SANT ANDREU DE LA MANRESANA. PRATS DEL REI. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de la Manresana. Inicialment tingué funcions parroquials, però les perdé i passà a dependre de la parròquia dels Prats de Rei com a sufragània. 

La primera notícia del lloc de la Manresana és de l’any 1012, quan Oliba vengué a Gualfred una peça de terra situada en el lloc que anomenen Segarra, junt a la Torre Manresana. La primera notícia de l’existència de l’església és de l’any 1043, quan Ag Bella i Guillem vengueren a Sendred i a la seva muller Trudegarda una peça de terra i una altra de vinya situada en el castell de la Manresana, que afronta amb el vinyer de Sant Andreu. 

Les funcions parroquials es confirmen en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, en la qual figura la parròquia de Manresana. En les altres llistes de parròquies de mitjan segle XII també apareix, però no en les posteriors; concretament el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, els anys 1332 i 1339 visità la parròquia dels Prats de Rei i no la de la Manresana, com tampoc no ho feren els altres bisbes en les visites pastorals per aquest sector, senyal que ja havia esdevingut sufragània de la parròquia dels Prats de Rei, com es confirma en la visita pastoral que realitzà el bisbe de Vic Pasqual l’any 1685. 

La dependència del priorat de Santa Anna de Barcelona es produí l’any 1126, quan el bisbe de Vic Ramon Gausfred donà a l’orde del Sant Sepulcre les esglésies de Santa Maria de Prats i de Sant Andreu de la Manresana, amb els delmes, les primícies, les oblacions, els drets eclesiàstics, les sagreres i els alous pertanyents a les esglésies. 

D’altra banda el comte Ramon Berenguer III en el seu testament de l’any 1131 deixà a la canònica de Santa Maria de Solsona la meitat del delme de la Manresana, que estava empenyorat a Ramon Miró de Pujalt per cent morabatins, del qual l’havien de redimir. Després, l’any 1160, el seu fill Ramon Berenguer IV confirmà la donació, però en aquest moment era la totalitat del delme el que es trobava empenyorat. Encara l’any 1186 el rei Alfons I tornà a confirmar la donació. 

Aquesta duplicitat de dret en el delme de la Manresana produí un conflicte que les parts implicades arranjaren mitjançant una sentència arbitral de l’any 1545. És possible que arran d’aquest conflicte el rector dels Prats de Rei, que era l’altra part que havia de cobrar el delme de la Manresana, elaborés un document interpolat a partir d’una antiga acta de consagració de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei, o d’un capbreu de béns de la parròquia de Prats incorporant-hi la donació de l’església de Sant Andreu de la Manresa amb els delmes i les primícies del castell de la Manresana, quan en l’any 1050 o en el 1070 l’església de Sant Andreu de la Manresana encara era parròquia, i fins i tot era més important ja que pagava sis sous de sínode i la de Prats només en pagava quatre. Per tant ni en l’acta de consagració interpolada ni en un suposat original, l’església de Sant Andreu de la Manresana no hi degué figurar per a res. 

L’augment de població que tingué la vila de Prats a partir del final del segle XII en convertir-se en una vila reial amb importants privilegis féu canviar la situació; l’antiga parròquia de Sant Andreu de la Manresana, en perdre població, passà a ser una sufragània de la parròquia dels Prats de Rei. Aquesta situació presumiblement havia motivat la interpolació documental. 

A partir del segle XIII, que ja es confirma la dependència de la parròquia dels Prats, l’església de Sant Andreu de la Manresana restà com a sufragània, condició que encara manté en l’actualitat. 

Sant Andreu de la Manresana es tracta d’un edifici modern, refet al segle XVIII i encara transformat el 1931. A desgrat d’això, entre els paraments moderns encara es distingeixen uns fragments de mur, ben visibles a l’exterior de la paret nord, l’aparell dels quals encaixa perfectament amb el de les obres romàniques. Aquest fet sembla evidenciar que l’església fou reestructurada profundament a partir d’un edifici anterior d’origen romànic. 

També entre els paraments moderns apareixen alguns elements reaprofitats, com fragments de cornisa i uns blocs de pedra esculpits, alguns dels quals són molt erosionats. Sigui com sigui, aquesta església, ara sense absis i amb profundes alteracions, ha perdut totalment la seva fesomia original, per tal com l’obra romànica resta completament subordinada a les reestructuracions modernes. 

Integrats en el parament de l’església es conserven tres blocs de pedra esculpida, cap d’ells intacte quant a la forma i molt malmesos. Tots tres evidencien el seu reaprofitament, i en algun cas fins i tot sembla patent que la seva funció original no era la de part integrant d’un mur. 

Els motius que decoren aquests blocs, a excepció del primer que resulta inintel·ligible, poden trobar-se en repertoris de conjunts romànics però també gòtics. El del segon bloc, amb un cert gust de combinació moresca, es pot trobar tant en conjunts datats al segle XIII com al segle XIV. És més freqüent en el segle XIII el motiu d’entrellaç amb treball de cistell. Una vegada més, però, la datació resulta poc definida, a cavall entre tots dos segles. 

Sant Andreu de la Manresana és una església de nucli de la Manresana inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Ens aquesta ocasió hauria de mostrar l'agraiment al veí que amablement ens va ensenyar l’església per dintre i mostrar-nos els seus detalls. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Enciclopèdia Catalana