Serdinyà
(en francès Serdinya) és
un poble (176 h. 1982/ 540 msnm.) que es divideix en dos barris, un
a cada vora de la Tet, anomenats el
Bac i el Solà,
units per un pont gòtic d’un sol arc. En el terme de Serdinyà, com en alguns
dels termes veïns, sobretot Escaró, romanen vestigis d'antigues
instal·lacions relacionades amb les explotacions mineres.
El
1384 la Pesta Negra va fer estralls a Serdinyà i Joncet, fins al punt
que la recuperació hi fou lenta i complexa. Per això, el 1405 el rei Martí
l'Humà concedí als pobladors de Serdinyà els mateixos privilegis que
posseïen els habitants de Vilafranca de Conflent.
Serdinyà
ha de tenir el seu origen en una vil·la romana, la vil·la de Secundus,
com ho suggereixen les formes antigues del seu nom. Sembla que Serdinyà sempre
va restar sota el domini directe dels comtes de Cerdanya i de llurs successors,
al mateix temps que les localitats annexes de la riba esquerra de la Tet.
Al
Bac, a la dreta del riu, es troba l’església parroquial de Sant Cosme i Sant
Damià, romànica del segle XI, reformada al final del segle XVII i principis del
XVIII.
L’església
parroquial de Serdinyà és esmentada per primera vegada l’any 1061, en què
Bernat II, vescomte de Cerdanyà, restituí a Ramon I, comte de Cerdanya, la
parròquia de Serdinyà, amb la seva església. A partir d’aquesta data es anomenada
en documents dels anys 1122 i 1163.
L’edifici
romànic va ser molt modificat al final del segle XVII, quan va es decidir engrandir-lo
amb la construcció de dues altres naus a banda i banda de la nau primitiva.
Sols la del sector nord fou acabada. EI 1726 es deixà inacabada la nau
meridional després d’haver-se’n construït un terç, el corresponent al costat
oriental.
Fins
a mitjan segle XVIII, els cònsols i síndics (des del final del segle XV) i
l’assemblea comunal es reunien al cementiri, davant la porta de l’església,
sota el porxo, o a l’interior de l’església.
En
el seu estat primitiu, al segle XI, l’església de Serdinyà era un edifici de
nau única, capçada per un absis semicircular. L’absis semicircular, en part
mutilat per una sagristia, presenta encara a l’exterior les juntes solcades
típiques del segle XI i les lesenes que sostenien les arcuacions llombardes,
desaparegudes quan hom sobrealçà la capçalera al segle XVIII.
En
l’actualitat l’absis és amagat interiorment per un retaule del 1661.
La
porta, a migdia, fou probablement modificada a la fi del segle XV i té
esculpides a la clau les armes de les famílies Sirac i Serrabou. Un porxo
cobert de fustam, segurament de la mateixa època, la precedeix.
Adossada
a la façana de ponent fou construïda, probablement al segle XIII i per a servir
eventualment de refugi, una torre campanar massissa, de planta quadrada.
La
capella sud, tancada amb una reixa, fa de tresor. S'hi guarden les peces més
valuoses conservades a l'església: tres panells de
l'antic retaule de l'altar major del XV,
una marededéu sedent del s. XIV i un ex-vot del 1670.
També
s'hi conserven tres obres mestres provinents de l'antiga església de Santa
Maria de Marinyans destruïda el 1896: un Crist crucificat del segle
XII, el retaule dels sants Vicent i Agustí del s. XV i un retaule de la
Crucifixió del 1342, pintat sobre fusta coberta de full de plata.
Propietat
municipal es la creu de la predel·la del mateix retaule, descoberta
el 1996 ran d'unes reformes a l'església de Flaçà. De l'església de sant
Cosme són, encara, dignes de menció el retaule de l'altar major, obra del 1661 del taller de Lluís
Generes, els retaules del Rosari i del Crist (1739) i, especialment, una
excepcional estàtua de santa Maria Magdalena de començaments del
segle XVI, en marbre pintat.
L’església
de Sant Cosme i Sant Damià de Serdinya esta catalogada com a monument històric
inventariat.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada