dimarts, 15 de febrer del 2022

SANT PERE DESVIM O DEL VIM O SANT PUVIM. VECIANA. ANOIA

 PAS A PAS PER L'ANOIA

L’església de sant Pere, acompanyada d’un reduït grup de cases, s’aixeca dalt d’un tossal, situat al ribatge dret de la riera Gran. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Miralles. Inicialment tingué funcions parroquials, però les perdé i es convertí en sufragània de la parròquia de Santa Maria dels Prats de Rei. Encara que el domini de la parròquia és molt conflictiu, qui exercí el patronat de l’església fou l’orde del Sant Sepulcre per mitjà del priorat de Sant Miquel dels Prats de Rei, si bé posteriorment el priorat passà a Santa Maria de Montserrat. 

Les primeres notícies sobre aquesta església són de l’any 1069, moment en què Ramon Guadall de Calders i la seva muller Arsenda donaren a la canònica de Santa Creu de Barcelona la dominicatura de l’església de Sant Pere del Vim, amb tots els cups i bótes que allí hi havia. Però després, els donants, forçats per la necessitat, oferiren la dita església amb les segreres i les cases, i la meitat de la dominicatura, que abans havien cedit a la canònica a Gerbert Hug, com a esmena de la usurpació feta, i diverses parts de terra situades al castell de Segur i al de Miralles. Els drets que tenia Gerbert Hug els cedí a Ramon Tedbal, el qual l’any 1113 donà l’alou que tenia a Sant Pere del Vim, per cessió de Gerbert Hug, al monestir de Sant Cugat del Vallès, tot i que l’església no hi degué anar inclosa. 

Les funcions parroquials de l’església es constaten en una llista de parròquies del bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050, on figura la del Vim. Continuà exercint aquesta funció fins el 1681, any en què la visità per darrera vegada un bisbe de Vic, i el 1685, en què el bisbe Pasqual visità la parròquia de Santa Maria de Prats. Aquesta darrera tenia com a sufragània la de Sant Pere del Vim. 

L’any 1196 un feligrès anomenat Pere de Soler i la seva muller Arsenda, en el testament que feren conjuntament, disposaren que els enterressin a Sant Pere del Vim, i feren diversos llegats a l’església i els sacerdots. 

L’any 1246 el bisbe de Vic, Bernat de Mur, féu donació a la casa de Santa Anna de Barcelona de l’església de Sant Pere del Vim, situada al bisbat de Vic, a la Segarra, amb l’obligació que el prior de Santa Anna presentés el sacerdot que havia de tenir cura de les ànimes de l’església, i obeir i ser fi del al bisbe de Vic, que retingué tots els drets episcopals sobre l’església.

L’orde del Sant Sepulcre exercí el govern d’aquesta parròquia a través del priorat que fundà als Prats de Rei, conegut com el priorat de Sant Miquel dels Prats o de la Manresana. Així doncs, tot i que es trobava dins el terme del castell de Miralles, quan deixà de tenir funcions parroquials no s’incorporà a la parròquia de Miralles, sinó que ho féu a la dels Prats de Rei. 

L’any 1542 el monestir de Santa Maria de Montserrat comprà al comanador de Sant Miquel dels Prats tots els drets, possessions i jurisdiccions del priorat i tot el que posseïa el priorat de Santa Anna de Barcelona. Segurament, per aquesta compra, l’església de Sant Pere del Vim passà a dependre del monestir de Montserrat, si bé de manera poc explícita. 


L
’edifici, malgrat les modificacions, és un bonic exemplar romànic format d’una sola nau, capçada, a llevant, per un absis semicircular unit a la nau mitjançant un arc presbiteral que fa la degradació amb la nau, la qual actualment és separada de l’absis per un envà que arriba fins al presbiteri i converteix l’absis en sagristia. 

L’absis és flanquejat per dues absidioles de perímetre semicircular, desplegades al començament dels murs laterals, actualment obturades per retaules moderns, que defineixen una capçalera trevolada. Els paraments interns de l’edifici són arrebossats, però deixen entreveure el sistema de cobertes que hi ha en una volta de mig punt a la nau i en una volta d’un quart d’esfera a l’absis, on es conserven restes de pintures murals. 

L’església rep llum a través d’un conjunt de finestres distribuïdes per les tres façanes i l’absis. Així, el mur de ponent presenta una sola finestra esqueixada, que és acabada en un arc de mig punt adovellat; al mur de migdia n’hi ha una altra, actualment tapada, de doble esqueixada, que també acaba en un arc de mig punt adovellat. D’altra banda, al mur nord, encara n’hi ha una altra de les mateixes característiques que l’anterior, també inutilitzada. La darrera, que s’obre al centre de l’absis, té també doble esqueixada i és coberta amb un arc de mig punt amb dovelles en degradació i una arquivolta, també adovellada, que l’emmarca a la part superior. 

L’accés a l’església es fa per una porta moderna desclosa a la façana de ponent que, potser, en substituí una altra situada al mur de migdia, que ha estat retocat parcialment. 

Els paraments externs de l’edifici són ornamentats, a l’absis, amb un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en cinc sèries d’arquets dobles entre lesenes, sota una cornisa que també es fa extensiva al mur nord on, gairebé fins a tocar el cos de l’edifici adossat en aquesta banda, es repeteixen les arcuacions cegues, dividides ara en dos grups de tres entre lesenes curtes. Al mur sud, on es constaten un seguit de modificacions, resta un fragment d’arcuacions cegues, vers llevant, i un tros de cornisa, vers ponent, que retrobem a les absidioles, que esdevé l’únic element ornamental. L’aparell és fet de carreus de mides mitjanes, ben carejats i distribuïts en perfectes filades horitzontals. 

Tot el conjunt, que originàriament devia ésser molt harmoniós, ha estat desparençat per un sobrealçat desmesurat que afecta tota la construcció i per l’annexió d’un cos d’edifici situat al capdavall del mur nord. Altrament, un campanar d’espadanya refet, enfilat al mur de ponent, conjuntament amb d’altres remodelatges que trasbalsen els paraments interns i àdhuc la capçalera, acaben d’emmascarar aquesta obra romànica, certament reeixida. 

Aquest edifici fou bastit, segurament, a la segona meitat del segle XI o, a tot estirar, just al començament del segle següent, amb la consecució d’una tècnica acurada dels mecanismes d’ornamentació llombards. 

Sant Pere del Vim és una església protegit com a Bé Cultural d'Interès Local 

Texyt i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada