Estaron
és un poble (23 hab. 2009/1057,7 msnm.) situat en un coster del vessant
occidental de la serra d’Aurati, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, davant
la vall de Baiasca. Estaron
és, de fet, fora de la Vall d'Àneu, tot i que per la seva adscripció
municipal, hi pertany.
La
primera menció que és coneix de la vila d’Estaron, és la deixa d’una vinya
situada en aquest terme a favor del monestir de Sant Pere del Burgal, feta pel
comte Borrell en el seu testament datat al final del segle X.
De
l’església, dedicada a sant Sebastià màrtir, i integrada al deganat de Cardós
com a sufragània de Santa Maria d’Aidí, no ens han pervingut notícies anteriors
al segle XVI. Pels volts del 1526 era rector de totes dues esglésies Jaume
Felip. Estaron apareix també com a sufragània d’Aidí en el llibre de visites
del 1575 i en el del 1758, dins l’oficialat de Cardós, i així mateix l’any
1904. Com dependent d’Aidí depenia de la parroquial de Llavorsí. Actualment
sense rector propi és regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri
d'Àneu.
Sant
Sebastià d’Estaron és un edifici d’una sola nau, coberta amb estructura d’embigat
de fusta, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un ampli
tram presbiteral, cobert amb volta de canó, que forma a l’exterior un cos
volumètric interposat entre el cos de la nau i el semicilindre absidal.
La
porta, resolta en arc de mig punt emfasitzada per una arquivolta, s’obre en la
façana sud, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, oberta en el tram
presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una altra finestra, de doble
esqueixada, i una tercera s’obre en el mur de ponent, on conserva restes de
l’arrebossat i presenta una decoració formada per dos caps esculpits
esquemàticament, encastats en el mur per sobre de la finestra.
Les
façanes no tenen ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa
una decoració formada pels clàssics motius llombards de les arcuacions sota el
ràfec, agrupades en sèries de tres entre lesenes.
A
l’angle sud-est de l’església hi ha el campanar d’espadanya, format per un mur
perpendicular al mur de la nau, en una disposició molt semblant a la que
retrobem en el porxo de l’església de Sant Feliu de la Força d’Àreu. Com en
aquest edifici, a Estaron, el mur del campanar tanca l’accés a l’àmbit de la
porta de l’església, i en la seva part baixa hi ha un pas, o porta, resolta en
arc de mig punt. A la part alta, el campanar presenta dos ulls, en arc
escanyat, i un tercer arc més petit en el tram de mur col·locat sobre la
testera de l’església.
L’aparell
és de carreu de pedra llosenca, allargassada, col·locat en filades uniformes i
horitzontals, amb els elements singulars, especialment les arcuacions i
lesenes, realitzades en pedra tosca. El mur del campanar presenta una
construcció molt semblant a la de l’església, però clarament posterior i afegit
a l’obra d’aquesta; i la capçada superior presenta un perfil graonat molt
característic de la construcció pallaresa.
Les
seves característiques arquitectòniques i ornamentals la situen perfectament
entre les obres plenament adscrites a les formes llombardes en la seva plenitud
a partir de la segona meitat del segle XI.
Sant Sebastià d'Estaron és una església romànica inclosa
en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada