Lleret
és un poble (21 h. 2009/1392 msnm.) situat al peu del camí que unia la Vall
de Cardós amb el Vallat d'Estaon. És a prop de l'extrem sud-oest del
terme municipal, a la dreta del Torrent de Blasi, a migdia del Serrat
de Jou.
El poble
de Lleret està situat en una ampla carena que és un contrafort oriental de la
serreta del Coll de Lleret. Damunt el vessant dret de la vall de la
Noguera de Cardós.
És un poble
petit, que forma un sol carrer dividit
en dos trams amb una placeta al bell mig, davant de l'església parroquial
de Sant Corneli i Sant Cebrià. A ponent, més enlairat que el poble, hi ha
el Cortal de Blasi, i per dessota i a llevant, a mig camí de Lladorre,
la Borda de Blasi.
Les
primeres notícies sobre Lleret són de la segona meitat del segle XI. L’any
1069, el comte de Pallars Jussà Artau I i la seva muller Llúcia permutaven amb
Hug de Sala, fill de Toda, la vila de Leseret amb tots els
seus termes, per la vila de Ginestarre, a excepció del terç de l’església
d’aquesta població, que és reservava Hug de Sala, més trenta sous.
L’any
1086, però, se signà una convinença entre el bisbe Bernat de la Seu i el comte
Artau II, segons la qual aquest havia de retornar a la mitra l’església de
Santa Maria d’Àneu i la vila de Lleseret, i el bisbe per la seva
part havia de retornar a la comunió cristiana al seu difunt pare, el comte
Artau I. L’any següent, i en compliment d’aquest pacte, Artau II, la seva mare
Llúcia i el seu germà Ot donaven a Santa Maria de la Seu la vila de Lesereti amb
tots els seus termes, inclosos entre Ladroso (Lladròs), Martelado, l’aigua de
la Noguera, i Campo Vimen (Campirme). Així doncs, o la permuta
del 1069 no tingué vigència, o posteriorment Artau II o el mateix Artau I
recuperaren la vila de Lleret.
Lleret,
a l’igual que els altres pobles de la Vall de Cardós, figura en l’acta de
consagració de Sant Martí de Cardós o del Pui, de l’any 1146, amb el compromís
d’aportar anualment per al seu sosteniment mig modi de blat.
L’església
de Lleret sembla que ha tingut des d’un principi com a titular les dues
advocacions de sant Cebrià i de sant Corneli, car en la documentació apareixen
indistintament: en la relació d’esglésies parroquials del 1314, s’esmenta Sant
Corneli de Lleret. Al principi del segle XVI, Antoni Gros consta com a rector
de Sant Cebrià de Lleret.
L’any
1575, el visitador del bisbe d’Urgell manà acabar la trona i reparar les parets
de l’església de Sant Cebrià i Sant Corneli de Lleret; denominació, aquesta
darrera, que retrobem en les successives relacions. L’any 1758, també per la
relació del visitador, se sap que l’església estava en obres de reparació del
teulat; possiblement en aquesta data l’edifici que actualment podem contemplar
ja s’havia construït, si més no el campanar.
Sant Corneli i Sant Cebrià de Lleret és una església petita, molt
senzilla i orientada a l’est. D’una sola nau i capelles laterals. La capçalera és
rectangular i la coberta es a dos vessants.
La part
interior , molt sòbria presenta unes capelles laterals. A la part de l’altar és
troba les imatges dels patrons del poble: Sant Corneli i Sant Cebrià. En una
capella a la dreta de la porta hi ha la imatge de la Mare de Déu del Dolors.
Destaca
el típic campanar d'alta muntanya, com en altres esglésies dels entorns. El
primer cos inferior és de planta quadrada
i el segon vuitavat i està coronat per una coberta piramidal.
A la
façana lateral sud hi ha el cementiri
Sant Corneli i Sant Cebrià de Lleret està catalogada
com a Bé Cultural d'Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Ros Planell Grau´
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada