SANT JULIÀ DE TREGURÀ. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Per una estreta pista asfaltada pujàvem fins a Tregurà de Dalt i pràcticament dalt de tot visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Tregurà de Dalt és un poble molt ben arranjat pel turisme i restaurat com a segona residència i cases rurals.

 

Tregurà  de Dalt (30 h. 1996, 1425 m alt.) és un poble a la dreta del Ter, enlairat damunt la seva confluència amb la riera de Tregurà, més coneguda com el Pontiró.  

Les dades documental s sobre aquesta parròquia s’inicien amb un document fals copiat l’any 1354 i referit a una cessió feta, el 18 d’octubre  del 955, pel comte de Besalú,  Oliba, a favor del habitants de Tregurà, per tal que al seu terme no es pugi introduir cap altre ramat que el seu.

 

L’any 978, el comte bisbe Miró de Besalú, donà al monestir de Sant Pere de Besalú, els drets de pastura del terme de Sant Julià de Tregurà, circumstància que el segle XIV, sota el domini de Sant Joan de les Abadesses, devia justificar l’existència de la fals cessió del 955.  

Tanmateix, i malgrat aquesta primera dependència del lloc a Sant Pere de Besalú, l’any 1194 l’abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses comprà el domini del lloc a Bernat de Navata amb l’aprovació del rei Alfons I, i a partir d’aquell moment fou total la propietat del monestir sobre el lloc, que era administrat per un canonge de Sant Joan a qui fou donat el títol de prepòsit de Tregurà. segons una divisió administrativa del patrimoni del monestir feta l’any 1125 per l’abat Pere de Soler.

Aquesta dependència del monestir santjoanenc féu que malgrat pertànyer a la vall de Camprodon, sant Julià de Tregurà estigués sota la jurisdicció del veguer de la Ral, població fundada el segle XIII per Jaume I, i restà com a terme autònom  fins al començament del segle XIX, que fou agregat a Villalonga. 

Es tracta d’un edifici d’una nau, al qual fou mutilada la capçalera, possiblement al segle XVIII, essent substituïda  per un presbiteri quadrat. Al segle XIX també fou modificat el cantó de ponent, on hi ha la porta, amb la construcció d’un gran campanar de torre. A l’església s'accedeix per la part oest a través del cementiri. 

Amb motiu d’aquestes reformes, tot l’edifici fou redecorat interiorment  i no ha estat fins dades recents  identificar la seva part romànica. Aquesta consisteix en els murs de la nau, i probablement la volta que la cobreix.

 

Cal destacar la presència de capelles obertes en el mur, les quals , en l’estat actual, no permeten precisar la seva exacta datació, aproximadament entre els segles XVIII i XIX, ni l’estructura original de l’església. Fa pocs anys es va dur a terme una restauració general, amb no gaire bon resultat.  

Adossat a l'església hi ha un gran casal (rectoria). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.