AVANCEM PER L’URGELL
La fundació de la parròquia d’Agramunt, dins el bisbat d’Urgell, devia tenir lloc a mitjan segle XI, una vegada conquerida la vila i el castell per part del comte d’Urgell, Ermengol III. El primer esment del castell d’Agramunt és de l’any 1051, en què el comte Ermengol III donà a Pere Miró el castell d’Agramunt. La referència més antiga a l’església d’Agramunt és força posterior, de l’any 1090, en què entre els testimonis d’una donació consta Geribert, sacerdot d’Agramunt. En el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, datat entre el 1080 i el 1100, consta que aquesta féu un llegat per a l’obra de Santa Maria d’Agramunt. En el testament sacramental de Bernat Pere de Ponts, dit Vidià, castlà d’Agramunt, del 1119, es manà que de la tercera part dels béns mobles que tenia amb la seva muller, se’n fessin quatre parts, dues de les quals s’havien de distribuir entre les esglésies i els clergues de Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt.
Gairebé es pot assegurar que l’actual edifici va començar a construir-se a la segona meitat del segle XII a l’empara de les excel·lents perspectives que proporcionava a la vila la carta de població atorgada l’any 1163 pel comte d’Urgell Ermengol VII. En aquesta època, en concret el 1187, se celebrà a l’interior de l’església d’Agramunt una assemblea de pau i treva.
No sabem si el nou temple es bastí damunt del documentat al segle XI. L’emplaçament de l’església obeeix a raons urbanístiques i estratègiques de pes. La primitiva població, de reduïdes dimensions, era arrecerada al tossal del castell, a la banda de ponent de la vila antiga. Al segle XII, s’amplià el recinte emmurallat en direcció a llevant fins més enllà d’una cruïlla d’antics camins.
La construcció del nou temple en aquell indret oferia solució als problemes esmentats. Les torres dels absis, edificades en la mateixa línia de la muralla de llevant, constituïen un reforçament de l’obra defensiva. I les activitats religioses centrades en el temple eren un focus d’atracció del veïnat vers aquell sector.
Per raons òbvies, si tenim present el que s’ha dit abans, el temple es va començar pels absis i a poc a poc anà avançant cap a ponent, en direcció a la plaça. Entrat el segle XIII es bastí la portalada principal i el campanar s’enllestí al segle XIV. Ja l’any 1238 el comte Ponç Guerau de Cabrera concedí als agramuntins la gràcia de tenir tribunal davant la porta de l’església.
El relleu de la parròquia d’Agramunt es demostra en el registre de la dècima pagada per a les croades els anys 1279 i 1280, on consta que el capellà d’Agramunt havia de satisfer setanta sous jaquesos per cadascun dels anys esmentats. Així mateix, en la relació de la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1391 s’observa que s’exigí a Santa Maria d’Agramunt cinc lliures, una de les quantitats més elevades del deganat d’Urgell.
Al llarg del temps l’estructura primitiva del temple ha sofert afegits i modificacions. De la capella del Roser, a la cara nord, no se’n coneix la data de construcció, però és anterior al segle XVI. La capella del Socors, a la mateixa banda, és del segle XVII —concretament es començà l’any 1667—. També al mateix segle s’amplià la sagristia fins als límits actuals i per tal de facilitar la construcció d’un ampli presbiteri, se suprimiren les dues columnes més properes a l’altar major, ajuntant a l’una i l’altra banda les dues arcades antigues en una sola de més ampla. Al segle XV, i encara posteriorment, s’obriren nombroses capelles als murs laterals.
El temple de Santa Maria d’Agramunt fou declarat monument nacional l’any 1931 i des de l’any 1953 diversos organismes oficials han intervingut en la seva restauració. Entre les obres realitzades cal esmentar la reposició de les dues columnes suprimides al segle XVII; la restauració dels absis i dels murs laterals, fent desaparèixer les capelles obertes segles abans i retornant-los la fesomia primitiva; i la restauració de la meitat superior del campanar i de la portalada principal.
El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades.
Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.
S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle xiii, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme. La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana.
La reixa de la Capella dels Socors: porta reixada que dona accés i clou la capella coneguda com la de la Mare de Déu dels Socors. És una reixa realitzada en forja. En la seva part més alta i central, hi ha la presència d'una gran corona envoltada per pinacles acabats en diverses punxes de ferro. Demostra ser una obra de molta habilitat per part de l'autor. Dins la capella hi ha la imatge gòtica de la Verge dels Socors, de fusta policromada.
El campanar de l'església, és una torre
prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer
pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al
mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins
al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les
façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim,
suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes,
molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de
l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la
façana de l'església de Santa Maria.
Entre finals de l'any 1996 i la primavera de 1997 es van dur a terme obres de restauració a la façana nord i de l'lateral nord de la façana oest sota la direcció de l'arquitecte Enric Solsona, promogudes per la Diputació de Lleida. En aquesta actuació es van restaurar els dos arcosolis de la banda nord de la façana oest. El sarcòfag que ens ocupa (llis, de pedra sorrenca de color grisenc, sense heràldica ni epigrafia) es va treure de seu emplaçament. Acabades les obres i abans de restituir el sarcòfag en el seu emplaçament original, Enric Solsona va sol·licitar a el director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida la seva obertura per comprovar quin era el seu contingut.
El Servei d'Arqueologia i Paleontologia de el Departament de Cultura, dirigit per Josep Gallart, arqueòleg territorial de Lleida, va autoritzar l'obertura de l'sarcòfag a l'abril de l' any 1997. A l'obrir-lo es va comprovar la presència de dos esquelets semimomificados superposats, un femení en primer terme i un de masculí a el fons, encaixat en morter de calç. El que més va sorprendre va ser que els dos esquelets conservaven en bon estat les vestimentes mortuòries,sobre tot el cos femení.
Així doncs, el 29 de juliol de 1997 es va dur a terme la intervenció directa sobre el sarcòfag, autoritzada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de el Departament de Cultura i promoguda pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Durant l'actuació es van documentar exhaustivament els dos enterraments i es van retirar els teixits dels dos cossos. La indumentària es va traslladar a aquest museu, on es va fer un primer tractament de desinfecció. Més tard es van dipositar temporalment al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal i, passat un temps, des del Servei d'Arqueologia i Paleontologia es va encarregar el projecte de restauració a el Centre de Restauració i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT) que va delegar aquesta tasca en Elisabet Cerdà, restauradora titular del CDMT.
L’altar major es construit en pedra, d'uns dos metres de llargada per un d'alçada. És de planta rectangular i a la part superior presenta una decoració geomètrica a base d'arcs llombards. La llosa superior sobresurt uns deu centímetres. L'altar és molt auster i pesat. Fou reconstruït cap als anys 1950 quan ens restaurà el temple.
El Sr.Pons Farré afirma que abans de la guerra civil, l'església de Santa Maria d'Agramunt tenia 5 piques d'aigua, totes es conserven, però van ser mogudes de lloc quan es va dur a terme la restauració de l'església als anys 50 del segle XX.
La pica baptismal: Situada a la dreta de l'entrada, realitzada en pedra d'una sola peça, de forma circular i exterior gallonat. A un dels costats de la pica hi ha una marca en forma de creu. A l'interior d'aquest enorme recipient baptismal hi ha una segona, de reduïdes dimensions i sostinguda per un petit peu, en la qual es dipositava l'aigua beneïda. A més el temple conté altres quatre piques beneiters de diferent datació i format.
És destacable el cadiratge de l'església, realitzat el 1532 en fusta de roure cisellada.
L'església de Santa Maria d'Agramunt estrena la reforma de la portalada occidental i tres nous vitralls. El temples són un dels majors referents del romànic català de principis del segle xiii. Des del 2005, ha estat objectiu de diferents projectes de restauració, tant de l'interior com de l'exterior, majoritàriament finançats per la Generalitat.
El temple consta de dues portalades, però la més rica en ornamentació és l'occidental. Segueix l'estil de l'anomenada Escola de Lleida, que té com una de les característiques definidores la falta de timpà a la portalada. Un grup escultòric format per la Verge amb el Nen, flanquejada per escenes de l'Adoració dels Reis Mags i l'Anunciació coronen una portalada també bellament esculpida amb motius vegetals. La reforma, que es va inaugurar aquest dissabte passat, ha perseguit millorar-ne l'estat de conservació i restaurar-la, tot eliminant aquells elements que alteraven la lectura arquitectònica. La portalada i la rosassa acumulaven gran quantitat de brutícia: s'hi han retirat 90 nius d'orenetes i materials degradats de restauracions del segle passat. La portalada conserva restes de policromia original.
A la primera capella de l'esquerra hi ha el Retaule de la Mare de Déu del Roser, de la primera meitat del segle XVII i atribuït a Joan Grau I. Està fet en fusta policromada. És un dels poco retaules escultòrics del s. XVII que es conserven sencers a Catalunya.
El retaule de la Mare de Déu dels Socors: El retaule consta de tres carrers, amb un banc i tres pisos d'alçada. El banc no té decoració. Es tracta d'un retaule d'estil baron, el que Martinell anomena Barroc salomónic (1660 -1730).
Sota l'església hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola que fou recuperat durant les obres de restauració del temple de l'any 2005. El refugi segueix la nau central i el creuer del temple, amb una galeria llarga de 34 metres i una transversal de 28,4 m. Inclou una mostra permanent sobre la vida quotidiana de la població abans de la guerra i els bombardejos que va patir la població entre l'abril del 1938 i el gener del 1939.
Santa Maria d'Agramunt és una església romànica declarada Bé Cultural d'Interès Nacional des del 1931.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons, Catalunya Romànica i IPAC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada