SANTA MARIA DE VECIANA. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Veciana. Inicialment tingué funcions parroquials, que encara conserva en l’actualitat.

El castell de Veciana apareix en la documentació l’any 1045, en el testament de Bernat Guifred de Balsareny, el qual el deixà a la canònica de Sant Pere de Vic. 

L’església es documenta l’any 1081 en un capbreu de béns pertanyents a l’església de Santa Maria de Veciana, segurament dels béns que formaven part de la dotació de l’església de Santa Maria, obtinguts durant el període que el comte Ramon Berenguer I estigué casat amb la comtessa Almodis (1052-71), ja que en la relació figuren els dits comtes com a donants dels delmes i les primícies de totes les dominicatures que els comtes tenien als termes de Veciana, Montfalcó, Rubiola, Milió i Benviure. 

Aquest tipus de documentació s’acostuma a fer quan es dota una església, que segurament devia ser aquest el cas, però com que potser en el seu moment no es va fer un document o es va perdre, amb aquest capbreu es pretenia esmentar els béns que havien correspost la dotació de l’església. 

Les funcions parroquials de l’església són esmentades en una llista de parròquies dél bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050, en la qual figura la de Viciana. 

L’edifici, emmascarat per un seguit de remodelatges posteriors, és una construcció romànica composta d’una única nau, coronada, a llevant, per un absis semicircular que s’uneix mitjançant un ampli espai presbiteral, que fa la degradació entre els dos cossos de l’edifici. 

El parament intern de l’absis és descarregat per tres arcades de mig punt endinsades cap al mur que també són presents, una a cada costat, als murs laterals que delimiten el presbiteri, a manera de cor. Altrament, els murs del perímetre de la nau també han estat alleugerits mitjançant l’obertura d’arcades que fan la funció de capelles laterals. 

La coberta de la nau, feta amb nervacions gòtiques, respon a una refecció duta a terme al segle XVII en substitució de la primitiva, de volta de mig punt, que recolzava en una cornisa estesa als murs perimètrics, la qual s’ha tornat a fer visible en les obres de restauració. L’absis, d’altra banda, és cobert per una volta d’un quart d’esfera, que es tanca amb la superposició de filades concèntriques. 

Els paraments interns de la nau, es mantenien enlluïts i pintats, cosa que no succeïa a l’absis, que es mostrava amb la pedra totalment nua i desproveïda de qualsevol additament. 

A banda del mur de ponent, totalment refet, on es desclou un ull de bou, l’edifici rep llum a través de tres finestres distribuïdes en cadascun dels altres murs, però amb característiques diferents segons el cantó on s’obren. Així, al mur sud, n’hi ha una formada per tres arquets de mig punt concèntrics que segueixen la degradació marcada pels muntants. Al mur nord, en canvi, només es perfila un arc de mig punt adovellat, que es repeteix a la finestra absidal, però amb la incorporació d’una arquivolta que la completa definitivament. 

L’accés a l’interior de l’edifici es pot fer per un portal modern, obert al mur de ponent, i un altre, original, desclòs al mur sud, que és embellit amb elements esculpits.

Els paraments externs són totalment llisos, llevat d’una cornisa encastada a la part superior de l’absis i d’una altra que delimita els murs laterals just on comença un desgruix que afecta les parts altes fins al ràfec de la teulada, que inclou encara un sobrealçat modern realitzat quan es refeia la coberta.

El campanar, constituït per una espadanya de dues obertures, enlaira notablement el mur de ponent, totalment refet, on es desclou un segon portal protegit per una porxada. 

L’edifici ha estat aparellat amb carreuons de mides mitjanes (alguns força voluminosos) destrament tallats i polits i disposats en perfectes filades horitzontals. 

Pels recursos tècnics utilitzats, aquest edifici respon a una obra romànica bastida segurament cap al final del segle XII, però modificat posteriorment per un seguit de remodelatges que han alterat parcialment la primitiva estructura i afectat diverses parts de l’edifici.

Aquesta església,  l’any 1988, era restaurada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Enric Solsona. 

A l’interior es conserva una pica beneitera de factura posterior al període romànic.

La portada oberta a la façana sud de l’església conserva l’estructura romànica, exceptuant les dues columnes i els capitells on recolza l’arquivolta, que són de construcció moderna. És formada per tres arcuacions esglaonades de mig punt, amb decoració esculpida a l’arcuació central, tant a l’arc pròpiament com a les impostes, d’estructura poligonal, sobre les quals se sosté. Tot ha estat treballat en pedra calcària.

El relleu que configura l’ornamentació és molt pla i poc elaborat, i reflecteix en conjunt un primitivisme que no correspon a la seva datació. 

La decoració de l’arc és de tipus geomètric i apareix dividida en dues parts. La de la banda de ponent presenta un trenat simple de cercles de triple línia. Els sis cercles que conformen el trenat són irregulars i alguns emmarquen un motiu central. El primer, el tercer i el sisè inscriuen una creu patent o potençada, de braços iguals i eixamplats; les dues primeres són petites i la tercera és més gran. El segon cercle emmarca un rostre, ovalat i de trets esquemàtics, semblant als representats en algunes esglésies rurals de la Vall d’Aran o de la comarca de l’Urgell: més o menys contemporanis són els que trobem a Vinyoles, Arsèguel, Olius o Bellver de Sió. També es poden trobar en llocs no tan apartats, com en una imposta interior de Sant Pere de les Puelles o a Sant Hilari d’Abrera.

La banda est de l’arquivolta és decorada per una cinta plana i llisa que evoluciona fent diverses esses entrellaçades, més simètriques i regulars que el trenat de l’altra banda.

Les impostes sobre les quals descansa l’arquivolta tenen una estructura inusual, de forma cúbica i poligonal i esbiaixades en la part superior. Totes dues presenten també una decoració de tipus geomètric, emmarcada a cada cara per un filet en relleu. 

La imposta de la banda oest presenta a la cara frontal un escacat en alt relleu, que es combina a l’intradós amb dues tiges acabades amb una fulla trilobada (flor de lis ?) en sentit horitzontal i sota unes arcuacions molt simples. La imposta oriental té, en el frontis, una banda d’entre llaços ovals i, a l’intradós, diverses fileres de línies incises disposades en paral·lel que formen ziga-zagues. 

Tots els temes decoratius representats en aquesta portada són usuals en esglésies romàniques rurals, que formen part d’un repertori popular que manté temes i tècniques antigues. Així, malgrat que sembla força antic, creiem que la factura del conjunt correspon a la darreria del segle XII. 

Actualment està en fase de restauració que posa en valor els elements romànics (s'ha eliminat el sobrealçat de l'absis) i s'han substituït carreus i s'ha fet la teulada de nou. 

En la nostra visita observaven un treball en l’espai on havia estat un cementiri. Mosrava l’espai dels  enterraments i algun taüt de pedra.

Procedent de Santa Maria de Veciana, el Museu Episcopal de Vic (MEV) conserva catalogada una marededéu de 88 cm d’alçada. La marededéu va coronada i seu en un tron de columnes desiguals, llises i amb poms gairebé esfèrics. Els peus descansen sobre un ampli sòcol rectangular i amb la mà esquerra, damunt del genoll, sosté l’esfera. La mà dreta subjecta el Nen Jesús a l’alçada de la cama. Curiosament, el Nen seu a la dreta i sosté el llibre de les escriptures en horitzontal. 

Santa Maria de Veciana és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons.: Catalunya Romànica