TERRES DEL SOLSONÈS
El
poble de Madrona es va formar a redós de l'antiga església parroquial
de Sant Pere de Madrona i del castell de Madrona situats
ambdós a uns 550 metres d'altitud dalt la carena de l'extrem oriental
del serrat de Madrona, al vessant esquerre de la vall de la riera de
Madrona.
A
l’hora de contemplar aquest edifici religiós cal no oblidar-se del castell, amb
el qual forma un sol conjunt arquitectònic, encimbellat damunt el paratge rocallós.
La característica més notable d’aquest conjunt, a primer cop d’ull, és el seu
aspecte defensiu.
A
l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell hom inclou el temple de Sant
Pere de Madrona, que, evidentment, no és el que avui contemplem, que és
posterior. D’altra banda, a la documentació de Santa Maria de Solsona és citat
diverses vegades durant el segle XI (1004, 1008, 1033…). En un document del mes
de setembre de l’any 1085 hom parla de l’església de Sant Pere. L’any 1099,
Gombau i la seva muller, la comtessa Adelaida, feren donació a Santa Maria de
Solsona d’aquesta parròquia amb les seves sufragànies. Tres anys més tard, el
comte Ermengol V reconeixia aquests drets donats, i suara esmentats, a Santa
Maria, altra vegada reafirmats l’any 1283 pel comte Ermengol IX.
Els
anys 1150, 1180 y 1188, durant els pontificats d’Eugeni III, Alexandre III i
Climent III, és confirmat el domini de la canònica solsonina, alhora que és
relacionat a l’acta de la consagració, de l’any 1163, d’aquesta església de Solsona,
quan ja devia estar recentment edificat el nou temple romànic de Sant Pere de
Madrona.
D’altra
banda, sabem que l’any 1391 pertanyia als límits del deganat d’Urgell.
Sant
Pere de Madrona es tracta d’una església d’una nau, en la qual es fa evident
com la planta de l’edifici s’adaptà a les característiques del terreny, amb uns
guerxaments variables i desiguals i amb una orientació est-nord-est ben
notòria.
Els
murs de tramuntana es fonamenten directament damunt la roca, visible a
l’interior del temple, mentre el de migjorn, en part, necessità d’un alt talús
de pedra escairada i, en part, damunt la roca mare, la qual cosa pot haver
provocat uns assentaments diferencials, motiu de les lesions visibles en la
volta de canó, a punt d’obrir-se i esfondrar-se. Damunt el mur de tramuntana,
gairebé al peu de la nau, arrenca el campanar de cadireta, de doble obertura i
amb arcs de punt rodó.
L’obra,
possiblement del segle XII, ha estat feta amb carreus, alguns dels quals han
estat marcats amb senyals de picapedrer.
Exteriorment
l’església és nua d’ornamentació, llevat de l’absis, extremadament esvelt, el
qual ha estat decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, realitzades amb
carreus ben tallats i distribuïdes en sèries de dues arcuacions entre lesenes,
que són realment semi columnes, les quals arrenquen d’un alt podi.
Al
parament absidal hi ha dues pedres esculpides, a la segona faixa de migdia,
decorades amb motius vegetals, amb una tija que evoluciona onejant, fent néixer
a banda i banda unes fulles de palmeta que ocupen els espais lliures, un motiu
flanquejat per un fris de dents de serra a dalt i a baix, el qual és bastant
corrent en l’època.
L’accés
al recinte religiós és per la porta que hi ha al mur de ponent —un xic
descentrada, a causa de les característiques rocoses del lloc—, amb un arc de
mig punt. Una mica més enlaire del mateix mur hi ha una finestra geminada, amb
la columna cilíndrica.
Ja
a l’interior de l’edifici, s’observa la grandiositat del temple, amb l’espai
buit al fons del que devia ésser la bellíssima cripta, avui esfondrada, i
restes, molt desfigurades, del que devia ésser el presbiteri superior.
Des
de l’interior de la cripta, mirant a través del mur de l’absis, hi ha unes
obertures aparellades simètricament una damunt l’altra, coincidents amb les
faixes exteriors. D’altra banda, l’estat actual d’aquesta cripta deixa observar
que, almenys en part, no fou bastida al mateix moment que l’edifici, tot i que
és de la mateixa època i, gairebé segur, incorporada a l’edifici immediatament
i prevista de bon antuvi.
Darrere
el mur postís del presbiteri, que conserva restes de pintura, possiblement dels
segles XIV-XV, hi ha una finestra de doble esqueixada, com la que hi ha al mur
de migjorn.
A
mà esquerra de la nau, en una secció més elevada al pla de la nau, hi ha dues
obertures, les quals accedeixen a dues dependències d’obra anterior a la que
hem descrit. El parament pot indicar que en un principi havien format un sol
cos i que foren reutilitzats com a sagristia, una meitat, i com a accés al cor,
avui inexistent, l’altra.
L’església
de Madrona constitueix en la seva ruïna un dels millors exemples de com les
formes, tant espacials con decoratives, de l’arquitectura llombarda perduren
fins ben entrat el segle XII, adaptant-se a les noves tecnologies en l’art de
treballar la pedra. Tanmateix la seva espacialitat guarda unes profundes
relacions amb la de l’església de Sant Esteve d’Olius, on també una cripta
envaeix l’àmbit de la nau, tot generant un presbiteri elevat.
A
l’exterior del mur de l’absis hi ha dos blocs de pedra amb uns motius
ornamentals esculpits que presenten continuïtat entre ambdues peces.
Al
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semi capitells que havien
format part de la cripta de Madrona, els quals coincideixen en la seva
funcionalitat, perquè devien anar adossats a tall de mènsula, en estructura,
estil i dimensions. Tots tres són esculpits i presenten motius diferents. La
uniformitat del conjunt escultòric de la cripta és indubtable a nivell
estilístic, i fins i tot pel que fa al caràcter del repertori utilitzat.
L’escultor elaborà unes formes molt nítides, però també senzilles, de volums
plans amb escassetat de modelat, sense abusar de la superfície de què
disposava; s’adaptà al marc imposat, que denota ja un moment avançat, que no
sembla anterior al segle XIII, bé que amb alguns errors de càlcul (en aquest
sentit és ben significatiu el desnivell de les tiges que s’enllacen amb
l’atlant). D’aquesta manera, es palesa la mà d’un artífex modest, tècnicament
de caire gairebé popular, incapaç d’assolir els nivells als quals s’arriba en
els grans centres com el claustre de Solsona, per exemple.
El
conjunt de les restes del castell de Madrona i l'església romànica
de Sant Pere de Madrona van ser declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.
En
l’obra Catalunya Romànica -font de dades- hi ha una detallada explicació dels
tres capitells.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
