SANT TIRS. OLIOLA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

El poble d’Oliola és situat al vessant d’un turó, on s’esglaonen les cases. Al cim del turó hi ha les restes del castell d’Oliola, del qual s’ha dit si podia ser d’origen visigòtic (esmentat el 908, reconquerit i refet vers el 1035). Es conserven restes de la muralla. 

L’església parroquial de Sant Tirs es troba a pocs metres de les ruïnes del castell. És situada al primer replà del turó on s’assenta el poble, presidit pel seu castell. 

La primera referència documental d’aquesta església es remunta al 7 de juliol de l’any 1061, data en què Pere Miró, en el seu testament, donà la meitat dels seus béns per tal de pagar els deutes que tenia i deixava la meitat restant per l’obra de l’església de Sant Tirs, que ja apareix esmentada com a parròquia. 

La següent referència documental de què es disposa és de l’any 1080, quan la parròquia apareix esmentada entre les afrontacions territorials d’uns alous que els esposos Andreu Miró i Guila van vendre a Eldiarda, dins el terme d’Oliola. 

Les notícies restants responen a donacions fetes a l’esmentada església, totes elles dins de disposicions testamentàries. Així, per l’acta testamentària feta entre els anys 1080 i 1100 i atorgada per Adelaida, muller de Ponç Dalmau. El 4 de març de 1101, Ramir, en el seu testament, hi deixà 8 sesters d’ordi. L’I d’agost de 1119, Vidià manà que la tercera part dels seus béns mobles fos dividida en quatre parts: llegà la tercera, a Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt. El 18 de desembre de 1164, en el seu testament, Pere de Puigverd deixà a la parròquia de Sant Tirs la vinya de Bosc i la coromina de Guàrdia de Vidal. 

D’altra banda, el rector d’Oliola figura mencionat en la relació de la dècima que el 1391 fou recol·lectada a la diòcesi d’Urgell. L’església parroquial de Sant Tirs fou modificada i ampliada al segle XVIII. 

Sant Tirs d’Oliola és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles mènsules, sense pilars; aquest fet pot respondre a les remodelacions que patí l’edifici, en les quals s’enguixà tot l’interior, s’obriren capelles en els murs laterals, es construí un cor a l’extrem de ponent, i sobretot, es va estrènyer la nau en la seva unió amb l’absis per tal de suportar un cimbori, que perfora la volta, a l’indret on se situa el presbiteri. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, a la qual s’obria mitjançant un arc presbiteral, ara emmascarat pel regruix intern dels murs, ja esmentat. L’absis s’acompanyava d’una cripta que seguia la seva mateixa planta, i que actualment ha perdut el sostre; els vestigis d’aquest sostre permeten confirmar que era resolt amb voltes per aresta, suportades per semi-pilastres adossades als murs perimetrals, i per dues parelles de columnes centrals. D’aquestes columnes es conserven les bases i els elements d’un fust octogonal, seguint el tipus més comú de les estructures de criptes alt-medievals catalanes. La cripta d’Oliola —en cas d’haver-se construït totalment— aixecava el nivell del paviment del presbiteri, al qual s’accedia per una escala central, mentre que l’accés a la cripta s’efectuava per dues entrades frontals, que devien flanquejar l’escala central. Cal tenir en compte que la cripta d’Oliola fou aterrada, probablement arran de les importants reformes ja esmentades, i ha estat recuperada en els recents treballs de restauració, de manera que els detalls del seu accés, entre d’altres, són el resultat de la restauració. 

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada, i en el seu sòcol, a nivell de la cripta, n’hi ha tres més del mateix tipus, com també ho són les dues finestres que es conserven a la façana sud, mentre que en la façana oest hi ha un ull de bou, que sembla la reforma d’una finestra original. 

La porta s’obre en la façana oest, i és resolta amb un arc de mig punt emfasitzat per una arquivolta llisa, on hi ha un carreu molt erosionat amb decoració escultòrica. Al centre de la façana sud, es conserva una altra porta, paredada, que sembla que hauria de tenir una estructura similar a la porta de la façana oest. 

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una decoració sota el ràfec amb els motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, que arrenquen d’una alta socolada, on s’obren les finestres de la cripta. 

A l’extrem sud-est de la nau es conserva un campanar de torre, amb les façanes composades per una alta socolada, que arriba fins al nivell del ràfec de la nau, i dos nivells més, on hi ha, molt degradats, els elements de dos frisos d’arcuacions, en sèrie contínua, entre lesenes angulars. Per sobre del nivell superior d’arcuacions, el campanar apareix bruscament tallat pel ràfec de la coberta piramidal que el corona, i que respon a una reforma en la qual es devia rebaixar l’alçada del campanar original. 

Les obertures originals del campanar han estat molt alterades, especialment en el nivell més alt, el tercer, mentre que en el nivell segon es conserven paredades les finestres de les façanes nord i sud; en la de la façana est, és visible la seva estructura geminada, amb columna central i capitell mensuliforme, i en el nivell més baix hi ha un complex sistema de finestres, motivat probablement per l’encaix entre la torre del campanar i el mur sud de la nau. 

L’aparell, molt regular, és format per carreus petits de pedra sorrenca, molt erosionats en alguns indrets, però ben escairats i treballats amb tallant, disposats en filades molt ordenades amb algunes fileres de peces col·locades de través en el mur nord. 

Per les característiques constructives i ornamentals de l’edifici no hi ha cap dubte sobre la seva filiació dins les formes evolucionades dels llenguatges llombards de l’arquitectura de la fi del segle XI o principi del segle XII. 

El Museu Diocesà d’Urgell conserva una talla de fusta policromada de la Mare de Déu amb el Nen, que procedeix de l’església de Sant Tirs d’Oliola. Fa 70 cm d’alçada i ingressà al museu l’any 1966. Pel tipus d’indumentària de la Verge (vel mantell obert per davant), per l’actitud de les dues figures (la mà de la Mare agafant el mantell), pels seus rostres, o en major mesura pel tipus de setial tron de la Mare de Déu, la imatge s’apropa a d’altres datables a l’entorn de mitjan segle XIII. 

Sant Tirs d'Oliola és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica