant Salvador de Puigbalador, la qual cosa fa pensar que l’església tenia el caràcter parroquial.. La parròquia de Puigbalador acabà absorbint la de Sant Martí de Riutort.

L’actual edifici, al poble és del 1826, que és l’any que figura gravat a la llinda de la porta d’entrada. En aquesta data l’església ja havia adquirit l’advocació actual. Podria ser que la primitiva església fos situada al cim del turó del castell

L'església de Sant Joan Baptista és un edifici de tradició romànica, tot i que posterior a l'època d'aquest estil, d'una sola nau, amb campanar de paret de dues obertures i la porta al frontis de ponent. Té capelles laterals, una a cada banda de la nau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NOTA 10 SETEMBRE 2019

AMICS,

Per funcionar correctament les màquines necessiten ser ajustades i afinades; els humans també.

Per tant malgrat els dies de descans del mes passat aquesta setmana necessito fer un “resset” físic i mental.

Volem escapar-nos a cercar noves esglésies i nous paratges per poder publicar-ho més endavant.

Aleshores fins el dilluns 16, dia què si no passa res en contra tornàrem a ser amb vosaltres.

Una abraçada cordial.

M. Rosa i Miquel

Berga, 07/09/2019

SANT ROMÀ DE RAL. CAPCIR. CATALUNYA NORD

 PETJADES PEL CAPCIR

Ral (en francès Réal) és un municipi (46 h. 2009/1509 msnm.) estès a la part baixa de la vall, des dels vessants sud-occidentals del massís de Madres del pic de l’Ós (2 341 m alt al coll de Censà, límit amb el Conflent) fins al curs de l’Aude, límit occidental del terme, que en aquest indret forma el pantà de Puigbalador.

És un poble agrupat situat a banda i banda del Rec de Torrentell, just a ponent de la confluència en aquest rec del Rec de la Faguera.

L'església de Sant Romà de Real, amb el cementiri al seu costat nord, és a poca distància al nord del nucli de població, una vintena de metres més enlairada.

Sant Romà de Ral apareix esmentada a la documentació conservada se l'esmenta per primera vegada el 893, i poc després el 908, i reapareix periòdicament, com el 1266 i en anys posteriors. Més endavant, fou engrandida, i l'església actual respon principalment a les reformes acabades el 1744, data que s'esculpí a la nova porta d'entrada. El 1851 s'afegí una sagristia al temple.

De la primera etapa constructiva, romànica, possiblement del segle XI, se'n conserva encara una decoració amb bandes llombardes a la façana meridional, amb un grup de sis arcades i un altre de cinc, i una petita finestra absidal.

La nau única amb coberta de volta de canó, amb la reforma del segle XVIII passà a tenir la capçalera plana i va perdre l'absis original. És separada de la nau principal per un arc. També se li afegí una capella lateral al nord i, més endavant, la sagristia al sud.

La portalada, rematada per un arc semicircular fet de granit, és a la façana oest i reemplaça l'entrada original, orientada al sud (com tantes altres esglésies amb porta al migdia) i cegada quan fou substituïda.

La façana nord sembla totalment refeta en la reconstrucció del 1744, moment en què se li deurien afegir contraforts per donar-li solidesa. El majestuós campanar d'espadanya per dessobre de l'entrada, es compon de dues grans obertures paral·leles que contenen les campanes, i està rematat per una petita creu. Les dues campanes, del 1807 i dedicades als patrons santa Maximina i sant Romà, foren obra de la foneria de Mill Guillaume.

L'església conserva una pila baptismal del segle XI, pintures al fresc del XVI i les restes d'un retaule barroc. Atribuït al mestre Joan Jaume Mélair, de Carcassona,  i datat cap als finals del segle XVII el retaule mostra al centre la Mare amb l'Infant, flanquejada per estàtues de santa Maximina i sant Romà. En el cementiri veí es pot observar una creu en ferro forjat datada del 1790

Sant Romà de Real va ser declarat Monument històric de França  el 23 de novembre del 1982.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau