SANT JOAN DE TORAN. CANEJAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

Sant Joan de Toran és un petit nucli de població (4 h. 2009/1035 m. alt.) ubicat a la dreta del riu de Toran. Consta de diverses bordes al voltant del santuari.

 

Segons Rèmy Comet, Sant Joan de Toran era una propietat i un hospici dels frares hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, documentat abans de 1266, igual que sant Pèrir de Frontès, de la vall de Luishon. Tot i que es trobava fora de la Vall, hi tenia forces propietats i tenia cura del port d’Eht Portilhon, que comunicava Bossòst amb Banheres de Luishon (Luchon). Per això l’any 1266 quan es volgué dur a terme una reforma de la comanda de Frontès, hi assistiren com a representants de la Vall el noble Ademar de Bossòst i els cònsols Martí Camon i Garcia Carrera.

 

De Sant Joan de Toran situat a la part alta de la Val, del municipi de Canelan, prop del coll dera Porteria, era també una casa hospitalària, dependent dels santjoanistes. Malgrat tot, no es sabem més vicissituds històriques que la seva existència. Sembla ser que hi residien un o dos comunitaris. L’any 1613 ja era una simple dependència de Canejan. 

Sant Joan de Toran és una església romànica del segle XII ampliada i modificada, com moltes altres de la val, en època moderna.

 

L'església és d'una sola nau i un absis que, com a peculiaritat, quedà excèntric respecte a l’eix del cos eclesial. L’entrada es a ponent, i amb dos contraforts al mur de migdia.  

Possiblement els únics elements romànics que es conserven són una obertura espitllada a la cara nord i l'absis semicircular a l'est. Tota la resta semblen afegits posteriors (sagristia adossada a sud-est, obertures quadrades a nord, oest i sud...). 

Una de les primeres persones a escriure de Sant Joan de Toran va ser Pascual Madoz, governador de la Vall d'Aran i posteriorment ministre d'Hisenda de l'Estat espanyol, i va descriure el poble com un llogarret petit, d'una dotzena de cases.

 

Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a la Vall d'Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d'un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències. 

Forma part de la ruta de l’ós de la Val d’Aran. Certament amb el riu que corre sota la gran arbreda l’indret no pot deixar de ser un gran refugi del plantígrad. També és punt de sortida de nombroses excursions. La tard era ennuvolada però el lloc, amb sol, ha de ser preciós.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau