SANT ANDREU DE VALÈNCIA D’ÀNEU. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT  PEL PALLARS SOBIRÀ

València d’Àneu és un poble (188h.2009/1085 msnm.) i cap del municipi d’Alt Àneu, situat en un replà a la dreta del riu de la Bonaigua, a 1 km de la seva confluència amb la Noguera Pallaresa.

L'església parroquial de Sant Andreu de València d'Àneu s'emplaça en la part més elevada del poble i s’hi accedeix mitjançant una amplia esgraonada. Conserva l’absis i el presbiteri del segle XII i té un esvelt campanar barroc vuitavat del segle XVIII amb coberta piramidal similar als de la resta de la vall.

No és conserven referències documentals d’època alt medieval d’aquest edifici. Malgrat tot, les restes arquitectòniques, que palesen una construcció del segle XII, evidencien que aquesta església ja existia en aqueix moment històric. Val a dir, que tot i trobar-se fora del nucli fortificat del castell de València d’Àneu, el qual, no obstant, no apareix documentat fins el segle XIII, havia de tenir una relació directa amb la construcció castral. 

És un edifici concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives del segle XII, o ja del segle XIII, estretament emparentada amb l'església de Sant Llorenç d'Isavarre i el moviment artístic, molt ornamental, que es fa palès en les reformes de les esglésies d'Isil.

L'edifici té una sola nau, coberta per voltes d'aresta, amb capelles adossades als laterals nord i sud. La porta es troba situada a l'extrem sud coberta per un porxo que protegeix l’accés a l’església. 

Del temple romànic només es conserva la capçalera i el presbiteri. Està formada per un absis semicircular, precedit d'un ampli tram presbiteral, cobert amb una volta de canó.

Al tambor absidal s'obren tres grans finestres de doble esqueixada. El seu arc de mig punt està tallat directament en un boc de pedra sorrenca, de color molt més fosc que la resta de carreus, on s'han gravat unes incisions que simulen dovelles. Una finestra de similars característiques s'obre en el mur sud del presbiteri.

  

Sota la coberta de la capçalera hi ha una cornisa decorada amb un escacat, que es recolza en mènsules esculpides amb motius geomètrics.   

També es repeteix aquesta decoració en el presbiteri.

  

En el Museu Diocesà d'Urgell, es conserven tres plafons amb fragments de les pintures murals que decoraven l'absis d'aquesta església i representaven l'escena de l'Epifania. En la part central estava la Maiestas Mariae, és a dir, la imatge de Maria com a tron del Nen Jesús, que està assegut a la seva falda. A la seva esquerra veiem al rei Gaspar amb un àngel, mentre que a la dreta trobem als reis Melcior i Baltasar avançant cap a Maria i el Nen, als que assenyalen amb la mà esquerra. A la mà dreta hi porten les ofrenes.  

En el Museu Frederic Marès, es conserva una talla d'un Crist Crucificat, datat durant la segona meitat del segle XII.

També fora del temple trobem una lipsanoteca de pedra datada en el segle XI i que es conserva en el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès. La tapa, de forma piramidal, està decorada amb petites plaques metàl·liques subjectades per tres claus.

Sant Andreu de València d’Àneu és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NATIVITAT DE DURRO. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA.

Durro és un poble (107 h. 2009/1 386 msnm.) situat damunt la riba dreta del riuet de Durro. Va pertànyer com tota la vall de Boí, als barons, després comtes, d’Erill. 

En els primers anys de la seva existència aquesta església parroquial pertanyia al Bisbat de Roda fins que l’any 1140 en un conveni general  totes les parròquies de la Vall de Boí s’integraven aL Bisbat d’Urgell. Això succeïa a l’annexionar-se tota la Vall de Boí al comtat de Pallars.

En documentació de l’any 1399 s’anomenen els noms dels co-rectors, vicaris i beneficiats

L'edifici s'integra en el conjunt d'obres pròpies dels constructors que bastiren les esglésies de la vall de Boí. En aquest cas, ateses les característiques generals del temple, es tractaria d'una església bastida en una data lleugerament més tardana que la resta, que podria coincidir amb la segona meitat del segle XII. L'església de Durro fou profundament reformada amb la construcció de la volta en una època indeterminada, probablement al segle XIII, i la substitució de la capçalera original -formada per un absis semicircular del qual resten alguns vestigis- pel transsepte que envaeix el porxo que, com a Erill la Vall, s'havia afegit el cos de l'església.

Aquest porxo ha d'ésser datat, com a molt aviat, a la segona meitat del segle XII. En tot cas sembla raonable suposar que l'edificació del porxo fou contemporània de la construcció de la volta de la nau i sempre anterior a la substitució de l'absis primitiu pel transsepte.

És un temple de notables proporcions, compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat capçada, vers llevant, per un absis semicircular avui desarticulat i substituït per un cos d'edifici de pla trapezial que fa les funcions de sagristia. La nau és coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals, que recolzen sobre uns ressaltats encastats els murs perimetrals. A l'angle nord-est es dreça un campanar de torre modificat posteriorment, que no segueix la proporció esvelta dels campanars de la vall.

L'estructura de l'església es complica amb la incorporació d'un porxo, construït més tard, sostingut amb arcades, estès al llarg del mur meridional, on a l'extrem de llevant es lliurarà al braç sud d'un transsepte que ocupa l'àmbit de l'últim arc del porxo. La base del campanar forma el braç nord del transsepte, on ha desaparegut l'absis, del qual queda l'arc d'obertura al mur de llevant del campanar. Tot el conjunt, llevat del campanar, que té una coberta piramidal, és abrigat amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles que abraça també el porxo.

El temple és il·luminat pràcticament per un sol vitrall situat a la capella lateral sud, atès que la nau només té un finestral central obert al mur de ponent, de doble esqueixada i arc de mig punt. La porta s'obre al mur sud, dins el porxo i és feta amb un arc de mig punt, ressaltat per dures arquivoltes que arrenquen de sengles columnes laterals. Al mur nord, prop de l'angle nord-est, hi ha una altra porta, lliça, sense decoració.

La nuesa dels paraments de la nau, accentuada per la uniformitat de l'aparell, només és trencada per uns ressalts angulars i per una cornisa estesa al llarg dels murs laterals, parcialment decorada amb un escacat, que és sostinguda per arcuacions cegues sobre mènsules. L'aparell, fet amb carreuons de mides mitjanes molt ben treballats, segueix l'habitual disposició de filades horitzontals, en aquest cas perfectament ordenades. La sagristia, pel que sembla, fou bastida, si més no en part, amb els carreus de l'absis prèviament enderrocat, entre els quals n'hi ha uns que destaquen perquè tenen elements esculpits, especialment un arquet amb un carpet perfectament definit.

El campanar, erigit a l'inici del mur nord, prop de la capçalera, és constituït per una torre de planta quadrada, originada a partir d'una socolada llisa sobre la qual se sobreposen cinc pisos tot i que el darrer, que acaba amb una coberta piramidal de pissarra, ha estat escapçat per la meitat. La separació entre els pisos, seguint els esquemes decoratius de les esglésies de la vall de Boí, és determinada per arcuacions cegues desenrotllades sota frisos de dents de serra. Dissortadament aquest campanar va sofrir, a més de l'escapçament, un seguit de transformacions que van comportar l'aparedament del finestrals del primer pis i del segon (avui oberts, després de la restauració de què ha estat objecte) i la substitució dels finestrals romànics geminats per uns altres d'ogivals al tercer pis i al quart. Així mateix, l'accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou obturat per un mur, on s'obrí un porta.

Una de les particularitats d'aquest campanar és que té ornamentació llombarda (dents de serra i arcuacions cegues) també a l'interior.

Coronant el mur de ponent resten uns brancals d'una probable espadanya, avui desballestada.

La portada d'accés a l'església de Durro que, com ja s'ha esmentat, és oberta sota un porxo, presenta una decoració escultòrica força senzilla, però correcta. Per sobre del dos arcs en gradació amb arquivoltes sostingudes per columnes amb capitells, hi ha un arc que deriva del guardapols, tot i que la seva funció és únicament ornamental; una sanefa escacada cobreix tota la superfície. El mateix motiu ocupa tota la línia inferior de la cornisa d'aquesta mateixa façana, sota l'embigat que cobreix el porxo.

Per sobre de l'arc derivat del guardapols, just sobre la línia a la clau de l'arc de la porta, hi ha un crismó treballat en baix relleu força interessant. La imatge del crismó, monograma de Crist, és formada per caràcters X i P, que són les dues primeres lletres gregues del nom de Crist; i les lletres A (alfa) i w (omega), com a principi i fi de totes les coses que representen la figura de Crist. Els quatre caràcters en combinació són inscrits en un cercle. Aquest, és alhora, inscrit en un quadrat, els espais lliures del qual són ocupats per quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen els carcanyols superiors, tot recordant compositivament el tema iconogràfic d'origen paleocristià dels paons bevent de la font de la vida. Els carcanyols inferiors són ocupats per dos animals, un bou i potser un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta dels espais lliures (franges verticals del quadrat entre els animals superiors i els inferiors) és ornada per elements florals o vegetals que es tornen a repetir en els capitells de la portada.

Aquests capitells, quatre en total, presenten una decoració força senzilla i malmesa per les restes de guix que amaguen els detalls del relleu. Els dos externs són decorats amb fulles força estilitzades, que recorden simplement l'ús de fulles d'acant en la decoració del capitell clàssic. Un d'ells, el del brancal de ponent, és coronat per un cimaci ornat per una sanefa escacada. Els dos capitells interns presenten bàsicament figures d'animals contraposades que ajunten els angles. Recorden, tot i el mal estat en què es conserven, les composicions més clàssiques del romànic rossellonès, a base de figures lleonines contraposades i en actituds diverses. El capitell de la banda de ponent presenta a la cara externa un quadrúpede que recorda la figura d'un ase, mentre que a la cara interna presenta un rostre humà al centre -ocupant el lloc del dau central, fet que també és usual en tota l'estructura de tradició rossellonesa- i les restes del que potser era un altre quadrúpede; la parella d'animals, doncs, es presentaria afrontada i alçant una pota davantera cap a l'angle. El capitell de la banda de llevant, en canvi, sembla presentar una parella de lleons, oposats i girant el cap vers l'angle tot flanquejant un vegetal derivant de l'acant que ocupa l'angle.

La part alta del tambor d'aquests dos capitells figurats, que es confon amb el que pot ser el cimaci, és decorada mitjançant una sanefa de fulles entrellaçades semblants a la del crismó, i en el cas del capitell de ponent, recolzada sobre una mena de motllura trenada. El collarí dels dos capitells amb decoració vegetal és llis, mentre que els dos figurats és torçat.

Les combinacions ornamentals, com també el repertori vegetal o floral emprat en tota la decoració descrita, juntament amb la utilització d'un repertori d'imatges clàssic en el romànic que ha perdut el sentit de la seva simbologia i composició, fan pensar que ens trobem davant un conjunt força tardà, corresponen probablement a mitjan segle XIII.

Durant el període gòtic es va afegir un espai format dues capelles amb voltes d'ogiva, una decorada amb l'altar del Roser (segle XVII) i l'altra amb el del Sant Crist (segle XVIII). Al mur sud es conserva una arcada a sota de la qual hi ha l'altar de Sant Antoni (segle XVIII). A la capella amb coberta de cúpula, hi trobem l'altar de Sant Joan (segle XVIII). L'altar major (segle XIX) és presidit per les imatges de la Mare de Déu, sant Josep i sant Joaquim. Al cor es conserva un banc fet de diferents peces, dos dels plafons mostren treball de calats medievals que es relacionen amb el banc de Sant Climent de Taüll.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva la talla de fusta de la Mare de Déu que formava part del conjunt del Davallament. De la figura del Crist només es conserva una fotografia: la imatge es va cremar l'any 1936. Totes dues imatges es relacionen estilísticament i iconogràfica amb el conjunt del Davallament d'Erill la Vall i es poden datar al darrer quart del segle XII.

L'any 1983 es va restaurar i sobre aixecar la teulada. L'any 1994 es va restaurar el campanar pel servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l'arquitecte Carles Solsona. L'any 2000 es van iniciar les tasques de restauració de les església i dels seus béns mobles, que van acabar a finals de l'any 2002.

L'església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1991 i forma part del conjunt romànic català de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de 2000.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FÈLIX DE VILAC. VIELHA I MIJARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Vilac és un poble (212 h./1.047 msnm.) situat en un coster, al vessant de la dreta de la vall del riu Salient, vora la seva confluència amb la Garona, al peu de la serra d’Es Cròdos. Vilac era el cap del terçó de Marcatosa. Fou municipi independent fins el 1970. L’antic terme comprenia els despoblats de Santa Gema i Sant Germés.

Sant Fèlix de Vilac fou edificada en el segle XII seguint el mateix model que en la del Bossòst, si bé en la seva construcció s'empraren elements anteriors (visibles a la façana). El seu aparell regular i molt ben escairat, poc freqüent a la Val, fan suposar que es constituí amb abundància de medis. En el curs del segle XVI, la capçalera sofrí importants transformacions, essent enderrocats els absis romànics. Durant el segle XIX aquesta fou novament modificada, adquirint el seu aspecte actual.

L’edifici presideix una plaça que fa de mirador. El seu origen romànic s’observa en la configuració arquitectònica en planta basilical, des d’on s’erigeix una estructura de tres naus, de volta de canó la central i de quart de cercle les laterals. Quatre arcades separen les naus i els corresponents pilars circulars les sostenen. El parament és de carreus coronats per impostes llises. De la volta arranca una petita cornisa decorada amb boles en relleu. A llevant trobem l'actual presbiteri octogonal cobert per una cúpula amb llanterna que és una obra del segle XIX. A l'extrem d'aquest, al 1829, segons consta a la façana, es construí la sagristia.

El millor element arquitectònic i escultòric de l’època romànica de Sant Fèlix és la seva portalada, la qual està formada per quatre arcs de mig punt en degradació llisos però protegits per un guardapols decorat amb el típic escacat (molt habitual a Aragó, Navarra i Gascunya). Només una arquivolta conserva la seva columna de fust exempt i monolític que descansa sobre una base àtica bastant alta i amb un capitell cúbic amb entrellaçats. La imposta llissa es perllonga en la llinda monolítica.

El timpà de marbre, en forma semicircular que reposa sobre la llinda rectangular de pedra, envoltat per un arc de mig punt adovellat que correspon a l'arquivolta inferior de la portalada, representa el Pantocràtor. L'execució escultòrica d'aquest timpà és força arcaica i recorda el de la portalada de l'església de Bossòst. Damunt del portal hi ha encastada una pedra amb un crismó, de possible origen funerari i dues roses.

L’herència gòtica es fa palesa en la torre campanar de planta quadrada, de tres pisos, construïda pels volts dels segles XIV  i XV que s´aixeca al mur de ponent sobre el darrer tram de la volta central de l’església. Aquesta herència la trobem en la configuració ogival dels finestrals. El superior presenta dues finestres d'arcs apuntats a cada costat i l'inferior té una única finestra per cara amb tres arcs en degradació sostinguts per columnes. Per un altre costat, la torre es rematada per merlets que denoten la seva funció defensiva i que actualment romanen tancats.

A l'interior conserva diversos elements d'època romànica. Una pica baptismal que té la part superior decorada per un fris continuat on un monstre alat es mossega la cua formant una cinta continua ondulant de poc relleu que dóna la volta a la pica. Entre les ondulacions hi ha trèvols i pinyes. La part inferior de la pica, on fa l'ondulació, està decorada amb una figura humana molt estranya, amb uns ull enormes, dret, amb les cames i els peus representats de perfil i la resta de front i tocant-se el cap amb la mà esquerra. La resta de la pica està decorada amb arcuacions molt estilitzades. El pedestal és format per una columna amb quatre bordons. La base està decorada amb petites semiesferes en relleu.

També hi ha una pica beneitera amb dues franges horitzontals, amb incisions romboïdals molt profundes a la part superior i semiesferes a la part inferior. el pedestal  és format per una columna central rodejada de quatre columnetes exemptes que es recolzen a cada un dels angles de la base de forma cúbica.

S'hi conserven una talla policromada de la Mare de Déu de Gràcia, de transició al gòtic (segle XIII), una creu processional d'argent sobredaurat (segle XVIII), així com cinc plafons d'un antic retaule gòtic, amb sant Miquel i la Dormició de Maria. de factura excel·lent, atribuït al "mestre de Vielha" o de Pere Despallargues.

A la sagristia trobem cinc plafons d'un retaule gòtic, que representen un Sant Miquel, la Visitació, l'Anunciació, el Naixement de Jesús i la Dormició de Maria. Les taules presenten diferències en l'execució, el que fa pensar en diverses mans.

Hi ha diferents peus d’altar :

1r. El primer és situat a la segona capella sota el presbiteri octogonal. Està construït d'un sol bloc monolític de pedra, de planta quadrada, amb una semi-columna a cada angle que es recolza sobre una base i que està rematat per un alt capitell amb una sèrie de línies horitzontals a la part central flanquejades per escacats.

2n. Situat a la primera capella sota el presbiteri octogonal. És un bloc monolític de pedra, de superfície llisa excepte una obertura al centre que sembla que podria havia fet funcions de reliquiari,

3r. Situat a la capella central esquerra del presbiteri. És un bloc de pedra monolítica, de planta quadrada amb una semi-columna de poc relleu a cada angle i, al mig, un atlant molt barroer esculpit. La part inferior, a mode de base, no presenta gairebé decoració i a la part superior apareix un capitell força alt i sense decoració. L'atlant apareix representat frontalment, sostenint el capitell amb el cap i les dues mans, amb les cames separades.

4t. Situat al centre del presbiteri. Bloc monolític de pedra, de planta quadrada i una columna semicircular a cada angle. Entre aquestes hi ha esculpida una columna central amb quatre semiesferes en relleu acusat, dues a la part superior i dues a l'inferior. Aquesta part central es recolza sobre una basa decorada amb un rectangle en baix relleu on hi ha una creu esculpida. La part superior, a mode de capitell, està decorada amb dos cercles separats per un eix format per cinc incisions quadrades.

Sant Fèlix de Vilac és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Està situada als afores del nucli, al lloc de l'antic castell, del qual el campanar possiblement era una torre de defensa.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE JOU. GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Jou és un poble (22h.2009/1301 msnm.) situat a la dreta de la Noguera Pallaresa i al vessant esquerra del Riu de Jou, afluent de la Noguera Pallaresa.

Fou el centre d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Escaló i Unarre per tal de crear el nou municipi de la Guingueta d'Àneu. Comprenia a més, els pobles de Berròs Jussà, Berròs Sobirà i Dorve. Tots tres havien estat seu d'ajuntaments propis, que foren units a Jou el 1847. També comprèn la caseria, convertida en cap del municipi, de la Guingueta d'Àneu.

El lloc apareixen esmentat l'any 839 a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Va formar part de la jurisdicció de la Vall d'Àneu i gaudí dels seus privilegis, de primer amb el comte de Pallars i, després de la derrota d'aquest el 1487, els privilegis es varen seguir respectant amb els marquesos de Pallars i ducs de Cardona, que s'enllaçaren amb els ducs de Medinaceli, fins a la fi de l'antic règim.

L’església sota l’advocació de Sant Pere que veiem actualment és de factura habitual al segle XVIII. Probablement es va construir aleshores com sembla confirmar la data que veiem en la façana, 1721. Abans d’aquest edifici havia segurament un altre temple, potser d’estil romànic, que està esmentat com el lloc en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del segle IX. 

La construcció és de planta única, amb volta de creueria i tres altars laterals. Damunt la portalada, a l’exterior hi ha una fornícula que havia contingut una imatge de Sant Pere, de cronologia desconeguda, que va ser robada.

El campanar, integrat en la nau, és de base quadrada i coberta piramidal. A observar un altre campanar de cadireta damunt la coberta de la nau.

A l’altar major hi ha un retaule barroc del segle XVIII dedicat al mateix Sant, que és també el patró del poble. Està situat en l’absis que és quadrat i té dus portes, l’una per la sagristia i l’altra per a la Confraria del Roser. Aquest retaule està profundament decorat amb columnes salomòniques, grans volutes i fulles d’acant. Hi ha també un Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua, Sant Sebastià i, coronant el retaule un bust de Déu.

Una de les capelles és la de la Confraria de la Mare de Déu del Roser. L’altar que hi ha és diferent dels altres que trobem a la mateixa església. Les escenes que s’hi representen estan directament realitzades sobre la fusta o sobre el guix, i són tretes del Nou testament. L’estructura recorda un temple greco-romà.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MARE DE DEU DE MONTSERRAT. CENTRAL DE CAPDELLA. TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Cabdella, oficialment Capdella. Des de juny de 2015 el topònim Cabdella ha passat a escriure's Capdella, després que l'Ajuntament del municipi iniciés el procediment de canvi de denominació del topònim i rebés una resolució a favor de la Generalitat de Catalunya.

La Central elèctrica construïda fou el germen del  nou poble Central de Cabdella, a la Vall Fosca. El nucli de població va esdevindré  un poble més del municipi, arribà a ser el més poblat, amb 138 habitants el 1970 i el 132 el 1994. El 2005 era el quart, amb 54. La seva població és, fonamentalment, la relacionada amb el funcionament de la central, però s'hi han anat establint altres pobladors fent tasques complementàries, com un petit hotel.

La central de Cabdella va ser construïda per a l'aprofitament d'un conjunt d'una trentena de llacs, concentrats a l'estany Gento, punt de recollida de tota la conca. Un canal de quasi 5 Km porta l'aigua des de l'estany fins al salt de Cabdella, una canonada de 836 metres que baixa fins a la central, aquest és el salt més alt de la península

La central de Cabdella va ser la primera del Pallars en entrar en funcionament. Plantejada com una central de vuit màquines, finalment només se n'hi van instal·lar cinc. El conjunt de centrals de la zona, que subministraven electricitat a les àrees urbanes allunyades de la comarca, van actuar com una alternativa econòmica important en una comarca, que a principis de segle vint, era eminentment agrícola.

La Mare de Déu de Montserrat és una església construida amb estil neoromànic, imitant l'estil romànic de les esglésies que resten dempeus de la vall.

Consta d'una nau única rectangular encapçalada per un absis semicircular al presbiteri amb dues finestres amb arc de mig punt. La composició és simètrica i força senzilla.

 La porta és a la façana de ponent, amb arc de mig punt adovellat, gran rosetó per a il·luminar el cor i petita espadanya d'una sola obertura tot rematant el carener.

La façana té un remat de carreus granítics esglaonats al igual que els cèrcols de les cantonades. Els materials dominats venen representats pel revestiment de pedra del país en els paraments, la coberta de pissarra a dues aigües i les fusteries de fusta que configuren els finestrals alts.

Text i recull dades : Miquel Pujol Mur

Fotografia : M. Rosa Planell Grau

SANT RÒC DE BEGÒS. ES BÒRDES. BAISH ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Begòs és un poble ( 18 h. 2009/1000 msnm.) situat en un coster, a la dreta de la Garona.

En la nostra visita vam tenir la sort que aquesta església sota l’advocació de Sant Ròc, (trobo una altra dada amb el nom de Santa Creu) fos oberta a causa d’obres de restauració. Amablement ens van deixar entrar i per una vegada vam poder fotografiar l’interior de la nau malgrat que amb les bastides posades.

Església inicialment romànica, d'una sola nau dividida en tres trams per arcs torals sobre la que es recolza una volta lleugerament apuntada. Posteriorment, al segle XIV, s'hi afegeixen dues capelles enfrontades a banda i banda de la nau. Al mur de ponent presenta una mena de pòrtic, d'entrada a l'església, que fa de base del campanar.

A la capella del costat de l'Evangeli hi ha un retaule barroc realitzat l'any 1761 en fusta policromada i daurada.

A l'interior de l'església es troba una pica baptismal que encara conserva els tres components de vas, suport i base. Està datada de finals del segle XII inicis del XIII per tant d'època romànica. És molt semblant a la que es troba a  Montcorbau, a Betlan o Arròs. Com totes elles, el vas està decorat amb una tija de representació vegetal que volteja tot el perímetre; el suport és cilíndric i presenta una decoració a base d'arcs de mig punt. La base és de forma semiesfèrica i no presenta cap element decoratiu.

L'església té un campanar de planta quadrada, afegit a l'església posteriorment; la planta baixa del campanar està compost com a nàrtex i per tant fa funcions d'entrada mitjançant una porta d'un sol arc de mig punt adovellada a la cara nord.

Al pis superior disposa d'una obertura en arc de mig punt a cada una de les cares; al pis inferior, i per la cara oest, hi ha una finestra espitllera en pedra tosca actualment tapiada.

Sant Roc de Begòs és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau