SANT JAUME DE RANSOL. CANILLO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Durant la nostra estada en terres andorranes visitàrem el poble de Ransol i a la seva entrada van veure i fotografiar la església de Sant Jaume. És una petita església i després de buscar dades he quedat sorprès per no trobar-ne pel mitjans habituals. Bé, he cercat altres informacions i en aquesta crònica us l’has dono a conèixer. 

Ransol és un poble (1.745 m alt) de la parròquia de Canillo (Andorra), situat a la dreta de la Valira d’Encamp, a la confluència amb la vall de Ransol , que davalla del pic de la Serrera i dels pics dels Menars, a la línia de crestes que separen Andorra del País de Foix. 

Sant Jaume de Ransol és una petita església d'origen preromànic/romànic situada a l'entrada del poble,  just a peu de carretera i en pendent. Va ser ampliada l’any 1827. Estranyament no em surt esmentada en Catalunya Romànica. 

L’edifici és de planta rectangular i coberta a dues vessants. No disposa d'absis, però sí d'un campanar d'espadanya situat a la façana de ponent, on hi ha la porta d'accés a la qual s'hi arriba baixant unes escales. 

Té la particularitat que l’any 1962 que quan es va construir la carretera de Plans i la plaça del poble va ser traslladada 40 metres, pedra a pedra, i muntada l’any 1963 en la ubicació actual.  

En el seu interior podem veure un confessionari de data desconeguda, però sembla anterior o contemporani a l’època de l'ampliació.  

La campana dedicada naturalment a Sant Jaume, segon la inscripció escrita amb lletra força rudimentària: S Jacobus Ora Pro Nobis 1832", és a dir cinc anys després de l'ampliació. 

La imatge de Sant Jaume que hi ha ara a l'altar data del 1945. Al seu costat sembla ser que hi havia una tela amb la figura de Sant Jaume, possiblement de molt valor, per la seva antiguitat, avui desapareguda en un lloc desconegut almenys per la gent de Ransol, els Plans i l’Aldosa. 

Està situada en un dels itineraris del Camí de Sant Jaume. 

 

El quadre amb la imatge de Sant Pere no té res a veure amb l’església de Ransol; prové de la de Sant Pere del Tarter, i es va portar  en el moment de la restauració d’aquella església. El quadre de Sant Pere, una obra atribuïda al pintor de Sort del segle XVII Jeroni d’Heredia, conegut com a Mestre d’Ansalonga, actualment té una nova ubicació, un cop convenientment restaurat després d’haver patit “les condicions meteorològiques extremes” que hi ha a l’església de Sant Jaume de Ransol. La pintura, es troba des d’ara a les parets de l’església de Sant Serni de Canillo ja que a la de Ransol “quasi no es pot veure perquè només s’obre un cop l’any per la festivitat de Sant Jaume”. La decisió del canvi, segons va explicar Mireia Tarrés, tècnica de conservació  i restauració del departament de Patrimoni Cultural, va sorgir del mateix Comú canillenc i del rector de la parròquia, Ramon Rossell. 

Jeroni d’Heredia va ser un dels pintors més importants del segle XVII a Catalunya i, més concretament, del bisbat d’Urgell. Les seves obres, però, van ser destruïdes l’any 1936 i només es conserven els treballs que hi ha a Andorra i dos retaules a la vila rossellonesa d’Argelers. 

És de sentit comú protegir el llegat dels nostres antecessors per admirar i estudiar la seva obra. 

Com sempre visitar Andorra és gaudir d’un ben cuidat país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JAUME DE TUIXENT. JOSA I TUIXENT. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem en aquesta ocasió l’ermita romànica de Sant Jaume de Tuixén situada al costat mateix de la carretera de Josa a Tuixén.

 

La vila de Tuixent amb les seves esglésies, entre les quals consta Sant Jaume, fou llegada pel comte Borrell II de Barcelona-Urgell a Santa Maria de la Seu en el seu testament datat el 993.

 

Aquesta donació posteriorment fou confirmada pel seu fill Ermengol d’Urgell i el seu nét Ermengol II d’Urgell.

En la confirmació del 1029 realitzada per aquest darrer és on figura com a església de Tuixent, Sancti Jacobi apostoli, que queda així adscrita al capítol de la Seu d’Urgell, i de la qual no s’ha localitzat cap més notícia ni esment documental.

Actualment a Sant Jaume de Tuixent, sols se celebren actes religiosos de manera eventual.

És un edifici d’una sola nau, capçada allevant per un absis semicircular, obert a la nau per un plec que forma l’arc presbiteral.

La nau és coberta amb una volta de fusta, mentre que l’arc presbiteral i l’absis són coberts amb voltes a carpanell, molt rebaixades.

La porta s’obre actualment en la façana de ponent, en arc rebaixat, i en la façana sud s’obre una finestra de sola esqueixada, mentre que l’absis no presenta cap obertura. El portal primitiu, el qual es troba tapiat pel costat de migjorn, presenta un arc de ferradura.

Fou allargada en època posterior però la coberta d’aquesta part va caure. L’any 1983 l’església tingué obres de restauració que desmuntaren aquest allargament retornant la capella a la seva dimensió original i obrint la nova porta.

A desgrat de les reformes la capella de Sant Jaume es considera una obra de final del segle XI o principis del XII.

 

El temple està estretament vinculat a cal Rot, una casa propera, actualment en ruïnes, els darrers pobladors de la qual tenien dret a ser-hi enterrats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARGARIDA DE MERCADAL. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

Feia dies que buscàvem aquesta petita església ja què en diverses exposicions hi havíem trobat fotografies, però fins fa poc, que vam veure a terra un indicador de la masia i l’església no la visitarem. 

És situada en terres de l’Espunyola per la pista de terra que porta fins a la Vall d’Ora.  

 

El nom de referència és Santa Margarida de Mercadal i també Santa Margarida del Cint. 

Aquest església, dins l’antiga Vall del Lord i comtat d’Urgell, no fou mai església parroquial, possiblement depenia de la parroquial de Sant Sadurní del Cint. 

El lloc del Cint (Cincto) apareix esmentat des de molt antic en la documentació medieval. El lloc fou repoblat pel comte Guifré el Pelós entre els anys 872 i 878, juntament amb Terrers, Travil, Sisquer, Llinars i altres llocs de la Vall del Lord. El bisbe Galderic va refer l’organització parroquial i adquirí els drets en aquest lloc. Més tard el Comte Sunifred II d’Urgell els usurpà i foren reclamats l’any 948 pel aleshores bisbe d’Urgell, Guisad II.  

El 1312 la trobem esmentada en la visita pastoral al deganat de la vall de Lord (capella mercadalt).  

Santa Margarida fou vinvulada, a la baixa edat mitjana, als dominis de la casa comtal de Cardona i fou cedida a l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona. 

Al s. XV hi havia fundat un benefici eclesiàstic que mantenia les despeses de pa i vi donades un dia a l'any als pobres del lloc. 

Al segle XVIII és la capella familiar de la propera masia de Mercadal. Actualment no té culte però si conserva el seu altar i imatges religioses.  

Petita esglesiola romànica del segle XII que consta d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó capçada per un absis semicircular a llevant amb volta de quart d'esfera.  

La porta és adovellada, d'arc de mig punt.  

Les finestres de doble esqueixada es reparteixen pels murs de l'edifici; la de l'absis és formada per una pedra monolítica amb forma d'arc.  

El parament és fet amb blocs regulars col·locats a contrapeu i en filades, units amb morter. 

 

Als peus de l’edifici s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull i molt rústec. 

Una vegada més hem conegut un tros de la nostra terra.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SERNI DE SEIX. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Seguint la pàgina amb el comentari del petit país, on des de un campanar veiem el campanar del poble veí, parlarem de Sant Serni de Seix. 

 

Seix és un petit nucli de població (1200 m. d’altitud) de caràcter disseminat, de l’antic terme de la vall de Castellbó, damunt Albet. 

Troben en el Diccionari Alcover-Moll el següent significat etimològic a la paraula seix: del llatí saxu, ‘penya’. I a bona fe s’ha de reconèixer que és veritat ja què l’església d’aquest petit nucli de població és damunt la roca. 

Sant Serni de Seix és una església romànica del segle XII. En un document del 1034 relatiu a terres situades a la vall de Romadriu s’esmenta com a límit la llacuna de Cix, esment que es repeteix l’any 1060 com a límit del castell i vila de Romadriu.  

 

Ambdues notes són les úniques referències relatives d’aquesta vila de la capçalera de la vall de Castellbó. Seix formava part del vescomtat de Castellbò. 

A començaments del segle XVI consta que hi havia una castlania que gaudia del benefici de sant Martí de l'església de Santa Maria de Castellbò. 

L'església de Sant Serni de Seix era sufragània de la parroquial de Santa Creu de Castellbò, tal com figura a la visita de l'any 1575.  

 

En la darrera reforma parroquial passà a formar part de la de Santa Maria de Castellbò. 

És una església d'una sola nau de volta de canó seguit reforçada per tres arcs torals, i rematada a llevant per dos arcs amb degradació que s’obren a l’absis, que sosté un llosat de llicorella a doble vessant. 

L'absis és llis, cobert amb volta de quart d'esfera, i amb una finestra absidal centrada, tapiada a l'interior, i una altra de doble esqueixada que s'obre a la façana de migdia. Aquesta façana presenta dues finestres més de doble esqueixada.  

La porta d'accés a l’església, d'una arcada adovellada simple, es troba a la façana occidental, que és rematada per un campanar d'espadanya d'un sol ull. 

Abans d’aquesta portalada eclesial hi ha una primera porta en el mur que dóna al cementiri.  

Construcció rústega de pedres unides amb morter sense fer filades. Els murs, llevat del de tramuntana, estan pràcticament arrebossats, i només deixen entreveure a trossos l'aparell, fet de lloses força irregulars però ben col·locades.

L'interior està tot enguixat i té pintures posteriors a l’època romànica. 

A destacar una pica beneitera arraconada a l’escala que va al cor. 

L’església de Sant Serni de Seix està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TORRE DELS MOROS. CASTELLNOU DE BAGES.

TERRES DEL BAGES.

En el nostre camí per la ruta del Maquis vam haver la sorpresa de visitar la Torre dels Moros que s’alça majestàticament en l’horitzó des de molt lluny.

 

A més el cartell explicatiu dona una amplia informació sobre els punts interessants de la seva història.

La Torre dels Moros és una torre de defensa de planta circular, que constitueix l’únic vestigi d’una construcció defensiva del segle XI. Es troba situada en el punt més alt d’un desnivell descendent pronunciat; manté contacte visual amb el castell de Balsareny, i té unes vistes panoràmiques que van des dels Pirineus fins a Montserrat.

 

Es troba assentada sobre un terreny constituït per roca natural i terra. És de forma cilíndrica i té una alçada considerable: el punt més alt amida uns 12 m., tot i que sembla que havia estat una mica més alta. La part orientada a xaloc té la meitat superior esfondrada, pel que el parament interior queda descobert en aquest punt. Alhora , prop del seu punt d’arrencada hi ha un altre esvoranc, un tram amb un forat,  des del qual es pot veure la construcció des de l’interior. El gruix del murs és força considerable, amb uns 2,45 m. sembla que constava de tres nivells d’alçats, que poden definir-se a través del desgruixament dels murs en aquests punts. No és visible l’emplaçament de la porta d’accés, així com des de quin nivell es feia, però és probable que es trobés al segon nivell, orientada a xaloc, que és la part esfondrada.

 

Des de l’exterior, són visibles a la part inferior petits orificis al mur, que probablement servien d’encaix per una altra estructura. El parament es troba constituït per petits carreus de pedra disposats en filades regulars. A l’interior no es poden veure signes d’estructures de pedra, pel que els seus tres nivells devien estar marcats amb material perible, com pot seruna estructura de fusta de paviment empostissat. L’acabat exterior de la torre era l’arrebossat, ja que al seu voltant hi ha restes d’una capa de calç de color terrós. Davant de la cara sud de la torre, hi ha les restes de la fortificació, de la que es pot veure una estructura rectangular, i parts dels murs exteriors.

El nom de Castell Nou sembla tenir els seus orígens en la construcció d’aquest castell, ja al segle XI. Comprenia els termes de Castellnou i del Buc, que no tenia castell. La primera referència que és té del castell data de 1001. I apareix documentat com castell del Buc (Bugo). Va estar sota la jurisdicció dels comtes de Barcelona, i també va ser domini feudal dels Balsareny. L’any. 1020 Guillem de Balsareny la va vendre a la seva esposa, Ingilberga. Ja el 1246, es trobava en mans del propi rei Jaume I, que més tard el permutà al bisbe de Vic per altres propietats en territori valencià. El bisbe el va unir en una única baronia, amb el d’Artés i Sallent.

Explica la llegenda que a la Torre dels Moros hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. D’altra banda també s’explica que es comunica amb el castell de Balsareny, amb qui manté contacte visual.  

Semblant informació ens agradaria a molts trobar en els punts que visitem ja què la nostra única satisfacció és conèixer i donar-los a conèixer, sense cap interès econòmic. Les gràcies catalanes que diu l’amic Antonio Mora.

Són història del nostre país i la nostra gent.

Dades del cartell informatiu de la Torre del Moros.

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT CLIMENT DE GRÉIXER. GER. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

En aquesta ocasió cercant el poble de Meranges vam trobar un cartell que indicava el poble de Gréixer, que per les nostra vida berguedana correspon a un petit nucli de població propera a Bagà. Com sempre impel·lits per la curiositat i voler saber de cadascú del racons de la nostra immediata geografia vam aproximar-nos.

Quan vam arribar a aquesta petita església i vam admirar la portalada vam creure que ben valia la pena el temps, que no és mai perdut, per veure els seus detalls treballats aproximadament 1000 anys enrere.

Forma part de les moltes parròquies documentades a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839 (Garexar). Formava part del pagus Ollorbitensis.

La primera comunitat, l'any 879 o 880, de la Vall de Ripoll, després de la conquesta pel comte Guifré, fou dirigida per Daguí, fins llavors sacerdot a l'església de Gréixer de Berguedà.

Se sap que el 20 d'abril del 888, el comte Guifré, al construir el cenobi de Santa Maria de Ripoll, va fer donació al mateix, del poble i església de Gréixer.

La població de Gréixer va patir un atac de les tropes de G. Blanc, R. Sadurní i G. d'Aragall, que el van incendiar a principis de 1261. Un mes més tard eren absolts pel veguer de la Cerdanya i el Conflent. De ben segur que l'església va patir seriosos desperfectes, ja que ha estat reconstruïda i modificada en diverses ocasions.

El temple té una sola nau, coberta amb una estructura de fusta, està capçada a l'est per un absis trapezoïdal, que sembla de construcció molt posterior a la resta del temple. D'aquesta mateixa època seria la sagristia adossada al costat sud de la capçalera i la torre campanar. 

El més interessant és la porta d'accés, situada en el mur sud, estava formada per un arc de mig punt fet amb quatre dovelles de pedra vermellosa, però en algun moment es va substituir la segona per l'esquerra, per dues dovelles més petites i de color clar.

L'aresta interior està aixamfranada i en ella hi ha esculpits diferents elements, concretament dos en cada dovella.

En la primera dovella començant per l'esquerra veiem un cap barbut i una bola. En les dues noves petites dovelles trobem dos caps barbuts i abundosa cabellera.

Tornem a trobar dos caps esculpits en la tercera dovella, si bé són de factura molt més simple. A la darrera dovella tornem a trobar dues boles, com la que trobem en la imposta del costat dret. En els batents de la porta encara es conserva bona part de la ferramenta romànica.

El frontal d'altar de fusta policromada d'aquest temple forma part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es creu que va ser pintat el segon quart del segle XIII, quan després de la crema del temple, es va reconstruir i dotar novament d'elements decoratius i litúrgics. En la part central veiem al Pantocràtor, assegut en el seu tron del Regne dels Cels, representat amb els nombrosos estels que l'envolten.

L'acompanyen els quatre símbols del Tetramorf. En els angles podem veure als apòstols Pere, Jaume, Pau i Andreu. En el marc exterior veiem unes concavitats, que de ben segur allotjaven boles policromades, imitant les pedres precioses dels frontals d'orfebreria.

L’església de Sant Climent de Gréixer està declarada com a Bé Cultural d'Interès Local

El factor principal de riquesa per la població es la Sèquia de Gréixer.

Val la pena visitar el poble i veure com l’aigua baixa pels marges del carrer.

Catalunya és un petit país molt adient per conèixer de prop.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA EUGÈNIA DE NERELLÀ. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Una vegada més ens vam perdre per les terres de la Baixa Cerdanya cercant en els seus bonics paratges una nova trobada de esglésies si pot ser romàniques, però això la nostre estimació del romànic no vol dir no conèixer la història de les demès que també tenen segles de supervivència i fe.

En aquesta ocasió vam visitar la inclinada torre de l’església del nucli de població de Nerellà ( aprox. 11 habitants) però formant un grupet de cases ben eixerides. (si aquesta paraula es apropiada per edificacions)

L'església romànica de Santa Eugènia de Nerellà és una construcció del segle XII edificada sobre l’anterior preromànica.

El lloc de Nerellà s'esmenta a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell l'any 839. Surt citada com església per primer cop el 1003 com a Sancta Eugenia qui est in Neriniano. Formava part del pagus Tollonensis.

De la construcció romànica original només es conserva el campanar de tres pisos. A les reformes dutes a terme entre els segles XV i XVIII s'enderrocà l'absis, situant al seu lloc la porta d'entrada a l'església i quedant el presbiteri al cantó oest.

Església és d'una nau dividida en tres trams, amb presbiteri quadrat i tres capelles laterals. La nau és coberta amb volta de llunetes i les capelles amb volta d'aresta.

Als peus de la nau hi ha un cor enlairat, al qual s'accedeix per una escala buidada en el mur lateral.

Es va aixecar una cúpula barroca al mig de la nau que, al llarg del temps, ha perjudicat l'estructura de l'església. Les parets romàniques no han pogut suportar les pressions i la torre campanar s'ha anat inclinant lentament (1,4 m de la vertical).

A la façana destaca només un òcul a la part superior, i una porta d'arc de mig punt, dovellada, amb la data 1784, que és quan devia fer-se la darrera intervenció.

La nau està apuntalada amb encavallades de fusta i a la torre campanar també hi ha uns forts tirants de subjecció.

A l'última restauració de l'any 2002 es va descobrir, buidades en el mur corresponent al que fou presbiteri una absidiola a cada banda.

El campanar original és de torre de planta quadrada de 3,40 m. de costat amb quatre nivells, el de la base llis amb una petita espitllera, el segon és de tres arcs cecs d'estil llombard i les cantoneres sobresortides com a pilastres, el tercer cos està format amb un gran arc cec i una finestra de espitllera continuant les cantoneres igual que al segon nivell, l'últim pis presenta a cada cara un finestral d'arc de mig punt de 1,50 x 1,90 m. i cobert a dos vessants.

La seva singularitat és que està fortament inclinat cap a sud-est amb 1,20/1,25 m. de desplom per una alçada de 18,50 m. Per aquesta característica té el sobrenom de la torre de Pisa de la Cerdanya.

L’any 1984 va ser declarada monument històrico-artístic nacional, destacant-se el fet que constitueix l'únic campanar de torre romànic conservat a la Cerdanya.

Hi penseu que si és difícil fer fotografies buscant la verticalitat de l’edifici, hi ha cops que essent la imatge torta surt dreta.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.