SANT QUIRC DE LA GLORIETA DE MONTESCLADO. FARRERA. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Glorieta, o Glorieta de Montesclado és un poble (1 h. 2009/ 1019 msnm.), situat a l'esquerra del Barranc de Mallolís i a llevant de Montesclado. Just al nord-oest del poble, aquests dos cursos d'aigua s'ajunten per tal de formar el Riu de Glorieta. Al sud-est del poble, damunt seu, es troba el Roc de la Torre.

Les poques cases del poble de Glorieta s'arrengleren en una mena de carrer al llarg de la carena. L’església de Sant Quirc (Quirze) és situada a l’extrem sud-oriental una mica allunyada del nucli urbà

El castell de Glorieta, o la vila closa de Glorieta, està documentat des de finals del segle XII, però a principis del segle XXI no se'n conserva cap vestigi.

Sant Quirc de la Glorieta és una església poc documentada al llarg de la història, se sap que el segle XV estava integrada en l'Oficialat de Tírvia, com a església sufragània de la de Montesclado. No sembla quedar cap element de l'església romànica original.

Petita església de base rectangular sense absis, adossada al pendent d'una verda vessant. La capçalera està orientada a Sud-oest. La porta d'accés es troba a la façana de migdia, i conserva una llinda de fusta.

A la façana de ponent s'obre un ull de bou i un campanar d'espadanya d'un sol ull a sobre. Es noten restes d'afegits en el mur de sol naixent i en el de ponent, que juntament amb la forma de la porta i de la planta de l'edifici, fa pensar que l'actual temple continua un altre d'anterior, d'època preromànica, refet diverses vegades. La coberta a dues aigües està realitzada amb llicorella.

Es conserva una interessant talla de fusta romànica de Santa Julita, dreta, que porta als braços el petit sant Quirze.

Sant Quirc (Quirze) de la Glorieta de Montesclado és una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JOAN BAPTISTA NOU DE TÍRVIA. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

El poble deTírvia està situat al nord-est de la comarca, enlairat damunt del punt on es troben la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, o de Farrera. Aquest punt és el de tres vies, que dona nom a la vila i al terme.

Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi.

Nosaltres tornaven a visitar el poble de Tírvia (hi ha una crònica anterior de Sant Feliu de Tírvia). Aquesta vegada vam voler fotografiar la petita capella sota l’advocació de Sant Joan Baptista.  Està situada a l'extrem nord-est del nucli de la vila, al nord de les Horts. Prop seu hi ha les restes de la capella de Sant Joan de Tírvia

Església d'una sola nau amb volta de canó amb absis lleugerament corbat, amb finestres als murs de sol ixent i de ponent. A la part superior de la façana hi ha un campanar d’espadanya

Sant Joan Baptista Nou de Tírvia, és una capella catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE LLADRÓS. VALL DE CARDÓS PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Lladrós és un poble (36 h.2009 /1.019 msnm.) situat  en un coster a la dreta de la Noguera de Cardós, entre Lladorre i Benante. Als peus dels cims de Miravall (a l'oest), i del Roc Bataller a l'est. És el poble més septentrional del seu terme municipal, i, per carretera, queda separat de la resta del municipi per una llenca del terme municipal d'Esterri de Cardós que s'insereix en el terme de Vall de Cardós. A més, queda més a prop de Lladorre que del seu cap de municipi, Ribera de Cardós. Des del 1847 formava part de l'antic municipi d'Estaon.

Un particular vestigi de l'antiguitat del poble fou un as romà de la seca de Tàrraco que el rector de Lladrós trobà en el poble.

La carretera L-504, que passa ran de les cases més baixes i meridionals de Lladrós. Forma tres o quatre carrers irregulars, a diferents nivells del poble, el qual presenta almenys quatre accessos diferents des de la carretera. L'església de Sant Pere és a la part central-oriental del poble, en un espai obert entre les cases del poble.

En l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, entre les parròquies de la Vall de Cardós, hi consta el lloc de Labroso. En un document del 1087, en què el comte Artau II de Pallars Sobirà donava a Santa Maria de la Seu la vila de Lleret, entre els límits d’aquesta s’esmenta el lloc de Ladroso. Posteriorment la vila figura en l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós, del 1146, a la qual aportava anualment un modi de blat.

L’església de Sant Pere de Lladrós fou una de les esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona en la seva visita al deganat de Cardós, realitzada entre els anys 1314 i 1315.

L’any 1758, l’actual edifici era acabat de construir, i substituïa l’antic edifici, probablement de factura medieval. En aquesta època tenia ja com a sufragània l’església d’Ainet; actualment ha estat inclosa a la parròquia de Llavorsí.

L’actual església de Sant Pere de Lladrós és un edifici d'una sola nau, dividida en quatre trams i capelles laterals, amb capçalera rectangular a l'est i porta que s'obre a la façana oest, sota el pinyó de la coberta de llicorella a dues vessants. Per damunt la porta hi ha un òcul. Al costat de migdia de la façana s'aixeca el campanar, de forma octogonal per sobre de l'alçada de la nau, rematat per un xapitell de llicorella.

Sant Pere de Lladrós és una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ DE LLERET. LLADORRE. PALLARS SOBIRÀ

PASSEJANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Lleret és un poble (21 h. 2009/1392 msnm.) situat al peu del camí que unia la Vall de Cardós amb el Vallat d'Estaon. És a prop de l'extrem sud-oest del terme municipal, a la dreta del Torrent de Blasi, a migdia del Serrat de Jou.

El poble de Lleret està situat en una ampla carena que és un contrafort oriental de la serreta del Coll de Lleret. Damunt el vessant dret de la vall de la Noguera de Cardós. 

És un poble petit,  que forma un sol carrer dividit en dos trams amb una placeta al bell mig, davant de l'església parroquial de Sant Corneli i Sant Cebrià. A ponent, més enlairat que el poble, hi ha el Cortal de Blasi, i per dessota i a llevant, a mig camí de Lladorre, la Borda de Blasi. 

Les primeres notícies sobre Lleret són de la segona meitat del segle XI. L’any 1069, el comte de Pallars Jussà Artau I i la seva muller Llúcia permutaven amb Hug de Sala, fill de Toda, la vila de Leseret amb tots els seus termes, per la vila de Ginestarre, a excepció del terç de l’església d’aquesta població, que és reservava Hug de Sala, més trenta sous.

L’any 1086, però, se signà una convinença entre el bisbe Bernat de la Seu i el comte Artau II, segons la qual aquest havia de retornar a la mitra l’església de Santa Maria d’Àneu i la vila de Lleseret, i el bisbe per la seva part havia de retornar a la comunió cristiana al seu difunt pare, el comte Artau I. L’any següent, i en compliment d’aquest pacte, Artau II, la seva mare Llúcia i el seu germà Ot donaven a Santa Maria de la Seu la vila de Lesereti amb tots els seus termes, inclosos entre Ladroso (Lladròs), Martelado, l’aigua de la Noguera, i Campo Vimen (Campirme). Així doncs, o la permuta del 1069 no tingué vigència, o posteriorment Artau II o el mateix Artau I recuperaren la vila de Lleret.

Lleret, a l’igual que els altres pobles de la Vall de Cardós, figura en l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós o del Pui, de l’any 1146, amb el compromís d’aportar anualment per al seu sosteniment mig modi de blat.

L’església de Lleret sembla que ha tingut des d’un principi com a titular les dues advocacions de sant Cebrià i de sant Corneli, car en la documentació apareixen indistintament: en la relació d’esglésies parroquials del 1314, s’esmenta Sant Corneli de Lleret. Al principi del segle XVI, Antoni Gros consta com a rector de Sant Cebrià de Lleret.

L’any 1575, el visitador del bisbe d’Urgell manà acabar la trona i reparar les parets de l’església de Sant Cebrià i Sant Corneli de Lleret; denominació, aquesta darrera, que retrobem en les successives relacions. L’any 1758, també per la relació del visitador, se sap que l’església estava en obres de reparació del teulat; possiblement en aquesta data l’edifici que actualment podem contemplar ja s’havia construït, si més no el campanar.

Sant Corneli i Sant Cebrià de Lleret és una església petita, molt senzilla i orientada a l’est. D’una sola nau i capelles laterals. La capçalera és rectangular i la coberta es a dos vessants.

La part interior , molt sòbria presenta unes capelles laterals. A la part de l’altar és troba les imatges dels patrons del poble: Sant Corneli i Sant Cebrià. En una capella a la dreta de la porta hi ha la imatge de la Mare de Déu del Dolors.

Destaca el típic campanar d'alta muntanya, com en altres esglésies dels entorns. El primer cos inferior és de planta quadrada  i el segon vuitavat i està coronat per una coberta piramidal.

A la façana lateral sud hi ha el cementiri

Sant Corneli i Sant Cebrià de Lleret està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Ros Planell Grau´

SANT LLÍSER DE VIRÒS, ALINS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Viròs és un grup de bordes i antic poble al vessant de l’esquerra de la vall Ferrera, sota el bosc de Virós. El seu territori pertany al poble d’Araòs. 

El lloc de Virós apareix ben documentat durant tota l’edat mitjana. És un dels indrets esmentats, com a parròquia de la vall de Tírvia, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1075, el riu de Virós és esmentat com a límit, per ponent, de la parròquia d’Ainet de Besan. Per un altre document sabem que Guillem Arnau, bisbe d’Urgell, en el seu testament datat el 1083, deixà a l’almoineria i l’hospital de la Seu d’Urgell el seu alou de Virós, que devia tenir per herència de la seva mare, Ermengarda. El 1126 hi ha documentada la donació de l’alou de Virós per part de Bernat Pere i Pere Isarn, en nom de l’església de Santa Maria de la Seu, a Ramon de Sant Pere, que n’havia de tenir cura.

Aquestes poques i esparses notícies, si exceptuem la referència del document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, no vinculen el topònim de Virós amb una parròquia o una vila, sinó tan sols amb un alou, i en cap cas es fa esment específic d’una advocació concreta, ni tan sols a una església.

En l’Spill... del vescomtat de Castellbò, redactat l’any 1517, Virós és una partida del terme d’Araós, on hi ha un gran bosc i conreus de blat, amb els cortals dels habitants d’Araós.

Sembla que Sant Lliser de Virós fou una capella de l’església d’Araós. Abandonada, l’any 1985-86 fou restaurada per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.  En aquesta restauració  es reconstruí la coberta, d’embigat de fusta, i el senzill campanaret d’espadanya d’un sol ull, que corona la seva façana oest.

L’estructura no pot ésser més senzilla: un simple espai rectangular, sense absis o capçalera diferenciada, amb dues finestres d’una sola esqueixada, al mur de llevant, paredada, i al mur sud, que semblen diferenciar al sector de llevant de l’espai interior de la sala, que per altra part, és totalment indeferenciada. La manca dels paviments originals impedeix de saber si existia, en origen, algun element espacial que reforcés la singularitat que sembla intuir-se per la posició de les finestres, i per dos nínxols rectangulars situats a la cara interna del mateix mur sud.

A la façana de ponent, descentrades amb relació al campanar, hi ha una finestra, també d’una sola esqueixada, i la porta, que constitueix sens dubte l’element més notable de l’edifici. És resolta internament amb una llinda de fusta, i externament amb un arc aplanat, de perfil marcadament ultrapassat, que la seva deformació impedeix de qualificar netament com a arc de ferradura.

L’aparell és de reble de peces de pedra llosenca, sense treballar, agafades amb fang, llevat de l’arc i els brancals de la porta, on les peces són travades amb morter de calç, que arriba a formar un arrebossat del parament del voltant de la porta.

L’estructura de l’edifici, per la seva senzillesa, fa molt difícil de precisar-ne una filiació i una datació, i totes les hipòtesis que s’hi han plantejat es fonamenten, essencialment, en la forma de la seva porta, l’arc de la qual ha donat peu a considerar-lo, implícitament pre-romànic i atribuir-li una datació molt reculada, anterior al segle X.

Sant Lliser, Lleïr de Virós és una ermita romànica catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA COLOMA DE ESCÀS. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

PASSEJANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Escàs és un poble (30 h. 2009/ 1004 msnm.) situat a la vall d’Àssua, en un coster de muntanya a l'esquerra del Riu de Caregue, a llevant del lloc on aquest riu es troba amb lo Rialbo per tal de formar el Riu de Sall.      

El primer esment del lloc d’Escàs és del 1124, en què Gelura, vídua de Bernat Caregue, donà al comte Bernat els béns que tenia al lloc d’Escàs, si bé el castell d’Escàs és documentat l’any 1069. Escàs apareix amb el nom Sescas en la confirmació de béns atorgada pel papa Alexandre III a favor del monestir de Gerri de la Sal l’any 1164.

Es coneixen notícies de l’església de Santa Coloma d’Escàs a partir de la fi del segle XVI, com a sufragània de l’església de Caregue, integrada a l’oficialat de Sort. En canvi, l’església de Caregue apareix citada en sengles relacions d’esglésies parroquials del deganat de Montenartró, l’any 1314, i del deganat de Cardós, l’any 1391. Aquestes referències fan pensar que al segle XIV, Santa Coloma devia ja ésser sufragània de Caregue, i per tant, devia pertànyer al deganat de Montenartró, primer, i després al de Cardós. Actualment és una annexa de la parròquia de Rialp.

L’actual església de Santa Coloma d’Escàs sembla ser va ser aixecada cap el 1800. Consta d'una nau rectangular acompanyada de capelles laterals. La façana principal té un portal senzill en arc de mig punt i amb el marc emblanquinat. A mitja alçada hi ha un òcul, o rosassa, que dona llum a l’interior i una destacada cornisa que es correspon amb una teulada de dos vessants. Els seus murs són de maçoneria vista amb peces de llosa i grans còdols en alguns punts disposats més o menys en filades.

El campanar de torre és de planta rectangular que en sobresortir de la teulada del temple presenta els caires aixamfranats. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d’arc de mig punt; hi penja alguna campana. La torre-campanar es troba rematada per un xapitell de llicorella. Els seus murs són de llosa vista.

Guarda una pica beneitera adherida al parament al costat mateix de l'entrada que té uns orígens altmedievals; no presenta cap decoració.

Santa Coloma d’Escàs es una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A causa de l'estretor dels carrers del nucli antic va ser molt difícil de fotografiar.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SEBASTIÀ D’ESTARON . LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Estaron és un poble (23 hab. 2009/1057,7 msnm.) situat en un coster del vessant occidental de la serra d’Aurati, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, davant la vall de Baiasca. Estaron és, de fet, fora de la Vall d'Àneu, tot i que per la seva adscripció municipal, hi pertany.

La primera menció que és coneix de la vila d’Estaron, és la deixa d’una vinya situada en aquest terme a favor del monestir de Sant Pere del Burgal, feta pel comte Borrell en el seu testament datat al final del segle X.

De l’església, dedicada a sant Sebastià màrtir, i integrada al deganat de Cardós com a sufragània de Santa Maria d’Aidí, no ens han pervingut notícies anteriors al segle XVI. Pels volts del 1526 era rector de totes dues esglésies Jaume Felip. Estaron apareix també com a sufragània d’Aidí en el llibre de visites del 1575 i en el del 1758, dins l’oficialat de Cardós, i així mateix l’any 1904. Com dependent d’Aidí depenia de la parroquial de Llavorsí. Actualment sense rector propi és regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu.

Sant Sebastià d’Estaron és un edifici d’una sola nau, coberta amb estructura d’embigat de fusta, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un ampli tram presbiteral, cobert amb volta de canó, que forma a l’exterior un cos volumètric interposat entre el cos de la nau i el semicilindre absidal.

La porta, resolta en arc de mig punt emfasitzada per una arquivolta, s’obre en la façana sud, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, oberta en el tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una altra finestra, de doble esqueixada, i una tercera s’obre en el mur de ponent, on conserva restes de l’arrebossat i presenta una decoració formada per dos caps esculpits esquemàticament, encastats en el mur per sobre de la finestra.

Les façanes no tenen ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una decoració formada pels clàssics motius llombards de les arcuacions sota el ràfec, agrupades en sèries de tres entre lesenes.

A l’angle sud-est de l’església hi ha el campanar d’espadanya, format per un mur perpendicular al mur de la nau, en una disposició molt semblant a la que retrobem en el porxo de l’església de Sant Feliu de la Força d’Àreu. Com en aquest edifici, a Estaron, el mur del campanar tanca l’accés a l’àmbit de la porta de l’església, i en la seva part baixa hi ha un pas, o porta, resolta en arc de mig punt. A la part alta, el campanar presenta dos ulls, en arc escanyat, i un tercer arc més petit en el tram de mur col·locat sobre la testera de l’església.

L’aparell és de carreu de pedra llosenca, allargassada, col·locat en filades uniformes i horitzontals, amb els elements singulars, especialment les arcuacions i lesenes, realitzades en pedra tosca. El mur del campanar presenta una construcció molt semblant a la de l’església, però clarament posterior i afegit a l’obra d’aquesta; i la capçada superior presenta un perfil graonat molt característic de la construcció pallaresa.

Les seves característiques arquitectòniques i ornamentals la situen perfectament entre les obres plenament adscrites a les formes llombardes en la seva plenitud a partir de la segona meitat del segle XI.

Sant Sebastià d'Estaron és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau