Aprofitant-nos de la informació aconseguida en la
fructífera sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya seguiem el nostre
periple pels limits superiors de Catalunya, i en aquesta ocasió visitàvem
l'església parroquial de Guils de Cerdanya,
situada a la part alta del poble. Sens dubte una de les millors joies
arquitectòniques del romànic a la Baixa Cerdanya.
El topònim Guils, no és justament pacific per la doctrina, que
admet com a possibles, des del llati equiles
‘ estables de cavalls’, fins a l’àrab
guilz ‘ terreny dur’. Ho
deixem obert.
L’existència d’aquesta església, es remunta a les
primeries del Segle IX, concretament l'any 839, tal i com ho confirma l'acta de
consagració de la Seu d'Urgell, on es troba citada com a parròquia amb el nom
d'"EGUILS".
Anys més tard, en la butlla del Papa Sergi IV, és
citada amb el nom de "SANTA EULALIA D'EUGUILIS". Posteriorment,
l'onze d'Agost de l'any 1042 el bisbe d'Urgell, Guillem Wifred, consagra
l'església de nou, la qual cosa ens confirma que és certa la seva existència
com a parròquia l'any 839 i que aquesta nova consagració es deu a una ampliació
de l'antiga església.
Es suposa que va ser construïda gràcies a Arduí, fill
del comte Guifré II de Cerdanya el qual li havia llegat tot el seu feu
senyorial que posseïa a la vila de Guils en el seu testament datat l’any 1035.
Un segle més tard de la consagració de 1042 , va
deure’s tornar a edificar el temple, que és l’actual del segle XII.
A l’any 1163 pertanyia al monestir de Sant Martí del
Canigó, segons una butlla d’Alexandre III
Uns 200 anys més tard, concretament l'any 1309,
l'església és anomenada "Sti Stephani de Guils", segons consta en els
documents corresponents a la visita d'inspecció que es va fer a totes les
esglésies de la Cerdanya per ordre del bisbe de Vic Galceran Sacosta. Però a
meitat del segle XIV, com moltes terres i edificis de la Cerdanya, van passar a
pertànyer al monestir de Santes Creus, així ens ho confirmen els fogatges
d'aquesta època, en què l'abat de Santes Creus posseïa 14 focs a Guils de
Cerdanya.
El pergamí original de la consagració va ser trobat l’any
1800 a la mateixa església, acompanyat d’altres fragments, juntament amb una
ampollla de fusta policromada i l’ara de
l’altar.
Consta
d'una nau capçada a llevant amb absis semicircular i a ponent un gran campanar
de cadireta de tres ulls. La nau és coberta amb volta apuntada.
L'absis
té una decoració exterior a base de dents de serra a la part més alta i, a
sota, una cornisa suportada amb mènsules ornamentades i unes bandes verticals
en forma de pilastres o mitges columnes.
Té una magnífica portalada a la façana de migdia que està composta per quatre arquivoltes rectes en degradació i tres parells de columnes amb arcs tòrics sobreposats. A cada banda hi ha tres capitells ben esculpits, amb motius vegetals, animals i geomètrics. El frontal de la primera arquivolta és decorat amb escacs i un bordó amb mitges boles.
La Mare de Déu de Guils va desapareixer l’any 1936.
D'aquesta
església en procedeix un important frontal romànic que es conserva al Museu del
Prado. Presenta l’imatge del Crist en Majestat
enmig del frontal i voltat pels simbols dels evangelistes.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada