Després
de corbes i corbes, de seguir una pista primer asfaltada i després de terra i
roques aconseguíem arribar a l’església de Santa Margarida. Aquest edifici més
aviat una ermita és situada prop de mas Pujol i custodiada per vaques i vaques.
Els animals ens miraven sorpresos per la nostra presència i seguien amb mirada
distreta les nostres passes.
El
municipi de Vidrà és el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la
qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia format part de la
comarca del Ripollès.
Una explicació al nom de Cabagès be donada pel naixement molt a prop del riu Ges i vindria a ser una contracció en el seguit del segles de cap o capçalera del Ges.
La
vila de Cabagès apareix esmentada a l’acta de consagració de l’església de Sant
Hilari de Vidrà, datada el 19 d’abril del 960, com a part de les possessions,
amb els delmes i primícies de la qual, el bisbe Ató de Vic dotà la nova
església.
Posteriorment
la parròquia apareix esmentada a les llistes parroquials dels segles XI i XII
del bisbat de Vic. Subjecta a la
jurisdicció dels senyors del castell de Milany. tenia com a senyor alodial el
monestir de Sant Joan de les Abadesses.
La
parròquia de Santa Margarida de Cabagès, que comprenia a més de la vila de
Cabagès, la de Covilplana i de Siuret, s’independitza de Vidrà, i comptà amb
rectors propis fins a mitjan segle XIV, quan causa del seu despoblament passà a
ser sufragània de Sant Hilari de Vidrà. Finalment fou substituïda per
l’església de Santa Llúcia de Siuret, edificada el 1754 i erigida parròquia
independent l’any 1860, de la qual passa a ser sufragània.
En
les visites parroquials de Vidrà queda palès l’abandonament de que fou objecte
l’edifici de l’església de Santa Margarida, si més no, a partir del segle XVII.
Així, a la visita pastoral de l’any 1600 es comminà l’hereu del Coll, com a
propietari de la coma de Cabagès, i d’altres parroquians, a recobrir
l’església. L’any 1602, en ésser feta una nova campana per a Vidrà, hi forn
portats fragments d’una campana de Cabagès.
L’any
1633 és manà fer unes portes noves, però no es degueren fer, perquè l’any 1636
fou prohibit fer-hi cap celebració fins que l’església no tingués portes noves
amb pany i clau, i com a mínim un retaule o quadre “decent”.
Problemes
semblants es repeteixen els anys 1642, 1728, i 1791, quan es torna a prohibir
la celebració fins que l’església fos arreglada.
L’any
1974 fou restaurada pel propietari del veí mas Pujol i oberta novament al culte
després d’anys d’abandonament.
Aquesta
església és un edifici amb una planta d’una nau allargada i coberta amb volta
de canó seguit, capçada vers llevant per un absis semicircular, el qual es cobreix
amb una volta de quart d’esfera i s’obre a la nau amb un arc en
degradació.
Com
a característica singular, l’absis té el seu eix desviat respecte a l’eix de la nau, circumstància manifesta
especialment en la curvatura de la planta de l’absis i en la situació de la
finestra absidal.
Les
altre dues finestres de l’edifici són de mida petita i es troben repartides
entre la façana de migjorn, on hi ha també la porta, i la de ponent.
Com
elements afegits posteriorment, cal considerar el campanar de cadireta, a la
façana de ponent i dos contraforts al mur de tramuntana. La volta de l’absis ha
estat feta amb carrerons posats a plec de llibre, molt ben conservats. Ha esta
objecte de una restauració acurada, rejuntat amb mortes de calç totes les juntures,
i recobrint la coberta amb lloses de
pedra.
Després
de la darrera restauració l’estat de conservació és molt bo.
Per
la seva estructura i les seves característiques aquesta església pot incloure’s
dins dels edificis construïts seguint les normes del segle XI, ja ben entrat el
segle següent.
En moltes ocasions llegir la importància històrica de llocs de tan difícil accés i de tanta solitud et sorprèn.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada