dissabte, 30 de març del 2013

SANT JOAN DE MONTANISSELL. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Des de Organyà surt una carretera en direcció a Cabó i poc després de la sortida del poble hi ha una cruïlla senyalitzada que al cap d’uns 11 0 12 km. ens hi porta per una pista asfaltada de muntanya.
 

El lloc de Montanissell és esmentada en l’acta de consagració  de Santa Maria de’Urgell amb el nom de Montangocello, en la segona meitat del segle X. És un dels indrets permutats l’any 988 pel comte Borrell IV, la seva muller i el seu fill, amb el bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria de la Seu, en canvi de certes esglésies situades al Berguedà i al Ripollès.

L’any 996 és documentat el castell de Montanissell, on la mitra també hi tenia propietats. En la butlla del Papa Silvestre II, expedida el 1001 a petició del bisbe Sal·la, es confirmà la propietat de Santa Maria de la Seu sobre la vila de Montanicello, confirmació que es repetirà en la butlla de Benet VIII del 1012. En el seu testament, datat l’any 1003 (o 1005), el bisbe Sal·la deixà a Santa Maria de la Seu el bllat i la dècima que rebia d’aquest lloc.
 

Montanissell es esmentat en un document del 1036 i en una donació del 1110 com a límit. L’any 1253 el comte de Foix i vescomte de Castellbó comprà els drets que C. de Sallent tenia sobre el castell i el lloc i els integra al seu vescomtat.
En un document datat entre el 1040 i el 1060, apareixen esmentats els altars de Sant Climent i Sant Joan a la vall de Nargó. El primer es correspon a l’església de Coll de Nargó, però en quant al segon, hi ha la possibilitat, no molt fonamentada, que fes referència a Sant Joan de Montanissell.

En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 el capellà de Montainicell consta dins el deganat d’Urgellet. El 1758 tenia com sufragània l’església de Sant Andreu, ara Sant Maximí de Sallent. Actualment està supeditada a la parròquia d’Organyà.

És un edifici simple d’una sola nau de murs lleugerament convergents, amb l’additament d’un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s’uneix a la nau sense que hagi cap plec de reducció diferenciats només per la mida de la nau. Lleugerament més ampla que l’absis.

La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada amb arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs. L’absis , atès el seu perímetre semicircular accepta una volta de d’un quart d’esfera.

L’església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues( la del centre de l’absis i la del mur sud) semblen originals.

La porta rematada amb un simple arc de mig punt adovellat fet de pedra tosca dona entrada a la capella al capdavall del mur sud.

El mur de ponent és coronat amb un simple camapnar d’espadanta d’una sola obertura, refet posteriorment.
 

L’absis com única decoració presenta un fris continu d’arcuacions sobre petites mènsules que circueix la part superior de l’absis sota el ràfec de la teulada.

L’edifici és reforçat amb un contrafort per salvar la integritat de la construcció. El 1990 es va dur aterme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volsta de l’absis.

Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera els estudiosos Junyent i Mazcuñan afirmen que l’església és una obra del segle XII.

Està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

Sorprèn troba tanta informació i història de tants fets ocorreguts en un lloc actualment quasi deshabitat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada