dissabte, 23 de març del 2019

SANT ESTEVE D’ABELLA DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

La vila d’Abella de la Conca (116 h.2005/ 956 msnm.) és assentada a la part baixa d’un coster, sobre el forat d’Abella, per on s’escola el riu d’Abella. De les cases, n'hi ha que són parcialment excavades a la roca i moltes van essent abandonades per d’altres de més properes al riu. 


El primer esment del lloc de l’Abella data de l’any 1033, quan és mencionat com a límit del castell de Llordà, amb motiu de la seva venda pels comtes d’Urgell a Arnau Mir de Tost.

Aquesta església substituí, ja a darreries del segle XI, l'anterior, que era dalt el castell. Se'n té documentació des del 1100: Guillem Guitart i la seva muller donen aquesta església i la de Sant Vicenç de Bóixols a Santa Maria de Solsona (que en aquell moment no era encara la seu d'un bisbat propi, sinó un temple monacal depenent del bisbat d'Urgell).

A partir del 1100 són ja freqüents els esments d'aquesta església en la documentació medieval. Les dades trobades no coincideixen en alguna ocasió.

Destaca en el conjunt la torre-campanar de dos pisos, que fa visible, més per la seva ubicació que per la mateixa alçada que té, l'església de Sant Esteve des de pràcticament qualsevol lloc del sector pla del terme, i la capçalera triabsidal. A més, el conjunt de capçalera i campanar és la primera visió, impactant, que rep el visitant en pujar pel carrer del poble que mena a l'església. I si és de nit, il·luminada, encara més.


És un edifici de planta basilical, amb tres naus i tres absis, tot i que la nau septentrional queda reduïda a la mínima expressió: és senzillament una capelleta davant de l'absis, que va ser modernament habilitat com a sagristia. La resta de la nau, que queda quasi tota ella per sota del nivell del carrer adjacent, en algun moment va ser anul·lada, potser per la humitat i amenaça de ruïna que devia presentar.

La separació entre la capçalera i les naus és molt senzill, i el lloc que en altres temples ocupa el presbiteri, aquí es veu reduït a un arc, que hom sol anomenar arc presbiteral. En el cas de la nau central, en lloc d'un hi ha dos arcs presbiterals consecutius. Les voltes de canó de les naus estan reforçades al llarg per tres arcs torals, que arrenquen de pilars semicirculars superposats als arcs quadrangulars, d'on arrenquen els arcs formers, de poca alçada, que separen les naus. Això provoca una de les diverses originalitats d'aquesta església: els arcs entre la nau principal i les laterals prenen una forma de creu. Si el temple fos del segle XII, ja no es consideraria tan original, atès que aquesta forma de creu amb pilastres arrodonides és bastant freqüent, però sobretot en esglésies de més volum que aquesta.


La porta primitiva, del segle XI, és on solien ser les portes dels temples d'aquella època, però les reformes del segle subsegüent, que consistiren sobretot en l'erecció del campanar i l'obertura de la porta a la façana de ponent relegaren la primera porta, molt petita, a un paper secundari. La nova porta ja tenia una amplada més notable, i era reforçada per una arquivolta en degradació.

Diverses finestrons de doble esqueixada s'obren en els murs meridionals i occidental, així com en el centre dels absis. Les cobertes de les naus són a diferents nivell, ja que la nau central és sensiblement més alta que les laterals.

La regularitat de les filades de carreus del conjunt del temple i la presència d'elements decoratius en la mateixa construcció, com arcuacions cegues -anomenades sovint llombardes- als absis, nau i campanar, la disposició de les pedres per formar l'arc superior de les finestres, confereixen a l'església una presència i fins i tot unes pretensions superiors al lloc on es dreça el temple. Possiblement hom hi podria veure la mà dels senyors d'Abella, preocupats per bastir un temple que fos adequat al nivell que ells pretenien per als seus dominis.


El campanar romànic pertany a una època una mica posterior a l'aixecament de l'església, possiblement ja a principis del XII. Adossat cap al mur de migdia on es recolza, més proper a la capçalera encarada a llevant que no pas al frontis. Té planta romboïdal i finestres d'arc de mig punt obertes en dos pisos, geminades als costats curts i triforades als llargs. Està coronat per una cornisa amb un fris inferior d'arcs cecs i un altre en ziga-zagues i una teulada piramidal baixa de lloses en escata; el pisos estan separats per frisos de ziga-zagues. Els seus murs, com els del temple, són de carreus petits, ben escairats i disposats en filades regulars; la pedra és majoritàriament grisenca, encara que n'hi ha de blanquinosa barrejada. Escales de mà permeten accedir, de pis en pis a la cel·la superior. Té campanes de bronze i una de fusta, una matraca, anomenada popularment “tenebra” 

Conservava un retaule gòtic de Pere Serra de petites proporcions, pintat aproximadament el 1375. Aquest retaule va ser mostrat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Durant la Guerra Civil va estar amagat a l’Hospital de Santa Maria de Lleida. L’any 1972 va ser robat i posteriorment recuperat. Actualment es troba al Museu Diocesà d'Urgell.


També servava un altre retaule, el de la Pietat, del taller del mestre Pere Garcia de Benavarri, datat a darreries del segle XV. Actualment aquest retaule és al Museu de la Conca Dellà.

A més, s'hi han trobat fragments de pintures murals romàniques en procés de restauració.

Sant Esteve d'Abella de la Conca és l'església romànica catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada