SANT SADURNÍ DE BULA D’AMUNT. ASPRES. ROSSELLÓ. CATALUNYA NORD

PETJADES PER LES ASPRES ROSSELLÓ

Bula d’Amunt (en francès Boule d’Amont) és una població de la comarca d’Aspres, subcomarca del Roselló.

Per les seves peculiaritats històriques i culturals, la Universitat de Perpinyà la considera una comarca més de la Catalunya Nord. És al sud-oest del Rosselló limitant amb el Vallespir, amb qui està relacionada històricament. Geogràficament és el conjunt de terres esglaonades des del peu del Canigó fins prop del mar, ja dins la plana del Rosselló. El mot aspre en aquest cas designa un «terreny de secà».

Bula-d'Amunt és mencionat des del segle X (Bula en 942, després Bula Subirana en 1062). le village est rattaché à la vicomté du Vallespir à la fin du siècle. El poble s'uneix al vescomtat de Vallespir a finals del segle. L' abbaye Saint-Michel de Cuxa y possède des terres à partir du XI ^e siècle .L' abadia de Saint-Michel de Cuxa posseeix terres des del segle XI. Au XIII ^e siècle , Boule d'Amont fait partie de la seigneurie de Corsavy (droit seigneuriaux partagés avec le prieuré de Serrabone et l' abbaye Saint-Michel de Cuxa ). Al segle XIII, Bula d'Amunt forma part del senyoriu de Corsavy (drets senyorials compartits amb el Priorat de Serrabona i l'Abadia de Saint-Miquel de Cuixà). Les premières mentions du nom donnent Bula en 942 et Bula Subirana en 1062 ^{[ 5 ]} .Finalment, trobem el nom de Bula de Munt al segle XVII. 

Bula vient du nom de la rivière Boulès qui sépare Boule d'Amont et Prunet et Belpuig.Bula prové del nom del riu Boules que separa Bula d'Amunt i Prunet i Belpuig.L'origine du nom est sans doute dans la racine pré-latine Bul-Vol, employée pour les torrents ravinés, aux berges escarpées ou éboulées ^{[ 6 ]} . L'origen del nom és, sens dubte, en l'arrel prellatina Bul-Vol, utilitzat per barrancs, amb bancs inclinats o esglaonats.

El patrimoni de Bula d'Amunt és prou ric per a un poble relativament petit. Il se compose essentiellement de l'église St Saturnin, du XIe siècle, d'origine romane. Es tracta essencialment de l'església Sant Sadurní (Sant Saturnin, en francès) del segle XI, d'origen romànic.  église contient de nos jours une intéressante chaire du XVIIIe siècle, une porte et ses pentures des XIIIe et XIVe siècle, ainsi que plusieurs retables : De la Sanch (1710), de St Joseph (1744), de la Vierge (1761), de St Antoine (XVIIIe), du maître-autel (XVIIIe), de la Vierge (XVIIe et XVIIIe), et du Christ (XVIIIe).

Architecturalement il s'agit d'un édifice à nef unique et abside semi-circulaire, un schéma classique des églises romanes en Roussillon.Arquitectònicament es tracta d'un edifici amb una sola nau i amb absis semicircular, un esquema clàssic d'esglésies romàniques del Rosselló. Le chevet fut construit en deux étapes, probablement la partie basse fut-elle construite au début du XIe siècle alors que la partie haute le fut lors de l'établissement des chanoines, vers la fin du siècle. La capçalera es va construir en dues etapes, probablement la part inferior es va construir a principis del segle XI, mentre que la part superior va ser construïda durant l'establiment dels canonges al final del segle.

L'església romànica es conserva encara de forma ben distingible, si bé a la nau única original se li afegí una extensió paral·lela pel costat al nord mitjançant una galeria en dos trams, comunicada amb la planta original per dos arcs oberts en el mur septentrional romànic.

L'absis, semi-circular i amb coberta de quart d'esfera, mostra una decoració exterior feta de bandes llombardes, successió de petits arcs cecs formant un fris que alterna una lesena amb dos arcs i, així successivament. A la paret de l'absis s'obren unes petites finestres verticals que originalment il·luminaven el temple, però que en l'actualitat estan amagades per la presència de l'important retaule de l'altar major.

El campanar d'espadanya, que domina la façana occidental, és massís, té quatre obertures per a les campanes, en dos rengles, si bé l'obertura esquerra del rengle inferior està cegada per un gran rellotge. 

En la mateixa façana hi ha també té l'obertura de la porta. Aquesta darrera, originalment era al mur sud (oberta al migdia, com les de moltes altres esglésies pirinenques), però al segle XIII se la canvià de lloc i l'obertura passà al final de la nau. Sortosament, es conservaren les ferramentes medievals. 

La decoració la formen diversos retaules: el de l'altar major (començament del segle xviii), el de la Sang (1710), el de sant Josep (1744), el de la Mare de Déu (1761), i el de sant Antoni (s. XVIII). Té també altres peces menors com una estàtua de sant Sadurní i una cadira del segle XVIII i, de la mateixa època, una mica de tresor (un reliquiari, una custòdia, una píxide i un platet d'almoines).L'abside, qui présente à mi-hauteur une assise de pierres plus foncées, est percée de plusieurs fenêtres, à simple ébrasement , surmontées d'un arc en plein cintre composé de moellons posés sur champ. Le portail La façade occidentale, massive, est dominée par un puissant clocher-mur percé de deux grandes baies campanaires.

L'edifici va ser declarat Monument històric de França al 23 d'octubre del 1972. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau