Havíem
escoltat converses sobre la possible procedència de les pintures de Baiasca,
segurament obra del mestre o del taller de Pedret. Aquest nom es prou
significatiu i apreciat en les nostres terres berguedanes. Per tant vam visitar
l’església, sota l’advocació de Sant Serni, en el lloc de Baiasca.
Baiasca
és un poble (22 h.2009/1313 msnm.) situat
a la vall de Baiasca, drenada
pel riu de Baiasca, afluent
de la Noguera Pallaresa per la dreta. És una vall d’origen glacial, encaixada i
suspesa i coberta de bosc.
Ens
comentava l’amable senyora que ens obrí de l’església que fa molts anys el
poble era força més habitat. Havia bestiar i els camps llaurats s’estenien per
on actualment només hi ha bosc. Però d’això han passat molts anys. Aquestes
paraules en les confirma Pascual Madoz en un article del seu “Diccionario
geogràfico” publicat en els anys 1846-1850.
Les
cases de Baiasca estan disposades longitudinalment en el coster de solana,
formant uns tres nivells diferents, entre els quals no discorren uns carrers
urbanitzats, sinó uns espais entre les cases que fan de carrer. L'església
de Sant Serni és al nord del centre de la població, a l'alçada de la
línia de cases més enlairada. Enmig i als dos costats del poble hi ha restes de
les cases que han anat caient amb el pas del temps. Sembla haver interès en
conservar i millorar l’estructura del petit poble
Segons
s’extreu del Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat al
principi del segle XVI, la vall de Baiasca era anomenada antigament Vall
Costar, i comprenia, a més, els llocs d’Arestui, Vilamitjana i Ansui, que
aleshores era ja despoblat, però hi havia intenció de repoblar-ho. En aquesta
època, tota la vall de Baiasca era integrada al quarter de Rialp, dins la
divisió administrativa d’aquest vescomtat.
L’església
parroquial de Sant Serni no és documentada fins a l’any 1758, en la visita
pastoral d’aquest any, on es fa constar que pertanyia a l’oficialitat de Cardós
i es trobava en bon estat, llevat d’un angle de la paret del cor. Actualment,
aquesta església està supeditada a la parròquia de Llavorsí.
Es
tracta d’un edifici molt transformat, sobre una base medieval, de la qual només
és visible l’absis, orientat a llevant, que a l’interior conserva parts molt
notables de decoració pictòrica. En el seu estat actual no es pot precisar si,
sota la decoració de la nau, es conserven altres elements de l’edifici
original, del qual només es pot saber que era d’una nau, possiblement la base de
l’edifici actual.
L’absis
és dividit internament en dos nivells formant una mena de cripta que no ha
estat buidada ni explorada, motiu pel qual no se’n poden precisar les
característiques o el procés constructiu. Sí s’ha excavat però sense cap
resultat conegut. Exteriorment, l’absis
ha estat restaurat i alliberat de les edificacions que se li adossaren, i
presenta una decoració, a la façana, formada per frisos d’arcuacions, en sèries
de dues entre lesenes, en dos nivells superposats corresponents aproximadament
a la divisió interior.
L’aparell
és de carreus ben ordenats en els paraments absidals, amb peces de tosca en la
formació de lesenes i arcuacions i finestres, de les quals n’hi ha dues a
l’absis corresponents una a cada nivell interior, la superior centrada i la
inferior descentrada cap al sud, totes dues de doble esqueixada.
L’element
més destacable de la seva arquitectura —que en general cal situar dins el segle
XII o la fi del segle XI, dins les formes evolucionades de l’arquitectura
llombarda—, és aquest doble nivell de l’absis, decorat exteriorment amb
arcuacions en cada una de les parts superposades, solució que no té
paral·lelismes en l’arquitectura catalana del moment. En el seu estat actual no
es pot precisar si aquest doble nivell absidal correspon realment a una cripta,
o bé a un primer projecte interromput i reprès immediatament, sense excloure la
possibilitat que es tracti d’una fórmula d’absis de dos nivells, com el
santuari de Sant Pere del Burgal, amb la diferència, a Baiasca, de la manifestació externa del doble nivell interior.
L’església
de Sant Serni de Baiasca conserva un petit conjunt de pintures murals que van
ser trobades darrere del retaule barroc que cobria l’absis romànic. L’any 1977
hom en notificà el descobriment i la recuperació i restauració. Un seguit de
bastides col·locades en el reduït espai que hi ha entre l’esmentat retaule i el
fons de l’absis fan gairebé impossible, avui, fer-se una idea del conjunt de
les pintures i emprendre’n un estudi complet.. Malgrat aquests inconvenients,
estem segurs que ens trobem davant d’una troballa important que enriqueix el ja
abundant camp de la pintura romànica catalana.
Els
frescos, que romanen in situ, només cobreixen una part de la conca
i del semicilindre absidal, sense que això vulgui dir que, anys a venir, no es
puguin trobar altres parts de l’església que potser també estigueren pintades.
Les restes actuals són molt fragmentàries i la paret es troba molt picada i
feta malbé. A la conca absidal presideix la Maiestas Domini, de la
qual només es conserven la part inferior i la mà esquerra que sosté el llibre
tancat damunt dels genolls.
L’autor
utilitzà una paleta rica en vermells, blancs brillants i blaus intensos molt
semblants als que hom ha vist en altres llocs, com Pedret o Taüll. S’endevina
un bon dibuixant en el realitzador de la Maiestas i dels
àngels que porten els símbols, molt acostat també a la manera com realitzaven
les cares el mestre de Pedret i el seu taller, malgrat que aquí els traços s’han
fet més durs i de menys plasticitat.
Al Museu
Diocesà d'Urgell es conserva, procedent d'aquesta església, una talla
romànica de la Mare de Déu amb l'Infant datada dels segles XIII-XIV.
Tallada
de fusta policromada, que té el nen en posició central, col·locat una mica cap
a l'esquerra de la faldilla.
L’església
de Sant Serni de Baiasca està catalogada en l’Inventari del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada