dijous, 3 de febrer del 2022

SANTA MAGDALENA DEL PLA. EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES

 TERRES DEL BAGES

Aquesta església es troba dintre el cementiri del Pont de Vilomara. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara. Començà essent una capella rural, per intentar ser sufragània i arribant a assolir la categoria de parròquia. Durant uns segles fou una propietat del monestir de Sant Benet de Bages. 

El lloc de Vilomara és documentat des del 982 com a Villa Amara; l’església ja estava dreta el 1077 quan Llop Sanç entrà com a monjo al monestir de Sant Benet de Bages, i donà al monestir les primícies dels seus honors i possessions que tenia a Vilomara, juntament amb quatre molins junt a l’església de Santa Maria. Encara que aquí no es fa esment de la donació de l’església, aquest fet apareix esmentat en la confirmació de la donació que el 1118 feren Ermessenda, vídua de Berenguer d’Ulció, i Elisenda, filla seva, al monestir de Sant Benet; aleshores subjecten al monestir l’església de Santa Maria situada allí mateix, totalment bastida i dotada amb un alou propi pels antecessors dels donadors. 

En la butlla del 1196 el papa Celestí III confirmà al monestir de Sant Benet de Bages l’església de Santa Maria de Vilomara. Així, l’església quedà vinculada a Sant Benet de Bages. 

L’església apareix citada repetidament al final del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla el 1246, després l’advocació oscil·la entre les santes Maria i Magdalena, per implantar-se finalment el darrer. També en aquest final del segle XIII es documenten donats que tenen cura de l’església i demanen almoines per al culte, i també se cita el cementiri, i el 1282 apareixen tres altars de l’església: Sant Benet, Sant Andreu i Santa Maria. El 1685, quan la visità el bisbe Pasqual, se li demanà que li concedís la categoria de sufragània. 

L’església de Santa Magdalena del Pla es tracta d’una construcció romànica obrada en època tardana. El seu aspecte és simple i auster, i en els seus paraments no hi ha cap mena d’ornamentació. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra escantonats a cops de maceta i, bé que en alguns indrets es marquen algunes filades, es disposen força desordenadament, la qual cosa contribueix, per la seva part, a donar-li una aparença rústega i grollera, ensems que l’allunya de les formes d’aparell típiques d’aquesta època, cosa que mena a pensar que aquesta capella potser fou remodelada posteriorment, seguint, però, la mateixa estructura romànica.

L’edifici consta d’una única nau ampliada a sol ixent amb un absis semicircular, que pràcticament és tan alt i ample com la nau. L’absis és cobert amb volta d’un quart d’esfera i s’obre a la nau mitjançant un arc lleugerament apuntat, tret que segurament també deu tenir la volta de pedra de la nau, la qual, tanmateix, quan posteriorment revestiren els paraments interns amb argamassa, adquirí forma de mig punt. Aquesta volta, per altra banda, és reforçada amb un arc toral que divideix la nau en dues tramades. 

El portal primitiu, és situat al mur de migjorn i coronat amb un Sobre l’angle format pel mur de migjorn i el mur tester es dreça un esvelt campanar de torre recobert amb una piràmide truncada, al cimal de la qual hi ha una esfera, d’on sorgeix una estilitzada creu de ferro. Aquests dos darrers elements foren afegits a l’església modernament, com també foren retocades les obertures que hom observa en aquest campanar, que inicialment devia tenir dos finestrals rema-tats amb arcs de mig punt. 

La il·luminació d’aquesta capella és força deficient, ja que, tret de la porta i d’una finestra moderna oberta al mur de migjorn, la llum només penetra a l’interior a través de la finestra absidal i d’una altra desclosa al mur frontal. La primera és de doble esqueixada i és acabada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que la segona ha estat feta en forma de creu. Tant els paraments interns com els externs foren recoberts amb argamassa, cosa que, en part, dificulta l’estudi de la seva estructura.

La recerca arqueològica d’aquesta església es va dur a terme el 1986, sota la direcció d’Àngels Aguilar i Guillén, i de manera subsidiària a les obres de restauració de l’edifici dutes a terme entre el 1985 i el 1987 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Abans de començar les darreres obres de restauració ll’accés era a la testera, però al mur meridional s’observava clarament la porta original, aparedada, que ara s’ha recuperat; és molt típica, acabada en arc de mig punt i timpà llis.

Els treballs arqueològics es van realitzar en extensió, tant a l’interior de l’edifici com a l’entorn immediat; també es va excavar la coberta. 

Tanmateix, la presència humana a l’indret de Santa Magdalena és encara molt més remota. Cal esmentar en aquest sentit la troballa, durant l’excavació, de dues urnes. Una d’elles, com veurem, fou reutilitzada a l’època medieval, però en realitat dataven de l’edat del bronze i segurament procedien de sengles tombes d’incineració que van ser malmeses en el moment de la construcció de l’edifici. Aquest moment cal situar-lo, potser, a mitjan segle XII. 

L’estudi de l’edifici ha indicat que l’absis i les parets perimètriques de la nau corresponen a aquell primer moment, segons que palesen les trinxeres de fundació descobertes. D’altra banda, la volta de la capçalera també sembla l’original, mentre que cal pensar que la primera coberta de l’aula era d’encavallades de fusta. Sembla que tot l’interior del recinte era arrebossat, d’acord amb allò que es va comprovar en l’anàlisi arqueològica dels paraments. 

El sòl era de terra batuda, sistema que hem pogut constatar en nombrosos temples romànics. El presbiteri, una mica enlairat respecte a la nau, estava delimitat per un graó de pedra a l’extrem de ponent. En el decurs de l’excavació del paviment de l’aula, es van descobrir dues fosses gairebé alineades en l’eix de l’església. 

Cap al començament del segle XIV, l’edifici va patir el primer remodelatge important, la construcció de la volta de canó lleugerament apuntada que encara es conserva. La recerca de l’intradós ha permès localitzar l’empremta de l’entramat de canyes del cindri i també part de l’emblanquinat.

Pel que fa a la cronologia, a la trinxera de fundació de l’estrep septentrional de l’arc faixó que sosté la coberta, es va trobar un fragment de bol de ceràmica catalana decorada en verd i manganès. D’altra banda, al presbiteri, ben bé a sota del suport de l’altar, es va descobrir una tercera fossa, més gran i profunda que les dues de la nau, que contenia la segona urna de l’edat del bronze, reutilitzada com a reconditori, ja que dins hi havia una moneda de Jaume II, algunes restes òssies i una lipsanoteca de fusta en forma de capseta. Aquesta fossa, a parer nostre, fóra una altra sepultura prehistòrica, en aquest cas no escapçada, a causa de la cota més alta del presbiteri que no va implicar un aplanament profund del terreny, com a la nau. 

Santa Magdalena del Pla és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada