PASSEJANT ALT
EMPORDÀ
De vegades et portes sorpreses, avui
ha estat una d’elles, Els restes de l’església de Santa Magdalena han tenen una història que mai ens havíem imaginat. Al cercar informació apareix una, de tant extensa que no la pots
obviar. Una poques pedres, unes ruïnes i tanta història.
La capella apareix integrada al
conjunt de construccions —cambres funeràries— d’una necròpoli, al sector de
tramuntana de la part que resta visible i que fou excavada en 1955-57. Les restes
que avui són al descobert formen un ampli rectangle, amb diversitat de
compartiments sepulcrals. És evident, però, que els murs i, en conseqüència
també els sepulcres, ocupaven un espai més extens.
Actualment el grup de cambres és
circuit per un mur en angles rectes que sembla tenir continuïtat vers
tramuntana, però també hi ha restes de parets fora el recinte que s’insinuen
vers migdia i ponent.
L’esglesiola és de dimensions
reduïdes, la seva llargada total és de 18,80 m i l’amplada, a la nau, de 5,70
m, pel que fa a les mides exteriors. Té una nau rectangular que és ben
diferenciada del sector de capçalera amb un absis trapezial, pràcticament de
planta rectangular, el qual podem definir com un transsepte de braços molt
destacats que donen a la capella una planta de creu llatina. Els braços
d’aquest transsepte, són, de fet, uns recintes rectangulars que s’adossen
perpendicularment a l’extrem de llevant de la nau, a cada costat. S’empraren
també de cambres sepulcrals. En aquest punt, a llevant de la nau, a la
intersecció amb el transsepte, hi ha un espai intermedi, entre la nau i el
santuari, definit per murs de més gruix o doblats.
Cal remarcat que les aules
rectangulars situades en planta a manera de transsepte no tenen una comunicació
directa amb aquest espai de la nau, ja que les separen aquests grossos murs. A
més hi ha uns murs transversals, dels quals queden els fonaments, que creen
unes divisions i una relació de comunicacions amb passos estrets entre els
diferents sectors de la capçalera. Un d’aquests murs separa l’esmentat espai de
llevant de la resta de la nau, i l’altre es troba a l’entrada del presbiteri.
Les comunicacions entre aquests
diferents sectors són obtingudes per uns passos o entrades molt estrets i
situats de manera descentrada vers migjorn. D’aquesta manera la nau, separada
d’aquest sector de capçalera, es configura com un ampli vestíbul separat del
santuari.
Per la configuració dels elements
esmentats, sembla que ens trobem davant els fonaments d’uns cancells. D’altra
banda, el reforç dels murs laterals pot indicar l’existència d’un element
d’edificació més alt en aquest lloc. És a dir, potser cal veure-hi el basament
d’una torre que es devia dreçar a l’extrem oriental de la petita nau, a la seva
intersecció amb el transsepte. Si fos certa aquesta hipòtesi, per l’emplaçament
de la torre rectangular i la relació d’alçades i volums que es crearia entre
els diferents cossos de l’edifici —nau, transsepte, absis i torre— recordaria,
dins unes dimensions més modestes, l’església pre-romànica empordanesa de Santa
Creu de Rodes, com a únic exemple paral·lel clar que podríem treure’n.
Els murs de la capella s’han
conservat, en general, en alçades molt minses; arriben escassament al metre
d’alçada a la nau-vestíbul, mentre que al sector de capçalera són una mica més
alts en alguns trams. S’exceptua només el mur de migdia de l’absis, el qual es
dreça encara en tota la seva alçada original i permet de comprovar que aquest
santuari era cobert amb volta, ja que en resta un bon fragment de l’arrencada.
Les restes de l’avançament de
muntants insinuen l’existència d’un arc triomfal, desaparegut.
Per la relació de gruix dels murs,
hom pot suposar que la nau-vestíbul, amb parets molt més primes que la resta de
l’edifici, potser no tingué volta d’obra. En canvi en podien tenir els
diferents compartiments de llevant l’extrem de la nau i transsepte.
Al mur de migdia de la nau s’aprecia
l’espai de l’entrada, ja molt destruïda.
Al presbiteri, adossat al mur del
fons de l’absis, aparegué un tenant d’altar, de pla rectangular, força gros,
fet amb pedres i morter, el qual havia estat recobert amb peces de marbre
aprofitades.
A l’absis i als espais de capçalera,
hi ha diferents vestigis de paviment en opus signinum. El mateix
tipus de paviment cobria moltes de les tombes de les aules sepulcrals veïnes.
També hi ha sepulcres al transsepte, com ja hem indicat, i a l’interior de la
nau.
L’aparell de la capella presenta
alguna diferència entre els paraments de capçalera, amb murs de més gruix
(extrem oriental de la nau amb el transsepte i l’absis), i els de la
nau-vestíbul. Els primers han estat bastits amb pedres de mida petita, de
calcària de la zona, que, malgrat ésser poc o gens retocades i només
escantonades, tendeixen a les formes de petit carreu i a disposar-se
horitzontalment i amb filades regulars, les quals són presents en alguns trams
de paraments. El ferm morter que les lliga és molt abundant i visible als
junts. La volta de l’absis fou construïda amb petites pedres molt amarades en
morter.
Els murs de la nau presenten un
aparell més descurat, fet amb pedres petites sense cap treball, de formes i
mides irregulars, amb nombrosos rebles, en general fragments de terrissa
antiga; el morter també hi és ben visible.
És molt difícil endevinar si aquestes
diferències de tècnica constructiva responen també a certa diversitat
cronològica entre ambdues parts de l’edifici. El més probable, al nostre
entendre, és que en tot cas siguin mínimes o poc significatives.
L’església, per les característiques
i els elements que es poden observar, sembla correspondre a una construcció
pre-romànica. Segons els autors ha estat apuntada una datació que abraça entre
els segles VIII i IX i la segona meitat del segle X. És interessant tenir en
compte les dades que puguin proporcionar la necròpoli i les seves
construccions.
Cal assenyalar la possibilitat que
alguna de les edificacions que serviren per a cambres sepulcrals sigui d’època
anterior “poc o molt” a l’església. És possible que hom aprofités parts d’una
edificació preexistent per adaptar-les als usos funeraris. En aquest sentit
podem observar que el llarg mur perpendicular que incideix a l’angle sud-est de
l’aula meridional del transsepte i que, integrant-se a aquesta edificació,
arriba fins a la cantonada entre la nau i l’absis de la capella, fou molt
probablement bastit abans que aquestes construccions. És clar, per exemple, que
l’absis s’adossa al mur esmentat i no a l’inrevés. Sembla també que aquesta
paret forma continuïtat amb el fonament que separa el presbiteri de la resta de
l’església, interiorment.
Al nostre entendre no és impossible
que el conjunt de cementiri amb la seva església s’adaptés, en part, a unes
estructures arquitectòniques ja existents, que lògicament degueren ésser
completades i reformades d’acord amb les necessitats del culte i la necròpoli.
Les tombes que hi han estat
excavades són de tipologia diversa, que s’equipara amb les aparegudes a la
necròpoli propera de Sant Vicenç de les Corts i també en bona part a les de la
Neàpolis. Aquesta darrera necròpoli cal assenyalar que, amb la seva basílica,
adaptà les restes d’edificis d’èpoques anteriors, hel·lenístiques i romanes.
Hom ha indicat que les tombes, per
llur tipologia i pobresa, són difícils de datar ja que responen a models no ben
estudiats; però hi ha un predomini de sepulcres pre-medievals, mentre que
d’altres serien ja alt-medievals. El més significatiu és l’existència del
paviment de morter i picadís que recobria la majoria de les tombes. Cal
destacar especialment algunes sepultures que eren cobertes amb aquesta capa de
paviment curosament allisada, en la qual fou feta una creu en relleu per
assenyalar la tomba. És un tipus de coberta sepulcral que, més pobra i modesta,
recorda les de mosaic d’arrel africana i d’època baix-romana. D’aquest tipus de
coberta de tomba, se’n coneixen pocs paral·lels. Ha aparegut, a l’Empordà i a
les zones de cementiris d’època visigòtica de l’antiga Rhode. Hom n’ha
assenyalat la presència a la basílica de Son Peretó (Mallorca) i a Mataró,
sempre dins de contexts que poden ésser situats vers el segle VI.
Podem establir, sembla, que l’origen
de la necròpoli no és posterior als segles VI i VII. La troballa d’un lot de
vuit monedes encunyades pels comtes d’Empúries de la primera dinastia a
l’interior de l’església, als graons d’accés al presbiteri, demostra que
l’edifici era, com a mínim, visitat encara en plena època medieval. Potser als
segles XI i"XII encara hi devia perdurar el culte, però és probable que
s’abandonés no gaire temps després.
L’església, pels elements
conservats, caldria considerar-la, ja ho hem indicat, un edifici pre-romànic de
datació precisa difícil. Creiem que hom pot mantenir la hipòtesi de situar-lo
als segles VIII o IX, si bé, almenys per als seus orígens, no es pot menystenir
la possibilitat d’una atribució al final de l’època visigòtica, consideració
que no desmenteixen els possibles cancells. Hem destacat ja la singular
estructura del sector de capçalera amb la possibilitat que hi hagués hagut una
estructura de torre. El fet de no haver-se mantingut cap vestigi de l’alçat
obliga a considerar-lo només com a simple interpretació hipotètica, que veuríem
com un interessant precedent de l’estructura singular de Santa Creu de Rodes,
tal com hem indicat abans.
Per les estructures muràries del
conjunt de la necròpoli hom pot admetre que hi ha murs anteriors a la capella,
igual que algunes sepultures. No és gens improbable, d’altra banda, que el lloc
de culte i enterrament cristians, s’establís damunt construccions anteriors,
d’època baix-romana.
Cal esmentar, ni que sigui breument,
una romanalla arquitectònica molt minsa i fragmentària, situada a poques passes
i a migdia de l’entrada de la capella. Resten els fonaments d’un angle i trams
dels murs propers del que podria ser una petita edificació de planta central,
octogonal a l’interior i quadrangular a l’exterior. Segons l’opinió dels
excavadors no es pot aprofundir més en el seu coneixement. Si fos certa la
interpretació del que resta de la planta, s’insinuaria l’existència d’un
baptisteri o, més possiblement, d’un martyrium. Sembla clar que
aquest vestigi és més antic que algunes sepultures trapezials.
Text i recull de dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
