PASSEJANT PER
LA SELVA
El Santuari de la Mare de Déu del
Far corona la punta d'una colossal i impressionant cinglera, de silueta
inconfusible, a 1.123 metres d'altitud. Els cingles del Far, són dels més impressionants
de Catalunya. Constitueixen l’extrem oriental de la gran cinglera de
Tavertet que limita pel sud-est l’altiplà de Collsacabra, damunt el Ter;
prenen la forma d’una proa avançada damunt la riera de Rupit (oest) i la vall
d’Hostoles (est), a la punta de la qual hi ha el santuari.
El Far pertany territorialment a
Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin en
la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat
dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la
baronia, després marquesat, de Rupit.
Les primeres notícies del Santuari
es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de
Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit, (una placa
ens recorda aquest primer devot) de la parròquia de Sant Martí, que llegà amb
motiu d'un viatge a Jerusalem i que deixa dotze diners a
la capella de Santa Maria des Far. L'any 1332 algun fidel o el rector
de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal
de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a
l'altar de la màrtir Sant Fe. La primitiva església fou enderrocada per un
terratrèmol el 1425. L’edifici
actual fou bastit en 1599-1648.
La documentació dóna notícies
d'obres fetes a partir del 1601, com uns bancs el 1607, les portes que féu el
fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638.
Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.
El segle XVII fou molt important per
l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far. El 1375 s’havia
fundat una confraria, que el 1648 va ser renovada i arribà a tenir un miler de fidels. L'església patí diverses
renovacions entre el 1580 i el 1590.
El segle XVIII va ser un dels més
nefastos pel Santuari. Les causes serien la competència del Santuari de la
Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe Marimón de què les parròquies de la
vall d'Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.
Malgrat tot, els llibres de
l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana
actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el
coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654.
Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la
volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp
va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla. Els
llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per
a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.
La darrera i més important obra,
abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar,
cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que
li fan costat. Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere
Piugcorber part del prestigi perdut. Paral·lelament les peregrinacions es van
tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.
Durant el segle XX es renovà la
decoració de l'altar i l'antic cambril entorn el 1922. La Guerra Civil destruí
bona part d l'antic altar i paraments de l'església, però uns fidels salvaren
la imatge de Santa Maria, del segle XV.
En aquest darrer segle s'han
realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970. Entre el
1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà
a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment,
arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa
que deixà el mur de pedra vista al descobert.
L'església del Far, actualment
dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici
rectangular de desproporcionada fondària. És una obra massissa, de volta
apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, no
disposats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no
tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la
impressió de túnel.
A uns tres quarts de la seva
longitud, s'obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que
emmarquen dues capelles laterals. El de la banda esquerra, que corresponia a
l'antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i
té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el
d'enfront, que es comunica per una porta amb l'hostatgeria, fou fet el 1884, i
el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran
alçada, han mutilat un xic l'arrencada de la volta de l'església en la seva
part superior.
L'edifici guarda l'orientació típica
de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant. L'església
pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d'edificació, no té cap
finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana
i ara també a través del modern cancell de vidre.
La façana de l'església del Far és
molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de
pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada. En la
qual per donació d'uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més
amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran
rosetó o ull de bou completa l'ornamentació de la façana, que té un coronament
o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns petits pilons acabats
amb boles.
El segon element en entrar en escena
és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana i que fou completat el 1720. És precisament aquí on
arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites
finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre
finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada
del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. A causa d’això,
es va optar per deixar el campanar pla, amb un petit terrat a dalt i una caseta
o garita per a suport del parallamps
La Mare de Déu del Far és l’emblema
o símbol del Santuari. Es tracta d'una imatge d'alabastre de poc més d'un metre
d'alçada, una de les millors icones marianes que es conserven del final del
període gòtic entre mitjan i final del segle XV. Fou restaurada l’any
1922. Santa
Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel
al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una
abundant i espessa cabellera daurada. Per la seva banda l'Infant està assegut a
la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al
descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre
acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant. És un
infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la
funció vital de mamar.
Tot i presentar-se com un conjunt
força homogeni, l'edificació actual de l'hostatgeria del Far no és pas una obra
unitària ni pensada en conjunt; cada segle ha deixat la seva petjada.
L'hostatgeria que podem contemplar avui en dia s'ha traduït a la pràctica en un
únic edifici allargat, situat perpendicularment a l'església.
Exemptes a l'església trobem una
sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar
especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de
l'església. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada coberta amb
una petita volta d'arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les
Ofrenes, està presidida per una reproducció de la Mare de Déu.
Segons la llegenda, el Santuari fou
aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren
el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far
s'aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra
endins.
A causa de l’afluència de públic,
pels voltants s'han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries a
les zones de pícnic.
El Santuari del Far és una església inclosa a l'Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
