SANT TOMÀS DE FLUVIÀ. TORROELLA DE FLUVIÀ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Sant Tomàs de Fluvià, per altres noms Sant Tomàs de Canyà o Canyà és un petit poble (30 h. 2009) situat en un indret d’elevacions suaus que assenyalen el límit occidental de la plana empordanesa. El nucli habitat, format per una dotzena de masies que s’agrupen entorn de l’església, es troba vora un camí antic anomenat popularment “el camí ral”.

El priorat de Sant Tomàs de Fluvià fou bastit el segle XI, sobre les restes de construccions anteriors, probablement dels segles VII i VIII, i potser d’una església pre-medieval. Els orígens i la història del priorat benedictí de Sant Tomàs de Fluvià no són gaire coneguts per manca de documentació. N’hi ha una primera notícia de l’any 1098. Sembla que els monjos de Sant Víctor de Marsella fundaren el priorat vers l’any 1070 en unes terres que els havia donat Guillem de Fonollers després de discutir-les al monestir de Sant Miquel de Fluvià.

La consagració de l’església del priorat hauria estat celebrada pel bisbe de Girona Bernat Umbert, que regí la diòcesi entre el 1093 i el 1111. La dada es desprèn d’un document de l’any 1146, segons el qual aquest any el bisbe Berenguer Dalmau, després d’un judici, restituí al priorat de Sant Tomàs la parròquia de Sant Genís de Palol que li havia estat donada amb motiu d’aquesta consagració.

L’any 1151 Guillem Umbert de Basella, nebot de l’esmentat bisbe Bernat Umbert, en el seu testament deixà dos esclaus sarraïns al monestir de Sant Tomàs. En tres butlles papals del segle XII i una altra del XIII, dels anys 1113, 1135, 1150 i 1218, recollides en el cartoral de Sant Víctor de Marsella, és confirmada a aquesta abadia la possessió de Sant Tomàs.

Tanmateix, ja l’any 1314, Sant Tomàs, a més de prioral, consta que tenia funció de parròquia, tot i que en els nomenclàtors posteriors, del final del segle XIV, Sant Martí de Canyà encara figura com a parroquial, però ja no més tard. En aquestes llistes diocesanes figura també el priorat de Sant Tomàs.

Sembla que la comunitat monàstica sempre fou molt reduïda, i ja en curs d’extinció al segle XIV. Així, l’any 1314 només hi havia un monjo i un clergue secular; el prior no hi residia i els edificis s’anaven degradant. Pels anys 1338 i 1341 el prior Pere de Vic residia al monestir juntament amb un monjo i un clergue. Al final del segle XV ja no hi ha havia rastres de comunitat, ja que el 1490 el prior no hi vivia i no hi havia cap monjo, només el sacerdot que servia la parròquia. Al segle XVI, entre el 1508 i el 1511, el priorat monacal restà anul·lat legalment. La dependència de Sant Víctor de Marsella s’havia extingit. L'any 1835, com a conseqüència de la desamortització, el priorat de Sant Tomàs de Fluvià va ser extingit definitivament.

Es tracta d'una senzilla construcció aïllada en el moment de la construcció, però adossada actualment per una de les seves façanes laterals a una altra construcció.

És una església d'una sola nau amb transsepte i capçalera de tres absis de planta semicircular a l'exterior i de ferradura a l'interior; l'absis central correspon a la nau i les absidioles laterals als braços del transsepte. Pot veure’s notables irregularitats en  planta, sobretot l’acusat desviament del braç de tramuntana del transsepte i l’absidiola del mateix costat. Cadascun dels tres absis té una finestra d’una sola esqueixada. La nau té volta de canó amb arcs torals, i volta apuntada en el tram del transsepte.

La coberta és de teula, a dues vessants a dos nivells, més baix el dels extrems del transsepte. La façana presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra i escut a la clau doble obertura amb dos arcs escarsers, de maó.

Exteriorment un mur sobrealçant assenyala la separació entre els absis i la nau i amaga la superior alçada de la nau i el transsepte en relació als absis. El material emprat en la construcció va ser la pedra, amb aparell regular disposat en filades horitzontals, i carreus ben escairats als angles.

Durant les obres de consolidació de la coberta del temple, el 1982, es va descobrir un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès. A l'absis s'hi troba la figura del Senyor en Majestat dins d'una màndorla i rodejat pel tetramorf i àngels. Al costat nord s'hi veu l'entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de Rams, a sobre de la qual hi ha representat el Sant Sopar, i a continuació l'empresonament de Jesús, apareix com Sant Pere talla una orella a Malcus i després la figura de Jesús qui el cura, mentre un soldat li agafa l'altra braç. La següent escena és la Crucifixió. L'últim tema és de les tres Maries davant del sepulcre. Per la forma del tractament de les imatges podria ser que fossin pintades en èpoques diferents, segle XII i XIII

A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal d'època romànica i aspecte rudimentari. Sembla més l’obra d’un picapedrer que no pas d’escultor.

L’església de Sant Tomàs de Fluvià és una església romànica declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau