PAS A PAS PER LA CONCA DE BARBERÀ
No era la nostra intenció, arribar
fins les terres de la Conca de Barberà, no per què el seus monuments, no siguin
importants, què ho són, sinó per la distancia que ens separa del nostre hàbitat,
però una vegada en dita població, la bellesa del monument de Santa Maria de
Bell-lloc, ens va impressionar i, no hem pogut per menys que fer aquesta
crònica. Les dades de Catalunya Romànica, són impressionants pel estudi de cada
element de l’edifici, per tant, ens hem vist obligats a retallar la informació.
Una llàstima.

El 10 de març de l’any 1220 va
dictar el seu testament Arnau de Timor, senyor del castell i la vila de Santa
Coloma de Queralt. Aquest noble posseïa gran part dels castells bastits a la
conca alta del Gaià i a la Segarra, i els va repartir entre els seus fills. A
Pere, el seu hereu, va cedir-li, entre altres, el de Santa Coloma. Aquesta
indicació és bàsica, ja que no existeix cap esment relatiu a la capella
anterior a aquesta data, i per tant, constitueix una referència important per a
determinar la datació de l’edifici.
Gràcies a la iniciativa i la
col·laboració econòmica dels descendents d’Arnau de Timor, el santuari de
Bell-lloc fou reformat i es convertí en el panteó familiar dels Timor-Queralt.
Fins aleshores els Queralt s’havien fet enterrar a Santes Creus.

Pere II de Queralt, fill d’Arnau de
Timor, va testar el 28 de febrer de l’any 1256 i va disposar que el castell i
la vila de Santa Coloma passessin al seu fill Pere —el futur Pere III—. Entre
les darreres voluntats, no va anotar cap mena de referència al lloc on havien
de reposar les seves despulles. Dos anys abans havia dictat el seu testament
Ramon de Timor, germà de Pere, i entre les deixes de caràcter pietós, va
determinar de cedir 100 morabatins a Santa Maria de Bell-lloc. En testaments de
veïns de Santa Coloma de Queralt, del final del segle XIII i mitjan segle XIV,
hi ha també nombroses deixes a la capella de Bell-lloc. En aquest moment, a
l’església hi devia haver organitzada —d’alguna manera— una petita comunitat de
donats, sobre els quals devia exercir la seva autoritat un majoral. La primera
notícia documental que permet determinar la presència d’aquest majoral a
Bell-lloc correspon a l’any 1260, quan es van suscitar algunes diferències
entre ell i el capellà de Santa Coloma.

El mes de juny de l’any 1286 va
testar Pere III de Queralt a Portfangós. Ho féu abans d’embarcar cap a Àfrica i
Sicília. Va deixar a Santa Maria de Bell-lloc 100 sous. Un nét de Pere III,
Pere V de Queralt, va ser el responsable de la gran reforma de l’església de
mitjan segle XIV. En testar l’any 1348 va deixar 10 000 sous a Bell-lloc per a
la construcció d’una nova capçalera a l’església, on volia que es construís un
sepulcre on haurien de reposar les seves despulles i les de la seva família.
Pere IV va donar 3 000 sous per a la seva obra. Pere V també deixà escrit que
es construís, dins el mateix santuari, un altar sota l’advocació de sant
Honorat.
De fet, el llinatge dels Queralt es
veié magnificat per les obres que subvencionaven i emprenien. Santa Maria de
Bell-lloc es convertí, aquests anys, en la fundació particular d’aquesta
nissaga establerta a Santa Coloma de Queralt.
Durant el govern de Pere V de
Queralt s’establí una comunitat mercedària a Bell-lloc, on ja hem assenyalat
que originàriament s’havia instal·lat una petita comunitat de donats sota
l’autoritat d’un majoral. Els mercedaris construïren, adossats a l’església, un
claustre gòtic i altres dependències, ara enderrocades. El convent de
mercedaris va tenir vida fins el 1835.
L’hereu de Pere V de Queralt a la
senyoria de Santa Coloma va ser Dalmau. Aquest és el membre de la família que
sobresurt més pels seus projectes abocats a fer de Santa Coloma una vila que
pogués parlar pels seus monuments del poder i la magnificència dels Queralt. A
Santa Maria de Bell-lloc contractà l’obra del sepulcre monumental de Pere V de
Queralt, que ara es conserva a la capella de Sant Honorat. Aquest personatge
testà l’any 1378. La vinculació dels senyors de Santa Coloma amb Bell-lloc va
continuar al llarg dels segles XIV i XV, tot i que el seu poder real anava
disminuint.
L’edifici va ser declarat monument
històrico-artístic l’any 1944. Actualment l’església és un santuari de la
parròquia de Santa Coloma de Queralt.
L’església de Santa Maria de Bell-lloc
era originàriament un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis
semicircular. L’absis primitiu fou substituït posteriorment per l’actual
capella presbiteral de planta quadrada. obra del segle XIV, que en la
restauració realitzada en la totalitat de l’edifici a partir del 1944 es va
refer quasi totalment. Al mur nord es va obrir una capella i, en posteriors
processos d’obra, també se’n van obrir dues al mur sud.
La volta de la nau s’estructura amb
dos trams de creueria, que apareix encara molt insegura. Les nervadures no són
integrades dins de l’obra dels diferents sectors que la componen, i actuen
únicament com a reforç extern de l’estructura.
La portada originària es troba als
peus de l’església, a ponent. És d’arc de mig punt i cap-i-alçada. Tres
arquivoltes semicirculars en gradació, que s’alternen amb ressalts de secció
rectangular, arrenquen de sis capitells col·locats sobre columnes, i que se
succeeixen, igualment, amb ressalts rectangulars, a banda i banda del portal.
Una motllura ressegueix l’arcada més externa de la portada, a manera de
guardapols. A l’espai semicircular que configura l’arquivolta interna s’hi ha
col·locat un timpà. La portada és totalment ornamentada com es descriurà més
endavant. A la zona dels peus de l’edifici, als murs nord i sud, es van obrir
dos ulls de bou amb doble esqueixada. La resta d’obertures que hi ha a
l’església corresponen a períodes d’obra posteriors.
El mur originari es conserva
íntegrament a la part dels peus de l’església i en un llenç a la façana nord de
l’edifici. Altrament succeeix a les zones més immediates a la teulada, per
damunt l’alçada exterior de les capelles obertes a la nau, i a la totalitat de
la volta que cobreix la nau de l’església. L’aparell és constituït per carreus
tallats regularment a cops d’escoda i col·locats al mur de manera isòdoma.
A l’interior, els suports de la
volta de creueria han configurat dos trams diferenciats de la nau. Els arcs de
reforç de la volta arrenquen de pilastres adossades al mur, en les quals hi ha
tres columnes, dues de laterals i una de central, que són les que reben
directament l’empenta dels nervis de la volta mitjançant capitells sense
decoració.
La capella de Santa Maria de
Bell-lloc ha estat repetidament estudiada com a romànica fins que fa alguns
anys Emma Liaño la va incloure entre les capelles gòtiques de les comarques
tarragonines. S’ha inclòs en aquest estudi atès que algunes de les seves parts
són romàniques. Evidentment, es tracta d’un edifici tardà, i alguns aspectes
discernibles relatius a la restauració han fet que les successives reformes i
modificacions que s’hi van dur a terme al llarg del segle XIV i XV no
s’evidenciïn com caldria.
Durant les excavacions realitzades
paral·lelament a la restauració van aparèixer els fonaments d’un absis
semicircular. Aquest fet sembla indicar l’existència d’un pla original que
comprendria l’actual façana, la nau coberta amb dos trams de creueria, i un absis
semicircular que es va substituir a mitjan segle XIV per l’actual capella
presbiteral.
En aquest sentit, s’ha de recordar
la deixa testamentària de Pere V de Queralt l’any 1348, en què establí la
donació de 10 000 sous per a la construcció d’un panteó familiar, que fou la
finalitat que tingué l’església a partir d’aquest moment, a més de servir a la
comunitat mercedària.
Si se situa l’edifici a cavall entre
el romànic i un gòtic encara insegur, s’hauria de relacionar Bell-lloc amb
esglésies com Santa Maria d’Almenar o bé amb la del monestir de Santa Maria de
les Franqueses, ambdues a terres de Lleida, que palesen una tipologia similar. La portalada de Santa Maria de
Bell-lloc és un conjunt força significatiu de l’escultura romànica que es
difongué a la Catalunya Nova durant la primera meitat del segle XIII. El portal
és dedicat a la infància de Jesús, il·lustrada amb diferents representacions
envoltades d’un important repertori ornamental i heràldic.
En el timpà de l’Anunciació, la
figura de la Mare de Déu es representa amb cabellera curta, sense corona ni
vel, asseguda sostenint el llibre i amb el cap inclinat davant l’àngel, que,
dempeus davant d’ella, adapta amb dificultat les ales a l’espai del timpà.
L’àngel està de perfil i la Mare de Déu en posició frontal. L’escultor, doncs,
no prengué aquí la fórmula siríaca de representació de perfil de les figures
l’una davant de l’altra, com és freqüent en la pintura catalana contemporània.
Ubicat en la capella de Sant Honorat
es conserva el sepulcre d’alabastre de
Pere IV de Queralt i Francesca de Castellnou. Fa ser encarregat l’any 1368 per
Dalmau I de Queralt i Rocabertí, als escultors, Esteban de Burgos d’Osca i,
Pere Ciroll , de Santa Coloma.
Santa
Maria de Bell-lloc és
un monument declarat Com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica