PASSEJANT ALT
EMPORDÀ
L’església de Santa Margarida, avui
en ruïnes, formava part del conjunt de capelles de la rodalia d’Empúries,
situada en un punt amagat del mar, a l’indret anomenat Santa Margarida o Pla de
Santa Margarida, al qual donà nom.
La “capella sancte Margarite”
apareix documentada l’any 1279 a les Rationes decimarum;
curiosament no surt esmentada a les mateixes llistes d’un any més tard.
A l’acta de fundació del monestir de
monges benedictines de Santa Maria de Vilanera de l’any 1328 aquesta església
és esmentada sota les advocacions de santa Margarida i sant Just, única notícia
que tenim d’aquest doble culte. El convent del Puig de Vilanera es trobava a
poc més de 500 m més a ponent, al cim d’un turó, on se’n veuen algunes ruïnes.
En altres documents relatius a
aquesta casa monàstica, s’hi troben referències a Santa Margarida i al benefici
que hi era instituït. Així, l’any 1358 quan un pagès de remença, home propi del
monestir de Vilanera, promet de prestar les servituds corresponents, el
document és signat pel notari públic. En termes pràcticament idèntics, hi ha un
nou esment del benefici en la signatura notarial d’un document de l’any 1367.
Als nomenclàtors sinodals de la diòcesi,
que daten de cap al final del segle XIV, hi ha l’al·lusió a la “Capella
sancte Marguerita, in parrochia Inpuriis”, entre les esglésies no
parroquials amb benefici propi i sacerdot adscrit.
L’església mantingué el culte
almenys fins al començament del segle XVII. Segons Francesc Monsalvatje, en una
visita pastoral de l’any 1601 és consignat que posseïa encara un benefici.
Segurament de la mateixa procedència són les notícies aportades per Ramon Font
al final del segle XIX, que escrivia que l’any 1601, al terme parroquial de
Sant Martí d’Empúries hi havia “tres capillas públicas, la de Santa
Margarita, la de Ntra. Sra. de Gracia y la de San Eusebio: ésta tenía fundados
dos beneficios y uno cada una de las otras dos”.
Al darrer quart del segle XVIII la capella
de Santa Margarida —igual que la seva veïna, que apareix dedicada a santa
Magdalena— ja no tenia cuite, ja que figura com a “derruida” en un mapa
d’aquests paratges que hom data de l’època esmentada.
L’escalenc Josep Maranjas, a la seva
monografia sobre Empúries publicada l’any 1803, escrivia sobre la tradició
apòcrifa, segons la qual les esglésies emporitanes de Sant Eusebi, Santa
Margarida i Sant Vicenç havien estat fundades per sant Narcís i sant Feliu
diaca.
Cap al 1875 fou trobat a Santa Margarida
o al seu entorn un fragment de sarcòfag de marbre paleocristià, d’escola
septimanoaquitana, potser narbonesa, considerat del segle VI. És un front de
caixa de sarcòfag, decorat amb “estrigilat” i al centre el crismó entre l’alfa
i l’omega dins una triple corona de llorer. Josep Pella i Forgas n’havia
publicat un dibuix a la seva Historia del Ampurdàn de l’any
1883, però la Peça romania perduda, fins que al començament dels anys setanta
l’arqueòleg Miquel Oliva la retrobà a Santa Coloma de Farners. Per la notícia
de Pella i Forgas sembla desprendre’s que fou trobat a la immediatesa de Santa
Margarida, i això és el més probable. De tota manera, tenint en compte la poca
precisió d’aquest text i del plànol de troballes emporitanes que l’acompanyen,
potser no es pot descartar del tot que el tros de sarcòfag pugui també procedir
del recinte proper de Santa Magdalena, restes que hom ha anomenat també Santa
Margarida en algunes obres.
L’església de Santa Margarida,
actualment molt enrunada, és un edifici d’una sola nau rectangular, capçada a
llevant per un absis de ferradura, de planta en semicercle marcadament passat
de radi.
L’observació dels diferents sectors
de la construcció sembla indicar que l’absis és una pervivència d’un temple
preromànic, mentre que els murs de la nau corresponen a una reforma molt
tardana, almenys en bona part.
Tanmateix els treballs parcials
d’excavació que s’hi realitzaren al començament de la dècada de 1960, demostren
que concretament la nau es dreça al mateix punt que un edifici primitiu, que
probablement tingué la funció de baptisteri.
El mur de l’absis es conserva, bé
que en alçada irregular. Era cobert amb una volta de quart d’esfera
ultrapassada, com correspon a la planta, de la qual han restat fragments a
ambdós costats, al punt de comunicació amb la nau. Se’n conserva només l’arrencada
al costat de tramuntana i un fragment força més gran a migdia. Aquesta volta
era feta amb pedres escairades, tallades en pedra tova o calcària de travertí.
Hi podem veure restes de l’encofratge de llates de fusta a les arrencades i
empremtes d’encanyissat més amunt.
Aquest santuari comunicava amb la
nau per mitjà d’un arc triomfal, ben destacat, del qual resten vestigis molt
minsos, just per comprovar que es dreçava sobre uns pilars adossats i era
ultrapassat, i segurament s’iniciava en unes marcades banquetes.
Després dels treballs d’excavació
esmentats, hom apuntalà la part més important de la resta de volta absidal “a
migdia” amb un pilar d’obra. Anys més tard fou sobrepujat el mur perimetral de
l’absis, al sector més enrunat, a llevant i al sud-est, refent un tros
important de parament. Aquesta discreta intervenció, feta pels serveis del
Museu d’Empúries, ha contribuït a preservar i consolidar les ruïnes i a
deturar-ne el procés d’enrunament.
Tanmateix, abans de la darrera
intervenció, era molt més fàcil observar, al fons del mur de l’absis, la part
inferior d’una finestra d’un sol biaix. A l’interior de l’absis i al costat de
migdia, hi ha una gran fornícula d’arc de mig punt, fet amb petites dovelles de
pedra tova, el qual ha estat, en gran part, reconstruït.
L’absis presenta un tipus d’aparell
a base de petits blocs de pedra calcària, trencats bastament, però en general
de mides força homogènies, amb tendència a la forma quadrangular, que es
disposaren en sedimentació horitzontal sense una clara ordenació en filades
uniformes. El ferm morter que els lliga resta visible a les juntures. Al sector
meridional resta un curt tram de cornisa, de secció bisellada, feta amb pedra
tova.
La nau ha conservat els murs
perimetrals fins a alçades considerables. La seva estructura probablement
respon a un origen molt vell. No sembla que hagi tingut coberta de volta. A la
seva meitat hi ha restes dels pilars d’un arc diafragmàtic. Això no obstant, el
seu aparell és d’un tipus molt menys antic que el de l’absis: el formen pedres
de totes mides, sense treballar i amb molt morter, i una gran quantitat de
rebles de terrissa “en part d’època romana” o de llosetes. Al centre del
frontis hi ha l’espai de la porta, també tardana. Cal recordar que l’església
tingué culte, almenys, fins al segle XVII. Els murs de la nau són, almenys una
part majoritària, d’època postmedieval. Malgrat tot, en alguns punts del
basament hi ha rastres d’un parament semblant al de l’absis.
Al centre de l’espai de la nau foren
exhumades les restes d’una petita piscina, segurament baptismal; a l’exterior
quadrangular, i a l’interior, de forma hexagonal i recoberta amb peces de
marbre. Hom afirma que havia estat reformada dues vegades, en una de les quals
hom construí un canaló de desguàs. Aquest canaló és un element estrany en una
piscina baptismal i fa dubtar de si aquesta era la funció del receptacle; de
tota manera hauria estat fet quan ja aquesta funció era obsoleta. Hom ha
assenyalat que si, com sembla el més probable, es tracta del vestigi d’un
baptisteri, aquest seria d’una tipologia que té els seus orígens al segle VI i
que s’estengué poc més tard en terres nord-itàliques i provençals, sobretot.
Un altre element que cal destacar és
el basament d’un gros mur transversal vers l’extrem de llevant de la nau,
divisori del sector presbiteral respecte a la resta del temple. Aparegueren
també els dos graons d’accés al santuari, fets amb grans blocs escairats, de
pedra sorrenca.
A l’extrem oriental de la nau, entre
el mur transversal i els graons esmentats, hi ha vestigis de paviment en opus
signinum.
L’espai presbiteral no ha estat
excavat; hi ha restes d’un enrajolat, a un nivell molt enlairat, que cal
considerar d’època relativament moderna, i s’hi aprecia el basament d’un tenant
d’altar.
La piscina baptismal descoberta a
l’excavació sembla indicar que el temple té els precedents en un petit edifici
baptismal que podria datar dels segles VI o VII, probablement. El fet que no
hagin continuat els treballs arqueològics a la part no explorada de l’interior
de l’església i també als encontorns, a l’exterior, motiva que aquesta
apreciació s’hagi de deixar com a molt possible, però no plenament provada.
L’absis de ferradura és l’element
més antic de l’actual església ruïnosa, que, per les seves característiques
formals, ha d’ésser considerada una construcció pre-romànica, molt probablement
del segle X. No és arriscat de suposar-li una datació reculada en aquesta
centúria, dins el grup de temples de l’Empordà i el Rosselló, en els quals les
capçaleres ultrasemicirculars en substitució dels santuaris carrats.
Els murs actuals de la nau pertanyen
a alguna reconstrucció important de l’església d’època post-medieval, seguint
segurament, en molts aspectes, l’estructura anterior.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
