dimarts, 12 d’agost del 2014

SANTA MARIA DE LLUÇA. LLUCANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostra sortida a les veïnes terres del Lluçanès visitàvem l’església parroquial de Santa Maria de Lluçà, antic monestir canonical i santuari marià. Sens dubte el més notable edifici arqueològic i històric del Lluçanès i el més estimat per la gent del país. S'aixeca aïllada, amb la rectoria i el cementiri, al SE del castell i a peu de carretera.   

 
La nostra habitual consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí Luciānu, derivat del nom propi Lūcius (cf. Aebischer Topon. 104). 

Aquest establiment monàstic té el seu origen en la reorganització territorial feta en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s’havien recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d’aquella línia defensiva. La fortalesa estava sota la influència del comtat de Barcelona. El primer senyor de Lluçà conegut és Sunifred (988).
 
La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual-. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem. 

Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven.  Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà. 
 

Es pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà.  

És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsidència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà. 
 
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església és va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars a l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria, a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies. 
 

El segle XIII, va ser el moment de major  esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria  de canonges que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest segle XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta.  

Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com  s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les  canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els  seus béns. 

L’actual església correspon a la renovació feta a la fi del segle XII, probablement entre el 1170 i el 1190, a la fundació del priorat. Les reformes que hi feu la Diputació de  Barcelona l’any 1967 retorna a l’església la fesomia original del segle XII.  

Originàriament tenia una nau i tres absis, les dues absidioles secundaris a l’extrem d’un petit creuer disposat al capdamunt de la nau. El seu emplaçament damunt l’anterior resta demostrat per diverses sepultures antropomorfes aparegudes en enllosar l’església i el claustre, algunes de les quals s’han deixat visibles per mitjà de claraboies. 
 

Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixecament del  campanar, remodelació de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre. 

L'església de Lluçà és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual s'obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte; una de les capelles acaba amb un petit absis al mur de migdia on hi ha una pica baptismal del segle XII-XIII procedent de l'església de Salselles.  

A la capella nord l'absis, situat a tramuntana, va ser substituïda per la capella del Santíssim del segle XVIII d'on arrenca l'escala que puja al campanar La volta de canó apuntat, fou refeta després dels terratrèmols del segle XV. El campanar i diverses dependències monacals també foren renovades.

Als peus de la nau hi ha el cor sobre un arc rebaixat, sota el qual el 1954 van ser descobertes les pintures murals del segle XIV, ara instal·lades en dependències de la rectoria.  

El segle XVII, es reféu la façana de l'església en estil barroc però es va reaprofitar la porta i la ferramenta romànica, datada entre 1170 i 1300, ornada amb valuoses aplicacions de ferro.
 

També es dataren les llindes de la sagristia i la porta del campanar i s'arrebossà l'església interiorment, a la qual, el 1765, s'hi afegiren motllures de guix barroques. 

A migdia de la nau hi ha el claustre, de planta quadrangular molt irregular, els capitells del qual estan estretament relacionats amb els de Ripoll. La iconografia dels capitells és de tipus decorativa, amb motius zoomòrfics i vegetals, només hi ha un capitell amb una imatge antropomòrfica. De les dependències monacals, encerclades per un mur de 3 m d'alçada, queden pocs vestigis.  

La part de ponent ha estat agençada com a casa rectoral i s'han col·locat, a més, les pintures procedents de l'església; aquestes, datades entre 1349 i 1370, representen el Pantocràtor, Escenes de la Vida de Crist; un home amb garrot; la Vida de Sant Agustí; un àngel amb tres lliris; Sant Jordi i Santa Mònica. Les seves obres formen un  conjunt importantíssim del Romànic Català. 

A Lluçà també trobem una altra obra de gran importància, l’antic revestiment d’altar. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català. Està composta per tres taules de fusta pintades i que servien per recobrir el davant i costats de l’altar romànic. El frontal d’altar és un bon exemple d’un nou corrent bizantí dins el romànic català del començament del segle XIII, manifest en altres obres, que hom ha atribuït a un Mestre de Lluçà o del Lluçanès. La taula central va ser serrada pel mig per ser utilitzada com a portes per a una cor de porcs. Actualment és una de les peces més valuoses del Museu Episcopal de Vic. 

Hom conserva la lipsanoteca o arqueta de relíquies al Museu de Manresa.  

Posteriorment, la dècada dels 60, la Diputació de Barcelona hi ha dut a terme les obres de restauració que han donat al conjunt l'aspecte que té actualment. El 7 de maig de 1972 s’inaugurà el temple restaurat amb l’entronització d’una còpia de la primitiva imatge romànica de Santa Maria (segle XVIII), desapareguda l'any 1936, feta per Emili Colom.  

Les escultures que trobem a Lluçà són: la imatge de Santa Maria que presidia l’altar, per les característiques tècniques, es pot afirmar que la imatge és una obra romànica del darrer temps, és a dir de molt avançat el segle XIII. 

La Creu de fusta es troba al Museu Episcopal de Vic des de abans de 1898. La talla policromada és una antiga creu processional. Hi apareix la imatge de Crist, repetida a cada banda, i està pintada directament sobre la fusta. Aquesta obra té marcada la influència bizantina i anuncia ja el gòtic. També hi ha un candeler de ferro forjat i una caixeta de relíquies. 

Les dependències monàstiques es troben en part englobades en l’actual rectoria; hi ha restes d’una gran sala, amb un arc apuntat, a la banda de migdia, ara en ruïnes, on també hi havia l’entrada i l’escala d’accés, un pati en un pla més inferior, la lliça amb una porta protegida de merlets i matacans i una petita capella en la qual, segons tradició, es va trobar la imatge de Santa Maria que presidia l’església. 

Des de mitjan segle XIX fa funcions de parròquia dins del bisbat de Vic.  
Santa Maria de Lluça està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Després d’escriure aquesta ressenya amb aportació de moltes dades de diferents mitjans , he de dir que l’Ajuntament de Puig-Oriola en la seva web té una descripció molt ben feta per qui desitgi més dades.  

I sobretot si podeu anar-hi he de dir-vos que les atencions rebudes en la nostra visita són mostra de l’amor i el sentiment de les persones que regenten actualment el monestir. S’està fent una campanya per què una perla del romànic com aquesta no estigui oblidada del coneixement del públic. Hi ha una petita mostra de productes artesans de la zona.  

Amb un dolçt sentiment de agraïment escrit aquesta crònica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada