Saurí,
de vegades escrit Seurí,
és un poble (22 h. 2009/ 1233 msnm.) situat és al fons de la Vall d'Àssua,
al nord del seu actual cap de municipi,
i a prop, a migdia de Lessuí, (població amb la que
anteriorment formà municipi) compartint
el mateix coster, uns 200 metres més avall. És a la esquerra del Barranc de
Pamano. També és a prop, a ponent, del poble de Bernuí. La trentena de cases del poble formen
una massa bastant compacta, esglaonada en els 50 metres de desnivell existents
entre les cases més altes i les més baixes
La
primera notícia que es coneix és de l'any 852 quan sembla ser pertanyia al
monestir de Sant Genis de Bellera (municipi de Senterada, Pallars Jussà). En el
document figura que el convers Sompró i Beresenda donaren al monestir unes
terres situades al pagus de Bellera, a la vall de Sant Vicenç, que Ramon
d'Abadal identificà amb Seurí. En aquest mateix supòsit s'inclouen els dos
documents datats de l'any 898 corresponents a les compres fetes pel prevere
Lodegari, que Ramon d'Abadal suposa que era el regent de l'església de Seurí de
terres situades al lloc de Palau. És diferent el document de l'any 899 en què
el prevere Penell comprà unes terres situades a la serra de Terregos al terme
de Savarisi.
Cap
a l'any 970 es data la donació que el comte Ramon III de Pallars, amb els seus
germans Borrell, Sunyer i Sunifred feren a favor de Sant Vicenç i Sant Esteve
de la vila Savariense, de l'alou que tenien dels seus avantpassats Isarn i Llop
a la vila d'Enviny. L'any 979, Singeric donava una vinya al grau Etab
i unes terres a Pujalto i a la vila de Letone.
Altra
vegada, l'any 981 trobem un prevere cognominat Atila que comprà terres i béns a
la vila de Seurí. Unes terres situades prop de l'església de Sant Esteve Í que
afronten amb la terra de Sant Vicenç.
A
partir d'aquests documents es planteja l'interrogant de si hi havia edificades
dues esglésies diferents dedicades, una a Sant Vicenç i l'altre, a Sant Esteve
o es tractava d'una sola església amb doble advocació als dos sants. Si es pren
per bona la primera hipòtesi es pot establir una segona hipòtesi que identifica
l'església de Saní Esteve amb la de Sant Esteve de Menauri.
La
hipòtesi de l'existència de dues esglésies seria refermada amb el document fals
I de Bellera (i la seva còpia FB-IV) que Puig i Ferreter creu que foren
redactats al final dels segle XI, inicis del XII. Aquest document datat de
l'any 986 recull la donació que el comte Sunyer de Pallars i el seu fill Ramon
feren del monestir de Sant Genis de Bellera i dels seus béns a l'Església
d'Urgell, entre aquest béns hi constaven les esglésies de Sant Vicenç i Sant
Esteve de Seurí. Aquest document ens reafirma a més, la pertinença de les
esglésies de Seurí al monestir de Sant Genis de Bellera i més tard i com a
possessió d'aquest, al monestir de Santa Maria de Lavaix (municipi de Pont de
Suert, Alta Ribagorça).
La darrera notícia que es coneix de les dues esglésies data del 1043 i fa referència a la seva vinculació al monestir de Bellera. En aquesta data el comte del Pallars Jussà, Ramon III retornà al monestir de Bellera les esglésies de Sant Vicenç i Sant Esteve de Seurí, fundades pel seu pare, el comte Sunyer i usurpades injustament per ell i donades al monestir de Lavaix.
En
la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona realitzaren a les
parròquies del deganat de Montenartró, els anys 1314 i 1315, consta l’església
de Sant Víctor de Sarui. Desconeixem quan es produí el canvi
d’advocació. En la visita pastoral del 1575, Saurí forma part de l’oficialitat
de Sort. En la visita pastoral del 1758, el visitador fa constar que les parets
són ennegrides i la sagristia és molt petita (possiblement l’absis de
l’església medieval?), per la qual cosa s’ha d’enderrocar i fer-ne una de nova.
Actualment depèn de la parròquia de Rialb.
Sant
Víctor de saurí és una església d'una nau amb capçalera rectangular a
orient i una porta als peus de la nau que s'obre en un petit atri afegit
posteriorment a la construcció de l'església. També s'hi ha afegit algunes
capelles laterals i d'altres dependències. Al costat de migdia s'aixeca la
torre-campanar, de secció quadrada a la base, que es transforma en octogonal a
partir del nivell de la coberta feta amb llicorella. L'aparell utilitzat en aquesta
construcció és la pedra pissarrosa sense desbastar.
Es
tracta d'un edifici que ha sofert restauracions amb el pas del temps i que per
tant, conserva pocs vestigis de l'edifici alt-medieval, visibles a les façanes
oest i nord; i especialment en el mur sud, on es conserven dues cantonades
assenyalades en el parament que semblarien correspondre a un transsepte. Si
aquesta hipòtesi fos confirmada parlaríem d'una església d'una sola nau amb
transsepte.
En
el mur de llevant s'observa una gran arcada, paredada que, podria correspondre
a l'obertura absidal. Com la resta d'esglésies de la vall, l'aparell dels murs
es format per carreus allargats disposats ordenadament. L'aparença
actual es la d'un edifici barroc, d'estil popular remodelat íntegrament
entre els segles XVII-XVIII, amb modificacions posteriors.
D'una
sola nau i coberta de doble vessant, d'enllosat de pissarra a l'exterior i
fusta a l'interior. A sota, voltes decoratives amb llunetes. Hi destaca al
costat dret de l'edifici, el campanar de torre vuitavat i coberta piramidal amb
quatre obertures d'arc de mig punt, característic d'aquest tipus d'arquitectura
pirinenca. La coberta de l'edifici com en molts altres edificis pirinencs de
les mateixes característiques es de fusta i això suposa un tret singular a
Catalunya, on l'ús de la volta de canó és molt antic. Aquesta solució
arquitectònica respon de ben segur a l'adequació de l'edifici a les
inclemències meteorològiques.
La
capçalera és rectangular i té dues sagristies a cada banda a les quals
s'accedeix des del presbiteri a través de portes de fusta. Té tres
capelles laterals, una al costat esquerre i dues al costat dret, una de les
quals es de menors dimensions. El cor està situat als peus de
l'edifici, en una tribuna de fusta a la primera planta.
A
la dreta de l'entrada de l'església, trobem l'accés al cor de la primera planta
i al campanar. Darrera d'aquest accés, una petita habitació amb una pica
baptismal de pedra i una petita finestra i entre aquesta habitació i
l'accés a la part superior trobem un dipòsit d'oli amb tapa i una senzilla pica
beneitera de pedra sense cap tipus d'ornamentació. A la part esquerra de
l'edifici abans de trobar la capella lateral, trobem un púlpit al
qual s'hi accedeix per unes escales.
La
il·luminació natural prové de l'ull de bou situat a la façana principal, sobra
la porta d'accés. La resta de petites obertures les trobem, una a la capella
lateral del costat dret i l'altra en l'accés al cor al primer pis. La porta
d'accés al temple es d'arc de mig punt i està situada a la façana de ponent
dins d'un atri afegit posteriorment i il·luminat a través d'una finestra.
Destaquen
diverses pintures al fresc (2015). El projecte s’ha dut a terme gràcies a la
col·laboració institucional de l’Ajuntament de Sort, el Bisbat d’Urgell, el
Departament de Cultura i la Diputació de Lleida. És una intervenció pictòrica
de l'artista Santi Moix basant-se en quatre pilars: La natura com a element de
la cosmogonia religiosa, els colors, la gent de la vall i l'espai de
recolliment, meditació i pregària.
Es
tracta d'un treball ple de color i energia que traspua espiritualitat amb
l'objectiu que els feligresos i visitants es sentin a gust, es trobin amb la fe
i amb ells mateixos, amb el seu món interior. Una decoració plena de naturalesa
i flors que fa referència a l'entorn. Tot i que no es tracta d'un treball
figuratiu, sinó de la representació de la naturalesa i la llum, trobem
referències religioses com els símbols dels quatre evangelistes, els peus de
Crist i l'escena de la fugida d'Egipte ai presbiteri. A més de la presència de
textos evocadors de poetes com Kavafis, J.V. Foix o Vicent Andrés Estellés.
Sant
Víctor de Saurí es una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada