SANT CELDONI I SANT ERMENTER DE CELLERS. TORÀ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers és un monestir benedictí (577 m. alt) situat al fons de la vall de Cellers, on comencen les serralades cap a Pinós. La primera referencia documental existent del monestir s’insereix en una donació a Santa Maria de la Seu del Castell de Figuerola de l’any 986.

Aquest nom de Cellers fa pensar en l'existència en aquest indret de cel·les o ermitoris de tipus monacal, al voltant de l'església de Sant Celdoni. Aquí es custodiaven les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, soldats romans sacrificats en temps de l'emperador Domicià. Procedecien d'un monestir d'Aragó (Calahorra), per enterrar-les lluny del perill musulmà en un lloc segur, i aixecar-hi una església.

El 1038 els monjos Guillem, Galid i Seniofred rebien un donatiu per tenir cura de l'església de Sant Celdoni i Sant Ermenter. El 1071 l’església fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent, sembla que fou a partir d'aquesta data que s'organitzà monàsticament segons la regla benedictina.

En aquest moment és quan es van fer importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV. A mitjan del segle XIV va patir una forta davallada que va agreujar l'estat de la precària comunitat, de fet només es mantingué el títol de prior, que no residia al monestir, quedant pràcticament deshabitat. Per la qual cosa el comte de Cardona, Joan Ramon Folc, d'acord amb el senyor feudal de la contrada, Ramon de Pinós, considerà que la solitud del lloc no era adient per a tenir-hi les relíquies dels sants. Foren traslladades el 19 d'octubre de 1399, un diumenge segons diu l'acta del notari, a l'església parroquial de Sant Miquel de Cardona i col·locades en el seu altar major. La versió popular diu, però, que els cossos foren robats pel comte o en tot cas comprats. Així també ho explica el Martirologi Català de F. Reirola Masferret, 1880. Finalment el trasllat fou molt polèmic, ja que el comte Ramon folch va necessitar la signatura d’un decret apostòlic d’absolució del Papa Benet XIII per haver traslladat les relíquies sense llicencia legítima. 

Finalment, per una butlla de 1593, les rendes del monestir quedaren incorporades a la canongia de la catedral de Solsona. Devia patir alguns desperfectes durant la Guerra dels Segadors, així trobem que part de la paret del frontispici és de carreus molt treballats provinents d'una restauració que data del 1700, segons està inscrit en una pedra de la girola central i en els ferros forjats de la porta.

L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es va construir una nova rectoria.

L'església és l'element principal d'aquest antic monestir. La seva planta és molt particular, formada per una nau quasi quadrada, amb un absis central i dos de laterals que formen el transsepte i la façana. A més trobem, a la zona de l’absis central, un presbiteri elevat i una cripta, amb una escala per banda, sostinguda per dotze pilars de capitells bizantins. Els capitells són l’element més singular de la cripta. En conjunt mostren unes formes i decoracions similars, el els quals ressalten grans flors rodones i rostres humans amb un aire formes grotesc. Un fet a remarcar és l’àbac, ben treballat i amb motllures. Segons el panell informatiu és necessari un estudi detallat dels capitells per conèixer la seva autoria, l’època i la procedència del conjunt.

En el creuer, l'espai central de la nau, s'alça una cúpula sobre quatre petxines, que exteriorment es transforma en un cimbori quadrat amb teulada a quatre vessants. La coberta està coronada amb un campanar d’espadanya de dos ulls.

La portalada d’entrada, refeta a les darreries del segle XIX, seguint la factura d’imitació romànica conserva un interessant treball de forja a la porta adornada en ferros del segle XVIII.

Externament l’església es troba parcialment tapada per diverses dependències annexes d’èpoques posteriors, com són la Casa dels Sants, dos patis i la rectoria per tal d’oferir un espai d’acollida abans de l’entrada a missa, hospedtga i acollida per pobre i peregrins.

Dues escultures modernes de Sant Celdoni i Sant Ermenter presideixen l’altar major.

Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers, més conegut a la comarca com Monestir de Cellers, és un monument declarat com a Bé Cultural d’interès Nacional.

Text i recull dades : Miquel Pujol Mur

Fotografia : M. Rosa Planell Grau

SANTA CREU DEL MUJAL. NAVAS. BAGES

 TERRES DEL BAGES

El Mujal és un poble (57 h. 2009) situat a l’esquerra de la riera de Mujal, afluent del Llobregat per la dreta, la qual neix a Viver i desemboca a Balsareny.

Consta que hi ha poblament en aquest indret d’ençà l’època romana, si bé el seu nom i la seva historia comencen a resseguir-los en època medieval (citat per primera vegada l’any 938) quan el castell de Mujal fou jurisdicció primer dels comtes de Cerdanya i posteriorment, de Barcelona.

El lloc del Mujal és esmentat en la documentació medieval, lligant-lo amb St. Cugat del Racó i amb el Castell de Castelladral. "Muial" apareix sovint als segle XI i XII. L'any 1358 el Mujal figura com a quadra.

El Mujalt, juntament amb altres llocs d'aquestes contrades passà al domini de la ciutat de Manresa. Així al llibre "D'Inventaris" figura que l'any 1370 "la ciutat ha venuda la jurisdicció de Santa Creu de Mujalt i de St. Genís de Macadella a Ramon de Peguera. L'any 1632, "Muial" apareix ésser de "Baró".

Fins el segle XVIII el poble era format per masos dispersos que aleshores s’agruparen en un petit nucli entorn de l’església, que s’articula a partir de tres carrers , el del Baix, el del Mig i el de Dalt alçat a tocar de l’antic camí de la sal de Cardona a Vic.

L’església de la Santa Creu, és una església d'una sola nau amb la façana principal orientada a ponent. La primera església del Mujal era segurament d'origen romànic, malgrat les restes no ho permetin confirmar-ho. Apareix documentada per primer cop el 1239, d’aquella època només és conserva la porta. Una senzilla portalada formada per dos arcs de mig punt en degradació emmarcats per una arquivolta.

La resta del temple és gòtic tardà. L'església fou ampliada l’any 1854 amb l'ampliació de la nau i la construcció del campanar a ponent.

Fou la parroquial de Navàs fins el 1908. El retaule major és barroc.

Santa Creu del Mujal és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT CUGAT DEL RACÓ. NAVÀS. BAGES

TERRES DEL BAGES

Sant Cugat del Racó, també antigament Sant Cugat de Salou és un poble (26 h. 2009) situat entre els nuclis de Castelladral i de Navàs.  Sant Cugat del Racó consta d'un petit nucli on hi trobem l'església del mateix nom i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos.

L’església de Sant Cugat del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d'una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi.

El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas. Malgrat que en l'alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís IV conegut com l’Ultramarí concedí al monestir de Ripoll. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l'unir-se a la de Castelladral.

L'any 1040 la trobem documentada com Sant Cugat de Castelladral, ja que es trobava dins del terme d'aquesta fortificació, però ja en 1293 apareix com a Sant Cugat de l'Alou, fent referència a l'alou que tenia en aquest indret el monestir de Ripoll. D'aquí ve l'altre nom amb que se l'anomena: Sant Cugat de Salou.  En 1689 està documentada com Sant Cugat del Racó, nom amb que es coneguda en l’actualitat i manté la condició de parròquia.

Depengué del monestir de Ripoll fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà aleshores a dependre del bisbat de Solsona.

El temple actual és en essència el que es va construir en el segle XI, si bé anteriorment ja hi va haver una església en aquest indret. D'aquesta primera edificació es conserven els fonaments de la capçalera, que era de planta trapezoïdal, un tenant d'altar i dos capitells. Els dos capitells es conserven en el Museu Comarcal de Manresa i es creu que formaven part de l'arc triomfal del temple pre-romànic. És creu que eren iguals, malgrat que un d'ells està molt deteriorat. Estan decorats amb motius vegetals, a base de fulles lanceolades i flors de set pètals circumscrites en el cimaci.

L'església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s'alça una cúpula sobre trompes que a l'exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l'absis central i l'absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida al segle XVII al construir-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada.

Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d'estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

En el punt de dels braços de la creu grega s'alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d'altres esglésies d'aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l'interior, s'eleva una cúpula, que passa del quadrat a l'octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l'acabament queda una part de l'aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral.

Al frontis de ponent s'alça el campanar d'espadanya de dues obertures. Anteriorment hi havia hagut un comunidor que seria suprimit en les restauracions del segle XX i substituït per l’actual.

Sant Cugat del Racó és una església romànica  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL DE FONTANET. TORÀ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Fontanet és un petit poble(12 h. 2009). Pertanyia fins el 1968 de la Llanera del Solsonès.

L’església de Sant Miquel de Fontanelt s’aixeca dalt d’un turó, (477 m. alt.) la confluència del barranc de Figuerola amb la riera de la Llanera. El castell de Fontanet estava situat on avui hi ha la propera masia de Can Garriga. Ja està esmentat el 17 de març del 1030 en un document de venda que féu un tal Emmo a Sant Ermengol, bisbe d'Urgell.

L'església de Sant Miquel de Fontanet antigament era sufragània de Sant Pere del Castell de Figuerola.

Al segle XV veiem com a senyor temporal del castell de Fontanet a Bernat de Camporrells, que al mateix temps és baró i senyor de Biosca i Talteull. Al segle XVI, Fontanet està comprès dintre la Vegueria Comptal de Segarra de Cardona, la capitalitat de la qual és la vila de Torà, amb 14 cases habitades,

Al segle XVII Fontanet tenia terme propi i els comuns de Torà i Fontanet tingeuren una llarga disputa per les fites dels termes.

L’esgésia de Sant Miquel de Fontanet és una construcció d'una sola nau de planta rectangular d'estil romànic, amb volta de canó i un absis decorat exteriorment amb un fris d'arcuacions cegues i lesenes.

El parament és de carreus que segueixen filada, treballats a cops de maceta. El seu tipus arquitectònic respon a les formes llombardes de finals del segle XI i principis del XII.

En l’ampliació de l’any 1679 va situar-se la porta d’accès a l’oest, va allargar-se un tram per la part de ponent i es va construir l'actual campanar d'espadanya de dos finestrals i l’acollidor porxo cobert a dos vessants davant de l'actual porta. Tal vegada podia haver estat un comunidor. La entrada actual és d’arc rebaixat i té una porta de fusta de doble batent

La primitiva porta romànica d'arcada de mig punt adovellat, situada a la paret que dóna a migdia, es va descobrir l'any 1987 durant les obres de restauració.

Actualment l’església parroquial de Sant Miquel, és sufragània de la de Sant Gil de Torà. Costa de creure que al segle XIX, de Sant Miquel de Fontanet, en depenien les de Figuerola, Puigredon, i la quadra de Jovans.

Al pis de l'església hi ha tres sepultures sense lauda. Una pertany a la casa Solà, una altra a la casa El Moli i la tercera als rectors de la parroquia. A l'entrar hi ha una gran i artí­stica reixa de ferro forjat de dues esberles que tanca la petita capella de les fonts baptismals

Sant Miquel de Fontanet és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE ROCAFORT. PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES

TERRES DEL BAGES

Les primeres notícies de l'església la situen dins l'antic terme de Néspola, al lloc anomenat de Palau Aveza i com a sufragània de la de Sant Martí de Mura.

L'església fou una fundació comtal, i era dels senyors del castell fins que aquesta passà a Sant Benet de Bages. El 993 el comte Ramon Borrell ven a Riculf la parròquia de Sant Martí de Néspola i les esglésies sufragànies de Sta. Maria de Palatio Avaicie i la de Sant Abundi. L'any següent, el 994, el mateix comte ven l'església de Sta. Maria de Palar Aveiza als senyors de Rocafort. L'any 1023 ja s'esmenta com a parròquia de "Santa Maria de Palacio de Aveza", categoria que encara avui conserva. 

L'edifici fou reformat al llarg dels segles, de manera que ha perdut gairebé totalment els trets de l'antiga construcció. L'estat de conservació és molt bo, gràcies a les darreres obres de restauració.^[

Es tracta d'una església de finals de l'època gòtica, que fou edificada sobre les restes d'un temple romànic, tot canviant-li l'orientació est-oest per la nord-sud.

Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal a tramuntana. En els segles XVI i XVII li afegiren pel cantó de llevant dues capelles. La nau està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.

La porta, al mur de migdia, és de mig punt i adovellada. En aquesta façana s'obren dos ulls de bou i una molt petita finestra. Al cantó de tramuntana adossat a l'absis s'alça un campanar de torre de planta cuadrada y con cuatro aberturas donde se alojan las campanas, este campanario fue restaurado en los años  80 del siglo XX, y las campanas en los 90 del mismo siglo. Els carreus, de mides diferents, estan força disposats en filades.

El sarcòfag de Pere de Sitjar és obra de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa. Li encarregà Guillemona, vídua de Pere. Hi ha documentats diversos pagaments com les deu lliures barcelonines rebudes el 16 d'agost de 1354 o les cent lliures que l'escultor declara haver rebut de la vídua "a compliment i solució del preu del sarcòfag". El 18 de juliol de 1356, mossèn Bernat Mateu, rector de Rocafort autoritza el trasllat de les despulles de Pere de Sitjar des del cementiri al nou sarcòfag, emplaçat dins l'església de Sant Vicenç del castell. Uns cent anys després fou traslladat a l'església parroquial de Sant Maria. Durant la Guerra Civil es portà a la Cova de Manresa per evitar la seva destrucció. Retornà a l'església un cop acabat el conflicte.

El sarcòfag reposa en una fornícula gòtica sobre dues mènsules antropomòrfiques. Damunt la tapa del sarcòfag es troba la figura jacent del difunt, que fou l'últim senyor laic de Rocafort. Vesteix indumentària militar, porta espasa i punyal i recolza els peus en un lleó.

En 1994 el artista Angel Millán, pintó los murales para la sacristía.

Santa Maria de Rocafort és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE PELAGALLS. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Pelagalls és un poble (31 h. 2009/ 411 m alt.) situat al sud del poble de les Pallargues, a l’esquerra del riu Sió. El lloc de Pelagalls està documentat des de l'any 1057. Al segle XIX formà el municipi de Pelagalls i Sisteró.  De la seva església parroquial depenen Sisteró, Goloron i Queralt de Meca.

Sant Esteve de Pelagalls és esmentada en la acta de consagració de l’any 1098 de l’església de Santa Maria de Guissona. L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants

L’església és un edifici romànic tardà que consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. El mur és de carreus regulars de mitjanes dimensions i la coberta  a dues aigües. L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.

Destaca la portalada del mur de ponent, del segle XII, formada per tres arquivoltes que es recolzen sobre columnes monolítiques amb llurs capitells. L’arquivolta exterior ho fa sobre dues parelles de columnes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de forma de prisma. Els capitells estan decorats amb motius, vegetals, geomètrics i animals. L’arquivolta exterior està decorada amb motius fruitals, pomes o cireres.

El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda, un a cada costat, per dos personatges drets, apòstols o àngels, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.

Detalls: Al petit cementiri contigu a l’absis de l’església es conserven sis esteles discoïdals, que es poden datar al segle XII, probablement encara es troben al seu lloc original. El motiu de la creu circumscrita de quatre braços iguals és molt utilitzada pel cristianisme i simbolitza la immortalitat.

En aquesta església s’hi ha trobat, gravats damunt les pedres, el nombre més gran de tot Europa de rellotges de sol.

Una altra de les sorpreses que amaga és una sèrie de grafits que no per humils deixen de ser dignes d’interès. Els grafits  que es conserven de Pelagalls  es troben en tres llocs; la portada, el mur nord i l’absis. 

Sant Esteve de Pelagalls és una església romànica declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SEBASTIÀ DEL GOS. OLIOLA. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Baixaven de Ponts a Artesa de Segre i ens va sorprendre la vista de la petita església i el seu cementiri molt a prop de la carretera.  Encara més al no trobar cap rètol que ens indiqués el nom.

Després de consultar en IGC vam esbrinar que era Sant Sebastià, del poble d’El Gos o també de Castellnou del Gos, com altre possible i anterior nom.

El Gos és un llogaret ( 26 h. 2009) del municipi d’Oliola, a l’antic terme forà de Ponts

No es disposa de notícies documentals d’aquesta església parroquial, però en tot cas no apareix a la relació d'esglésies anteriors a l'any 1300 del volum XVII de l'obra Catalunya Romànica. El lloc de "Lo Gos" apareix entre els pobles que formaven part de la baronia d'Oliola el segle XV, després de la desfeta del comtat d'Urgell el 1415. Posteriorment, el 1632 el Gos era indret propietat de Dalmau III de Queralt, el comte de Santa Coloma que esdevingué virrei de Catalunya. El lloc s'inseria en el grup de localitats de la mateixa propietat.

Es tracta d'un conjunt aïllat: l’església i el cementiri. L’església és un edifici d'una sola nau, de petites dimensions, capçada a llevant per un absis semicircular i amb una capella lateral, construïda posteriorment al sud. Està construïda amb aparell de carreus rectangulars ben escairats de gres disposats en filades ben horitzontals. Darrera la capçalera hi té el cementiri, els murs del qual s'adossen al mur lateral nord i a la capella, de manera que l'absis queda integrat en l'espai funerari.

La teulada de la nau és a doble vessant, feta actualment amb teula àrab. En canvi la coberta de l'absis és de lloses de pedra. Les façanes estan rematades amb una cornisa de pedra motllurada sota el ràfec.

La façana principal està caracteritzada pel campanar d'espadanya, gairebé de la mateixa amplada que la façana, de dos ulls d'arc de mig punt i acabat en forma triangular aguda.

La porta, en el centre axial de la façana, és d'arc adovellat, amb l'extradós de mig punt i l'intradós apuntat i amb la directriu motllurada formant una mena d'arquivolta senzilla. L'única obertura d'aquesta façana és una senzilla finestra rectangular a sobre de la porta.

Al centre del mur septentrional hi té un contrafort. Al sud l’anomenada capella que havia fet funcions de sagristia.

L'interior es resolt amb una volta de canó de mig punt. L'absis, de la mateixa amplada que la nau, s'obre a aquesta mitjançant un senzill arc presbiteral.

Aquest edifici s'emmarca en la tradició de les tipologies romàniques, però construïda en una època i un llenguatge formal dins del gòtic tardà. És un cas similar al d'altres esglésies de la comarca, com Sant Miquel del mas Pinós (Tiurana).

Sant Sebastià del Gos és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau