CAMINANT PEL
PALLARS JUSSÀ
El poble de Senterada, és situat a
la confluència de la vall de Bellera o de Bosia amb el Flamisell, en un cruïlla
de camins.
El lloc té el seu origen en el
monestir de tradició visigòtica de Senterada (l’advocació era de Santa Grata,
forma que derivà en Senterada per evolució fonètica), que es correspon amb la
posterior parròquia de Senterada (les restes de les primitives construccions
són pràcticament nul·les, en tot cas restes d’un mur antic).
Aquest monestir, en un lloc
estratègicament ben situat, al camí vers el Pont de Suert i a l’entrada de la
Vall Fosca, després d’una època d’abandonament imprecisa, fou fundat de nou poc
abans del 814 pel bisbe d’Urgell Possidoni, a la qual sotmeté la cel·la
monàstica de Sant Fruitós de Balestui (del terme de Peramea).
Un privilegi de Lluís el Piadós, del
823, donava la immunitat a la nova casa i alhora hi confirmava la regla de Sant
Benet, però els bisbes d’Urgell hi tingueren un clar domini. L’abat Agilà
obtingué el 844 un nou precepte d’immunitat de Carles el Calb. Però aviat la
comunitat anà decaient fins al punt que el 1042 el bisbe d’Urgell Guillem de
Cerdanya la substituí per una comunitat canonical que el 1312 perdurava amb
tres clergues, però aviat ja no es troba cap constància de la comunitat, i
l’església, amb la mateixa advocació de Santa Maria de Senterada, fou la
parròquia del lloc.
El primer document conegut referent
al monestir de Senterada és un precepte de l’emperador Lluís el Pietós, emès a
Frankfurt el 21 de juny de l’any 823, a precs del comte Matfred d’Orleans, pel
qual rebia sota el seu domini, defensa i tuïció el monestir de Santa Maria, dit
de Santa Grata, que havia fundat el bisbe Possidoni d’Urgell (successor del
bisbe Fèlix) en virtut d’una concessió que el mateix emperador havia efectuat
quan era rei d’Aquitània, és a dir, abans de l’any 814, junt amb la cel·la de
Sant Fruitós (de Balestui). Alhora li confirmà la lliure elecció d’abat sota la
regla de Sant Benet, que en el document d’abans del 814 s’establia a partir de
la mort del fundador, en aquest cas el bisbe Possidoni.
En aquest precepte és fa constar que
el bisbe Possidoni havia reedificat el monestir, fet que porta a Ramon
d’Abadal, atenent el funcionament de la cancelleria imperial, a suposar que al
lloc de Senterada hauria existit un monestir anterior, com a mínim del segle
VIII, dedicat a santa Grata, i possiblement abandonat en el moment en què el bisbe
d’Urgell hi fundà el nou monestir amb l’advocació de santa Maria. En el seu
testament, de l’any 839, el mateix bisbe Possidoni deixà al monestir un llibre
de comentaris de l’Evangeli segons Sant Mateu.
L’any 844 l’abat Agilà obtingué del
rei Carles el Calb un precepte de confirmació del precepte de l’any 823, pel
qual és posà sota domini reial el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata,
amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui), i la villa Serra;
també és confirmà la lliure elecció d’abat.
Tot i aquests privilegis
d’immunitat, que declaraven el monestir com a possessió reial, i la reserva que
és feia del poder episcopal en el privilegi anterior al 814, el monestir de
Senterada continuà essent considerat pels bisbes sotmès a la Seu urgel·litana,
i aquestes pretensions és fan paleses en el document de l’acta de consagració
de la Seu d’Urgell, datat l’any 819, on és fa constar és una de les possessions
del bisbat d’Urgell.
Aquesta pretensió de l’acta resulta
contradictòria amb el privilegi anterior a l’any 814, atès que un cop mort el
bisbe Possidoni (l’acta de la Seu és signada pel bisbe Sisebut), d’acord amb el
privilegi, el monestir de Senterada havia passat a ser possessió reial i gaudia
d’immunitat davant el poder episcopal, circumstàncies que certament és devien
produir, no exemptes de tensions, quan l’abat Agilà reclamà un precepte de
confirmació dels béns i els privilegis del cenobi. Tots aquests factors són
elements que contribueixen a confirmar la falsedat de l’acta de la Seu i la
seva redacció en un moment posterior en què la Seu tenia efectivament el domini
sobre el monestir.
L’any 848, l’abat Agilà “Geila
abba praesens fuit” assisteix a la fundació del monestir de Sant Julià de
Sentís feta per l’abat Trasoari de Lavaix, circumstància que posa en evidència
un cert prestigi de la casa de Senterada.
L’any 923 és produeix un judici
davant del comte Isarn i els seus jutges, en presència dels comtes Isarn i
Llop, entre els servents de les cases de Santa Maria (de Senterada) i Sant
Genís (de Bellera) i els homes de Rivert i de Toralla, sobre les possessions de
l’abat Egami de Bellera i el prevere Domnul de Senterada.
És remarcable en aquest document que
els interessos de Bellera estiguin representats pel seu abat, mentre que els de
Senterada ho siguin per un prevere, sense cap referència a la vida monàstica o
a la comunitat de Senterada, que Ramon d’Abadal suposa, amb raó, que ja
s’hauria extingit en aquest moment i la seva església s’hauria vist reduïda a
parròquia.
L’any 995 trobem una nova
confirmació de la pèrdua del caràcter monacal de la casa de Senterada, quan és
produeix un judici de reivindicació de béns del monestir de Bellera, en el qual
actua com a jutge un tal Fedac, custodi de Senterada.
En aquest moment, a la fi del segle
X, hauria desaparegut la vida monàstica a Senterada, i és molt probable que
aquest fet s’hagués produït ja abans de l’any 923. No és pot descartar la
hipòtesi que l’abat Agilà fos l’únic abat de Senterada, i que les tensions per
les pretensions del bisbat, que sembla que devien estar en l’origen del
privilegi del 844, haguessin acabat amb la submissió del monestir al poder
episcopal.
El 1042 és produeix una restauració
de la casa de Senterada, que havia estat ocupada injustament per uns
particulars (signe de la decadència de la casa) que se n’evacuen a favor del
bisbe Guillem Guifred de la Seu d’Urgell, el qual estableix la casa a favor de
quatre preveres. En aquest moment, la casa de Senterada és manifestament sota
el domini del bisbe d’Urgell. La comunitat monàstica ha desaparegut totalment i
és substituïda per un grup de preveres, que en tot cas, conformarien una
comunitat de tipus canonical, totalment sotmesa al poder episcopal.
La relació de Senterada amb el
bisbat d’Urgell fou interferida per les pretensions del monestir de Gerri, que
és palesen en el document conegut com fals V de Gerri, en el qual el comte
Ramon de Tolosa, amb el consentiment del bisbe Radulf, donà al monestir de
Gerri el monestir de Sant Genís de Bellera i totes les esglésies, des del riu
Bòsia al Noguera.
El 1076 el comte Artau II donà a
Gerri diversos béns, entre els quals totes les esglésies i parròquies que són
de Sancta Deograta usque in Molleto. Entre el 1055 i el 1098 hi ha
constància d’un conveni signat entre Ermessenda de Sancta Arada i
els comtes de Pallars Jussà, però les referències documentals de la casa són ja
molt escadusseres. L’any 1312 consta que la casa mantenia tres clergues, que
possiblement formaven una petita comunitat de tipus canonical, continuació de
la creada l’any 1042, desvinculada del domini de Gerri, que no arribaria a
reeixir en les seves pretensions. En la visita arquebisbal del 1314, l’església
de Sancta Arada és inclosa a l’ardiaconat de Tremp i no és fa
cap referència a la comunitat, que ja no tornarà a aparèixer documentada.
En la dècima del 1391 el capellà
de Sancte Arate consta amb la quantitat d’una lliura i deu
sous. En aquesta relació apareix el deganat de Senterada, que sembla que
incloïa sols les parròquies de Senterada, Cérvoles i Olp, amb les sufragànies
corresponents. Al final del segle XIV l’església ja tenia un caràcter
exclusivament parroquial, categoria que ha mantingut fins avui.
Al costat de llevant de l’actual
església, de factura tardana, hi ha una estructura semicircular que pot
correspondre a un absis d’una església antiga, possiblement del segle XI, cosa
que no és pot precisar.
Santa
Maria de Senterada és una església en origen romànica molt reformada
posteriorment i que conserva unes restes de l'absis antic del segle XI de cap
el 1042.
Consta
d'una nau coberta amb una volta de canó reforçada amb nervis; té la capçalera
recta i dues capelles fondes a manera de fals transsepte. El cor amb barana
metàl·lica descansa en una volta de creueria i en un embigat horitzontal. El
frontis té un portal dovellat en arc de mig punt amb el marc lleugerament
ressaltat i un òcul atrompetat sota una cornisa horitzontal. Els seus murs
estan arrebossats i emblanquinats però han perdut el seu color original ja que
avui (2005) es veuen enfosquits i amb humitats. Es distingeixen escassament uns
carreus a les cantoneres.
Guarda una
pica beneitera que sembla antiga en un bloc de pedra circular de poc fons amb
detalls en relleu que formen unes arcades cegues de punt rodó que omplen tota
la superfície externa sota mateix d'una banda que emmarca la boca.
El campanar és d’estil neoclàssic del segle XIX, situat damunt l'ala dreta del
temple fent angle al sud-est del frontis encarat a migdia. Té un primer cos de
planta gairebé quadrada i un de segon amb els caires aixamfranats. Està capçat
per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb inflexió a la
base recoberta de lloses de pissarra.
La cel·la
queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen
dues campanes. Els seus murs es veuen arrebossats i pintats de blanc; amb el
temps s'han tornat grisencs i enfosquits en part. L'escala que puja per
l'interior, donades les reduïdes dimensions del campanar, és estreta; comença
per la que porta fins al cor, des d'allí s'enfila campanar amunt arrapada a les
parets, sobre voltes.
L’església de Santa Maria de Senterada, o de la Grata és un Bé Integrant del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M.
Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
i Campaners de la Cat. de València
IB Publicat 12/09/2023
