SANT MARTÍ D’ESCARÓ. CONFLENT CATALUNYA NORD

 PETJADES PEL CONFLENT

Escaró és un municipi (98 h. 2009/ 881 msnm.) que compren la vall Marçana a la dreta del Tet. El nom oficial del municipi, Escaro Aytua, fa referència a l'antic poble independent d'Aitua, que el 1822 va ser annexat a Escaró.

El terme, molt accidentat, és boscat en el seu sector meridional, al vessant dels puigs de les Tres Estelles (2 099 m alt) i de la Segalissa (1 808 m). Prop del coll de la Llosa i prop del poble d'Aituà, hi ha un important grup de mines de ferro —un dels principals de la zona del Canigó— que han estat explotades fins el 1963, amb especial intensitat els darrers anys. També hi ha mines de fluorita, localitzades al NE d’Escaró i que hom explota des del 1958. 

El poble surt esmentat ja el 876, és dividit en dos nuclis, Escaró d’Avall i Escaró d’Amunt, situats al vessant oriental del coll de la Llosa, prop del torrent de l’Orri, a mig camí dels quals hi havia l’església parroquial de Sant Martí, romànica.

La primitiva parròquia de Sant Martí d’Escaró, avui desapareguda, era situada al Veïnat d’Amunt. Aquesta església és esmentada per primera vegada l’any 981, en què fou confirmada per un precepte del rei Lotari al monestir de Sant Genis de Fontanes. Al principi del segle XI apareix a mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guifré II bescanvià amb el bisbe d’Elna l’església de Sant Martí d’Escaró per la de Santa Maria de Cornellà de Conflent l’any 1025.

L’edifici romànic es conservà aproximadament fins el 1930, en què com a conseqüència de l’explotació dels jaciments de ferro resultà destruïda. Després d'un llarg plet contra la societat minera Anzin, entre el 1952 i el 1954 es construí l'església actual, en una nova localització més baixa, el disseny copia l’estil romànic de l’anterior,  i aprofitant les seves  pedres. De l'església vella, en queden algunes restes, molt minses, en el seu emplaçament original.

La planta és rectangular, i la tanca un absis semicircular, amb dues capelles laterals inscrites en els murs, cosa que li dóna un aspecte de creuer en trèvol. Corona l'edifici un campanar d'espadanya. Pretén ser una imitació de l'església original.

Part del mobiliari original se salvà, també. S'hi poden admirar dues marededéus assegudes policromes, del segle XIII, una estàtua de sant Martí muntant a cavall (s. XIV) i panells provinents de retaules del segle XVII dedicats a la Mare de Déu i a sant Joan Baptista. També es va conservar l'antiga pila baptismal i una rodella de campanetes, una mena d'instrument musical conservat únicament a Catalunya, que està pendent de ser restaurada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE SORNIÀ. LA FENOLLEDA. CATALUNYA NORD

PETJADES PER LA FENOLLEDA

Sornià (en occità és Sornhan i en francès, Sournia) és una vila i municipi de la comarca de la Fenolleda, al departament dels Pirineus Orientals. Era la capital del cantó de Sornià, actualment suprimit.

La vila (276 h.1982/540 msnm) és situada a l’esquerra de l’Adasig i és  formada per dos nuclis o barris, la Vila (on hi ha l'antic castell i parròquia) i el Puig (Lo Puch, esmentat el 1750), mig km aigua amunt del riu.  L'antic castell de Sornià, al mig de la vila, fou bastit en una bona part als segles XVI i XVII, però, venut al municipi al començament del segle XX, fou lamentablement destruït: al seu interior se'n feren habitatges) i resta, en mal estat, només la carcassa.

Des del 950, la butlla papal d'Agapit II a favor de Cuixà confirmava a aquesta monestir la possessió d'un alou in Sorniano. Aquest alou el comte Sunifred II de Cerdanya l’augmentà, en el seu testament del 956, pel llegat d'allò que posseïa in Tabernulas et Sauriniano, amb les seves pertinences. La butlla de Sergi IV de 1011, detallava també les possessions de l'abadia a la vall de Sornià, és a dir la villa dita Valleta, en tota integritat, amb els seus límits i llocs adjacents, amb l'església de Sant Miquel, l'església de Sant Pere situada a Tavernulas amb el seu alou, altres alous al mateix lloc, igualment l'església de la Santa Felicitat situada in Castellione, amb els seus alous, i encara un alou in Uxones (Echós).

Encara el 1020 el testament sacramental del comte Barnat Tallaferro de Besalú contenia un llegat a favor de Cuixà del seu alou de Tavèrnoles, a la vall de Sornià. Al segle XII el vescomte de Fenollet i els membres de la família senyorial de Sornià, vassalls seus, afavoriren la implantació de l'orde dels templers a Sornià: donació de drets a Corbós el 1141 pel vescomte Udalgar; béns a Sornià i delmes a Corbós per Arnau de Sornià (1142); l'honor de Santa Eugènia d'Echós (Santa Eugenia de Uxonis) el 1188 per Hug de Sornià, que es féu templer. El 1438/39 la senyoria de Sornià es trobava en mans de Pere Ramon de Montesquiu, consenyor de Bellestar, Caladroer i Tornafòrt, i al segle XVII eren els Casteràs els senyors de Sornià.

L'església parroquial de Santa Maria és un edifici del segle XVII.

En aquesta sortida també fotografiàvem el pont d’Adasig o de Desix en el territori de Trevilhac. Aquest pont permetia travessar el riu Adasig, poc més avall de la confluència amb el torrent de Ferrera. Devia permetre la comunicació entre Sornià  amb el castell de Rocaverd  i el lloc de Sequèra.

El pont té una longitud de 32,5 m. i està format per tres arcs : un gran arc central de mig punt. Un altre arc força gran al costat est i un arc més petit i molt rebaixat al costat oest. En aquest cas és difícil assegurar que fos construït en època romànica. Possiblement és podria datar cap el segle XII o més aviat el XIII, amb relació a l’arc central. Els dos laterals foren fets o reformats posteriorment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS. ANOIA

PAS A PAS PER L’ANOIA

L'església de Santa Maria del Priorat es troba a la vall del riu Llobregós, prop del poble de Castellfollit, i al costat del cementiri municipal.  És situada al redós del serrat de Balaguer, al sector septentrional de la comarca , a frec de la Segarra.

L'església de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, és documentada —no sabem si es tracta del temple romànic o d’un d’anterior— a partir del testament d’Adalaidis o Adalès, filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i muller de Guillem Mir.

A l’esmentat testament, de data 14 de juliol de 1078, consta que hi fa llegats a Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf, Santa Maria “Fulliensis” , Sant Pere de Casserres, Sant Vicenç de Cardona i a Sant Mateu de Bages. Reedificada poc després, fou consagrada de nou el 22 de setembre de 1082 per Bernat Guillem, bisbe d'Urgell. El 1093 fou cedida pel noble Hug Dalmau, la seva muller Beatriu i el seu fill  al monestir de Sant Benet de Bages, perquè hi fundés un priorat. Per això, des del segle XII es denominà Santa Maria del Priorat.

No és coneix amb exactitud  l’edifici primitiu del priorat, però tot fa pensar que era el corresponent a les restes que es troben situades al peu del camí ral i sobre la façana nord de l’església romànica.

Durant els segles XII, XIII i XIV consten diferents  llegats i donacions que demostren que el priorat viu uns moments d’esplendor. El priorat decaigué a principis del segle XV. A partir del 1593 el papa Climent VIII emet una butlla  mitjançant la qual el monestir de Sant Benet de Bages passa a dependre del monestir de Montserrat, amb totes les seves pertinences. 

Cap al final del segle XVII, i sobretot al XVIII, el priorat assoleix una nova etapa d’esplendor. Com en l’època gòtica, aquest revifament es tradueix en una empenta constructora, fins a la seva exclaustració definitiva el 1835. Conservà el culte fins al 1916.

Després d’un període d’abandó, els anys 1931-32 l’entitat “Amics de l’Art Vell” va fer obres de consolidació. Però no ha estat restaurada definitivament fins al 1982-86, també a càrrec de la Generalitat de Catalunya i la Diputació.

Es tracta d'una església romànica que ha conegut diverses modificacions. És de planta de creu llatina, amb la nau coberta amb volta de canó apuntat i un presbiteri quadrat, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes sota un fris de dents de serra. A banda i banda del presbiteri s'afegiren posteriorment sengles cossos d'edificació (una capella gòtica, coberta amb volta de creueria, al costat nord, i l'antiga sagristia al costat sud), que ocupen el lloc d'unes primitives absidioles de planta circular, de les quals s'ha trobat el basament. Això fa que la capçalera original fos molt semblant a la de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), documentada des del 1065.

A la intersecció de la nau amb el creuer s'alça un cimbori de planta circular, sobre el qual hi ha l'arrencada del que hauria estat el campanar. Al braç nord del creuer s'obren una porta d'estil romànic tardà, ara tapiada, i damunt seu, una finestra triforada, modificada en la restauració dels anys 1930.

A l'interior, dins dels murs de la nau, s'obriren en època gòtica dues capelles laterals d'arc apuntat, amb uns bells relleus escultòrics. A la façana de ponent, totalment llisa, s'obren un petit portal d'arc conopial i un ull de bou.

Un campanar d'espadanya de la mateixa amplada de la nau la remata. La façana de migdia, on hi ha el portal d'accés, que és protegit per un atri amb uns arcosolis a cada costat. Té adossat un cos d'edifici corresponent a l'antic priorat, del qual resten només unes arcades lleugerament apuntades i una planta baixa coberta amb volta.

A tocar de l'església, una casa de principis del segle XVIII que formava part del priorat, ha estat arranjada recentment per la Diputació de Barcelona.

L'edifici del priorat és el cos més modern, hi ha la data de 1740 a la porta principal. Té planta rectangular, fet de paredat comú i carreus a les zones angulars. Té soterrani, planta baixa dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües i de teula àrab. La façana principal, orientada sud-oest, té diverses obertures de formes i mides diferents (alternades a la primera planta), però col·locades harmònicament. La porta principal és situada en un extrem, és adovellada de mig punt i al damunt seu, pertanyent al primer pis, hi ha un balcó amb barana de ferro.

Aquesta edificació amb les més antigues (sala gòtica, etc.) es comuniquen mitjançant un pati quadrangular, que conserva un tram d'escala que en part ja existia.

Santa Maria del Priorat de Castellfollit de Riubregós és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE LLESSUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Llessui és un poble (115 h 2009/1417 msnm.) situat en un coster, al vessant dels contraforts del massís del Montsent, dominant la vall del riu de Pamano.

Formà municipi independent fins el 1976. L’antic terme comprenia, a més, el poble i antic monestir de Saurí i els antics llocs de la Torre, Torena i Menauri. L'any 1966 hi fou oberta una estació d'esquí, que hagué de tancar el 1987 per problemes econòmics després de diversos anys seguits amb poca neu.

 El poble de Llessui és a la part alta de la vall d’Àssua, proper a l’emplaçament de l’antic castell de Torena, que havia estat cap de la baronia de la vall d’Àssua, unitat geogràfica ben diferenciada en la documentació medieval.

El primer esment de l’església de Sant Pere data del 1102, en què Sendred féu testament i deixà diversos béns mobles i immobles a les esglésies de Sant Pere i de Sant Sadurní d’Àssua. Està documentat que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies parroquials del deganat de Montenartró, els anys 1314 i 1315, visitaren l’església de Sant Pere de Lecuy.

A l’inici del segle XVI, en el moment de redactar-se el Spill… del vescomtat de Castellbò, on la vila de Llessui era inclosa al quarter de Rialb, la vall d’Àssua i Gerri. Sant Pere era església parroquial secular, i el seu rector era anomenant “abat de Llessui”. Aquesta categoria es repeteix en una relació de rectories i beneficis de l’oficialat de Sort, datable pels volts del 1526, on Mateu Lenes obtenia l’“Abbacia sive rectoria de Laçuy”. En la visita pastoral del 1575, Sant Pere de Llessui tenia com a sufragània l’església de Sant Julià de la Torre; i en la del 1758 es fa constar que l’edifici és en bon estat. Aquesta església, supeditada a la de Rialb, fou enderrocada l’any 1990-91, amb el pretext que amenaçava ruïna.

Després del seu aterrament aproximadament l’any 1991, de l’església de Sant Pere de Llessui només resten les estructures del costat de ponent, on destaca el cos del campanar, els murs perimetrals del costat sud, i part de les estructures del costat de llevant, on sobresurt el cos semicircular de l’absis.

Abans del seu enderroc, l’església presentava les estructures originals amb moltes modificacions, com la substitució dels sostres per voltes gòtiques de creueria, l’alteració del semicilindre absidal amb una estructura de murs poligonals, i l’afegiment de capelles als costats nord i sud. L’estat actual de les restes i la manca d’exploració arqueològica fan que no puguem conèixer l’abast de les modificacions de l’estructura original, ni moltes de les seves característiques.

Probablement el temple original tenia una estructura de tres naus, amb unes naus laterals molt estretes, segons que sembla deduir-se de l’estat actual de les estructures de ponent. La intervenció arqueològica de l’any 1995 sosté la tesis d’una sola nau coberta amb embigat. La confusió sobre la presència d’una o tres naus és deguda al fet que, quan s’obriren els murs laterals de la nau, per a la construcció de capelles, els murs exteriors es construïren amb els carreus dels murs originals.

Al centre d’aquesta façana se situa la porta, en arc de mig punt, i aixoplugada per un campanar de torre, de tres nivells d’obertures, el més baix dels quals coincideix, a l’interior, amb una finestra de proporcions esveltes. En la planta baixa forma un porxo cobert amb volta apuntada, davant de la porta de l’església. En les restes del mur nord, prop de l’angle nord-oest, es conserven vestigis d’una porta que sembla correspondre a l’obra original, però presenta molts dubtes, com tot aquest sector, especialment a les cantonades.

Aparentment, i d’acord amb l’estat actual de les restes, només disposava d’un absis, semicircular, i molt sobresortint del cos de les naus. Aquest absis és ornamentat amb lesenes, i n’ha desaparegut el coronament, que no podem descartar que es tractés d’un fris d’arcuacions, del qual no n’ha quedat cap vestigi. A l’absis s’obren dues finestres que flanquegen el plafó central, en el qual es desclou una altra finestra, a un nivell molt més baix que les altres dues —per sota del nivell del paviment de la nau—; és per això que hem de suposar que es tracta de la finestra d’una cripta, de la qual no s’han identificat altres vestigis. Les hipòtesis que es feien sobre la presència d’una cripta al sector absidal van quedar confirmades quan es va netejar de runa l’absis de l’església i es va descobrir l’estructura de la cripta. Aquesta era d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, que va ser retallada quan es va modificar el nivell del paviment del presbiteri, que, originalment, era elevat respecte a la nau. La cripta és capçada a llevant per un absis semicircular, de murs paral·lels als de l’absis superior i, com aquest, precedit d’un arc presbiteral.

El costat sud de l’església, on es conserva tot el mur de tancament, és un sector on l’estructura original fou totalment alterada amb la construcció de capelles. En aquesta banda, el terreny presenta un acusat desnivell, que en darrer terme és el causant de les lesions que han portat l’edifici a la ruïna, i es conserva un pas, cobert amb volta de canó, que forma un dels carrers del poble i que sembla contemporani de l’obra de l’església. L’estructura i la situació d’aquest pas, dins el conjunt de la trama urbana del poble de Llessui, permet de suposar que en el seu origen l’església formava part del límit exterior del poble, i aquest pas era un dels accessos de l’exterior cap al centre urbà.

Les parts originals conservades presenten un aparell de carreus allargats, ben tallats, disposats d’una manera molt ordenada. Aquest tipus d’aparell, d’aspecte molt característic, es repeteix en les altres esglésies de la Vall d’Àssua, com les de la Torre de Llessui, de Bernui, Saurí, Menauri, o Sorre. Per les característiques tècniques d’aquest aparell, i per les condicions arquitectòniques i ornamentals d’aquest conjunt d’esglésies, cal considerar Sant Pere de Llessui com una obra del segle XI, dins les formes pròpies de l’arquitectura llombarda.

Sant Pere de Llessui és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE SORRE. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Sorre és un poble (14 h. 2009/1066 msnm.) situat a la vall d’Àssua, dominant la confluència dels rius de Sall i de Bernui. De la seva església parroquial (Sant Esteve) depenen els santuaris de Sant Antoni i de Santa Anna. Hom té notícia d’un castell de Sorre. Fins el 1976 havia pertangut al municipi d’Altron, població de la qual està separada al nord-oest pel Barranc d'Altron. A ponent queden Llessui, la Torre, Saurí i Bernuí.

Sorre estigué integrat, al segle XII dins de la Baronia de Bellera, però més tard, i per la resta de l'edat mitjana, apareix en el Vescomtat de Castellbò, integrant-se en el Quarter de Rialb i la Vall d'Àssua. Després de retornat a la corona el 1518, Sorre fou cedit a Bernat Areny; més tard figura entre les possessions del Marquès de Llo.

El lloc d’Assor, que podem identificar amb Sorre, apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. De la seva església parroquial dedicada a sant Esteve no es coneix documentació anterior a la visita que realitzaren els delegats de l’arquebisbe de Tarragona, els anys 1314-15, en el seu recorregut per les parròquies del deganat de Montenartró. Vers l’any 1526, ja dins l’oficialat de Sort, n’era rector Pere Xanada.

En la visita pastoral del 1575 es fa constar que cal reparar-ne la teulada; i en la del 1758 s’obliga que, en el termini de 8 mesos, es renovin els altars i s’emblanquini l’interior. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

Es tracta d’un edifici totalment transformat, amb l’afegiment de capelles als costats nord i sud de la nau, un campanar de torre afegit a l’angle sud-oest de la nau, i el sobrealçament de l’absis.

De l’edifici original, que tenia una estructura d’una nau única capçada a llevant per un absis semicircular, és visible només la façana de ponent, on hi ha una finestra cruciforme corresponent a l’obra original, i la porta actual del temple de factura tardana.

El mur sud és parcialment tapat per una capella i la torre del campanar, però encara es pot observar el seu angle est, amb l’inici del cilindre absidal, i un fragment de mur aixoplugat per un porxo, on hi ha tapiades una finestra de doble esqueixada i la porta original de l’església, resolta en arc de mig punt, de dovelles ben tallades i extradossades per una filada de llosetes planes.

L’aparell és de carreus allargats, ben tallats i escairats, disposats ordenadament en filades molt regulars, seguint els mateixos tipus estructurals que es troben en les altres esglésies de la vall d’Àssua, construïdes durant el segle XI. 

Sant Esteve de Sorre és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Curiosament va ser l’escenari on es va rodar part de la primera i segona temporades de la sèrie de Televisió de Catalunya Gran Nord. Nord és, en realitat, Sorre.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JULIÀ DE LA TORRE DE LLESSUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

La Torre és un llogaret dins l’antic terme de Llessui, a la vall d’Àssua, situat a ponent i a  poca distància del nucli urbà d’aquest poble, al voltant de l’església de Sant Julià.

L’antic castell de la Torre és esmentat ja el 1086. Era contemporani i complementari del Castell de Torena.

L’església de Sant Julià devia ser la capella del desaparegut castell de la Torre —documentat des del 1011 i el 1035—, i per tant, degué restar vinculada històricament al castell, malgrat que no aparegui esmentada específicament fins a la visita pastoral del 1575, quan era sufragània de Sant Pere de Llessui. El 1758 havia perdut aquest caràcter i s’esmenta tan sols com una capella; es fa constar que és en bon estat, llevat de la volta, “un poco derrotada”. L’any 1904 consta també com a capella de la parròquia de Llessui. 

Sant Julià de la Torre és un d’un edifici d’una sola nau, coberta amb voltes de creueria que no corresponen a l’obra original, de la qual només resten els murs de la nau. La capçalera originària fou substituïda, segons sembla, per una testera plana, sense que hi hagi dades sobre la forma inicial, si és que era diferent de l’actual. Al sud, s'hi adossava l'antiga rectoria que els darrers anys a estat substituïda per apartaments i que emmascaren la visibilitat de l’absis.

La porta, resolta amb un arc de grans dovelles mal extradossades, s’obre a la façana sud, a la part alta de la qual hi ha un rengle de forats que semblen correspondre a l’embigat d’un porxo.

En la façana oest se situa un ull de bou circular i una finestra rectangular, tardana. És coronada per un senzill campanar d’espadanya de dos ulls.

Als murs laterals, sota el ràfec de la coberta, corre un fris decorat amb totxos que alternen amb espais buits.

L’aparell constructiu és de carreu escairat disposat molt ordenadament, seguint la mateixa tecnologia constructiva que caracteritza el conjunt de les esglésies de la Vall d’Àssua, i per coherència estilística amb elles, cal situar l’obra original de Sant Julià dins el segle XI.

Sant Julià de la Torre és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SERNI D’ALTRON. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Altron és un poble (56 h. 2009/ 935 msnm.) situat a la vall d’Àssua, a la dreta del riu de Pamano, prop de l’aiguabarreig amb la riera de Sall.

Formà part del vescomtat de Castellbò, en el quarter de Rialb i vall d’Àssua, des del 1460. Altron estigué integrat, al segle XII dins de la Baronia de Bellera, però més tard, aproximadament 1460, i per la resta de l'edat mitjana, apareix en el Vescomtat de Castellbò, integrant-se en el Quarter de Rialb i la Vall d'Àssua.

El 1518 Altron retorna a la corona, la qual, anys després, cedeix la senyoria a Josep Sobirà, que té la seva casa pairal a Altron, sempre dins del marc del Vescomtat de Castellbò, on es mantingué fins a l'extinció dels senyorius, ja al segle XIX.

Fou municipi independent fins el 1976, any en què fou annexat a Sort. Comprenia els nuclis d’Altron, cap de municipi, Sorre, Bernui i el despoblat d’Espós.

Poble agrícola, que per la proximitat de l’estació d’esquí de Llessui s’hi ha desenvolupat el sector del turisme. L’església parroquial és dedicada a sant Sadurní i a llevant del poble hi ha l’oratori de Montserrat.

Altron es troba al límit nord d'un pla, penjat damunt la riba dreta del Barranc d'Altron. Les cases del poble estan agrupades a l'entorn d'un sol carrer que adopta la forma d'una A, amb l'església de Sant Serni gairebé en el centr

L’església parroquial de Sant Serni pertanyia  ja a l'antic municipi d'Altron. Es troba en el mateix nucli de població, a l'extrem nord del que fou la vila closa d'Altron.

Sant Serni d’Altron és una església mitjanament gran, d'una sola nau. L’edifici és de planta rectangular amb la capçalera orientada i la porta d'arc de mig punt a la façana oest, sobre la qual s'obre també una rosassa.

Al costat sud d'aquesta façana s'aixeca la torre-campanar de secció quadrada que passa a ser octogonal per sobre del nivell de la coberta de l'església, coronada per una coberta de licorella, material també emprat en el llosat de dues aigües que cobreix la nau.

En depenia la capella particular de la Immaculada de Casa Sobirà.

Sant Serni d’Altron és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'escriptora Maria Barbal és originària de Casa Pona d'Altron i la seva obra Pedra de tartera narra una història del poble. Alguns dels personatges de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, són nascuts a Altron.

Montserrat de Moner, filla de Casa Sobirà d'Altron ha escrit Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars, on ens aproxima a la transformació social, econòmica, històrica i cultural de la vall d'Àssua a través de les vivències dels habitants de tres nissagues familiars de casa Sobirà d'Altron.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau