En
el nostre recorregut per la Cerdanya visitàvem el poble de Saneja i la seva
església sota l’advocació de Sant Vicenç.
Malgrat
que molt proper a la capital cerdana, Puigcerdà, pertany al municipi de Guils
de Cerdanya. Al peu del puig de Saneja o de Sant Martí (1.285 m) es localitza
el poble de Saneja (1.214 m.) (121 h. 2009). És situat al sector més baix de la
vall de Querol, vora el canal de la Solana, a la dreta del riu d’Aravó.
La
consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: probablement
d'origen basc; apareix escrit Exenegia en l'Acta Consagració de la Seu
d'Urgell (a. 839). Però aquesta Acta
en realitat sembla que fou redactada a final del segle X. Formava part del
Pagus Liviensis.
La
primera menció certa d'aquest temple parroquial, de l'any 1088, correspon a una
escriptura de donació de dues peces de terra a l'abadia de Sant Martí del Canigó,
a l'entrada de Ramon com a monjo d'aquest monestir; una de les peces de terra
era situada més enllà de l'església de Saneja (qui est trans ipsa ecclesia) i confrontava, d'una banda, amb una
terra de Sant Martí del Canigó, i de l'altra, amb una de Sant Miquel de Cuixà.
A
l'inici del segle XII, l'any 1105, en una convinença feta entre el bisbe Ot de
la Seu d'Urgell i Ramon Ermengol, fill d'Ermengol Ramon d'Illa, s'esmenta que
el prelat donà en feu a l'esmentat Ramon Ermengol la dècima de Sallagosa, d'Angostrina
i de Cortals i la tercera part de la dècima de Saneja. Posteriorment, la butlla
del papa Alexandre III del 1163, atorgada en favor de l'abadia del Canigó,
confirmava els predis que aquest monestir posseïa in parrochia Sancti Vicentii Exaneda.
L'església
actual és un edifici romànic d'una nau, capçada amb absis semicircular i
diverses estances afegides en època tardana.
L'absis,
de tipus llombard, és del segle XI, mentre que els murs de la nau va ser refets
al segle XIX. L'absis és un dels models més senzills del romànic, com ara els
de Baltarga o el de Queixans. Aquest
està decorat externament amb un fris d'arcs cecs, recolzats en petites mènsules
triangulars, llises a excepció de la central, que té una cara humana molt
arcaica. Part del tambor absidal està ocult per la sagristia.
El
campanar de torre quadrada del segle XII -època de la seva construcció- és de
forma piramidal, de grossos carreus de granit ben treballats per fora i pedra
sense treballar per dintre. En el pis
inferior s'obren finestres espitllerades en cadascun dels murs. En segon nivell
hi havia dues finestres per mur, algunes de les quals han estat reconstruïdes i
actualment estan cegades. Sota de les finestres trobem un plafó dividit en tres
espais. El pis superior va ser reconstruïen en 1939, després que una explosió
durant la Guerra Civil.
Originàriament
s'accedia al campanar per una entrada situada a l'interior de l'església, però
quan és construí una capella nova en aquell lloc es paredà, i s'obrí un nou
accés des de la cambra veïna. El lloc on hi havia hagut la primitiva porta, al
mur sud, ara tapiada, es convertí en baptisteri, i a més es construí en aquest
mateix mur una capella i una sagristia, estança que amaga una bona part de
l’absis.
Els
murs de la nau no arriben al metre de gruix, la planta és regular i la volta
molt apuntada i mal perfilada, motiu per qual contrasta amb el perfil
semicircular de la volta de l'absis, que queda bastant més baixa. Es tracta
segurament d'una obra del final del segle XIX, moment en què es van pujar les
parets laterals i es remodelà el frontispici ponentí, on s'obrí un ull de bou i
una porta, que té la data de 1879 a la clau de l'arc. Els seus batents
conserven la ferramenta romànica original.
Una
magnífica Mare de Déu romànica de fusta, que es conservava a l'església de
Saneja, desaparegué el 1936; actualment només és coneguda per una fotografia de
l'Arxiu Mas. Aquesta imatge té relació amb una remarcable marededéu d'origen
pirinenc conservada a Nova York, a la col·lecció Eric de Kolb, i amb una altra
del Museu Marès de Barcelona, que pertany a l'escola de Taüll.
En
l’interior s’hi conserva el notable retaule de Sant Vicenç, del segle XV.
A
l’església parroquial romànica de Sant Vicenç està protegida com a Bé Cultural
d'Interès Local.
Senzillament
Saneja ens va agradar força per la seva esmentada església i la pau i ordre que
si respirava el moment de la nostra visita.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada