El Castell de
Madrona, malgrat ser molt documentat, presenta una gran dificultat de
localització. Seguint les traces de Martí de Riquer, que ha estudiat molt bé la
zona, i la documentació referent al tema del seu treball sobre el trobador
Guillem de Berguedà, aquest castell: “cal
localitzar-lo, sens dubte , a l’imponent tossal escarpat del Castellberguedà,
que s’aixeca davant Berga, prop del Santuari de Queralt”. Les seves restes i l’església de Sant Pere de Madrona formarien
part de l'indret on avui s'aixeca el temple.
El conjunt
de Queralt està
compost pel Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un notable edifici annex que, en el
seu moment, acollí l'hostatgeria; on ara hi ha el restaurant i l'estació del
funicular inclinat que s’hi accedeix des dels aparcaments.
L’església
actual, d’estil barroc, es va construir al segle XVIII. L'exterior és força
auster i l’estructura es confon amb la resta de les dependències del Santuari.
El parament és de pedres unides amb morter, deixades a la vista, i les cobertes
són a dues aigües amb teula àrab.
L’interior està format per una sola nau central amb dues capelles laterals. A la part alta hi ha un espaiós cambril on es venera la imatge de la Verge. La sagristia està situada darrere l'altar major.
Originàriament
hi havia un monumental retaule barroc fet per en Pere Costa, destruït el
1936. El projecte de l'actual retaule es deu a l'arquitecte Ramon
Masferrer (1958), mentre que l'altar major va ser ideat per Mn. Josep M.
Ballarín (1965) que fou capellà custodi de Queralt. Està format per tres compartiments: el
central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda i dues capelles endinsades a les naus laterals.
La
portalada que dóna accés al temple és obra de l'arquitecte Josep A.
Coderch (1966) que va fer una restitució molt simple, però molt ben
trobada per a la funcionalitat originària de l'edifici.
Als anys setanta
s'acabà el campanar (una torre circular que s'aixeca independent al costat de
l'església) i s'hi van col·locar les noves campanes. Als noranta es féu la
restauració definitiva de l'interior de l'església i el cambril, sota la
direcció de l'arquitecte berguedà Lluís Boixader que li va conferir
l'actual aspecte.
El present capellà
custodi, Mn. Ramon Barniol, ha emprès les últimes reformes importants per
a la conservació del Santuari, com la costosa reparació de les parets de
l'església i la resolució definitiva dels fums dels llantions; construint un
espai que ha originat una nova capella lateral.
La imatge de Santa
Maria de Queralt és una talla de fusta del segle XIV, d’estil gòtic, tot i que
conserva trets romànics molt marcats. Es representa asseguda, amb una alçada
d’uns cinquanta centímetres. El rostre de la Verge és captivador per la seva
mirada i el seu somriure.
La mà dreta de
la Mare de Déu sosté una oreneta, la qual s’ha esdevingut el símbol de Queralt.
Amb l’esquerra manté el seu fill, dret damunt del genoll, i amb el peu trepitja una mostela.
La llegenda de
la Troballa. Segons una antiquíssima tradició, els ramats de Vilaformiu solien
pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants de Queralt. Un
bon dia el pastor veié com un dels bous s'enfilava costa amunt amb una faisó
totalment incomprensible. No el pogué atrapar fins a la meitat de la cinglera
del Castell Berguedà (nom amb què es coneix el cim més alt de la
serralada). En arribar-hi, amb gran sorpresa, veié el bou agenollat davant una
petita imatge de la Mare de Déu mig amagada; l'agafà, l'embolicà amb
la seva caputxa i, recollint els ramats, se'n tornà a casa seva però, quan
volgué ensenyar-la, aquesta havia desaparegut.
Aquest mateix
fet s’esdevingué, novament, l’endemà. Llavors, la família de Vilaformiu decidiren
visitar aquell paratge, on van veure la imatge entaforada en un replec de la
roca a l'ombra d'un cirerer que havia florit fora de temps. A partir d'aquell
moment entengueren que la Verge volia ser venerada en aquell mateix indret, i
en aquell lloc s’edificà la Santa Cova.
La Cova. La capella de la Cova, també dita de
Santa Helena, es considera com una part del Santuari. És un petit oratori
adossat a la roca de Queralt. La construcció presenta dues parts ben
diferenciades. La inferior, amb un seguit d'arcs de mig punt sostinguts per
grossos pilars de pedra ben treballada, revestida amb formigó i ciment amb
diversos bancs. La part superior presenta una estructura de pedra natural de la
Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tota la paret i una entrada
de mig punt, tancada per una reixa, il·luminen l'interior.
Recull dades:
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M.
Rosa M. Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada