PASSEJANT ALT EMPORDÀ
De vegades et portes sorpreses, avui ha estat una d’elles, Els restes de l’església de Santa Magdalena han tenen una història que mai ens havíem imaginat. Al cercar informació apareix una, de tant extensa que no la pots obviar. Una poques pedres, unes ruïnes i tanta història.
La capella apareix integrada al conjunt de construccions —cambres funeràries— d’una necròpoli, al sector de tramuntana de la part que resta visible i que fou excavada en 1955-57. Les restes que avui són al descobert formen un ampli rectangle, amb diversitat de compartiments sepulcrals. És evident, però, que els murs i, en conseqüència també els sepulcres, ocupaven un espai més extens.
Actualment el grup de cambres és circuit per un mur en angles rectes que sembla tenir continuïtat vers tramuntana, però també hi ha restes de parets fora el recinte que s’insinuen vers migdia i ponent.
L’esglesiola és de dimensions
reduïdes, la seva llargada total és de 18,80 m i l’amplada, a la nau, de 5,70
m, pel que fa a les mides exteriors. Té una nau rectangular que és ben
diferenciada del sector de capçalera amb un absis trapezial, pràcticament de
planta rectangular, el qual podem definir com un transsepte de braços molt
destacats que donen a la capella una planta de creu llatina. Els braços
d’aquest transsepte, són, de fet, uns recintes rectangulars que s’adossen
perpendicularment a l’extrem de llevant de la nau, a cada costat. S’empraren
també de cambres sepulcrals. En aquest punt, a llevant de la nau, a la
intersecció amb el transsepte, hi ha un espai intermedi, entre la nau i el
santuari, definit per murs de més gruix o doblats.
Cal remarcat que les aules rectangulars situades en planta a manera de transsepte no tenen una comunicació directa amb aquest espai de la nau, ja que les separen aquests grossos murs. A més hi ha uns murs transversals, dels quals queden els fonaments, que creen unes divisions i una relació de comunicacions amb passos estrets entre els diferents sectors de la capçalera. Un d’aquests murs separa l’esmentat espai de llevant de la resta de la nau, i l’altre es troba a l’entrada del presbiteri.
Les comunicacions entre aquests diferents sectors són obtingudes per uns passos o entrades molt estrets i situats de manera descentrada vers migjorn. D’aquesta manera la nau, separada d’aquest sector de capçalera, es configura com un ampli vestíbul separat del santuari.
Per la configuració dels elements
esmentats, sembla que ens trobem davant els fonaments d’uns cancells. D’altra
banda, el reforç dels murs laterals pot indicar l’existència d’un element
d’edificació més alt en aquest lloc. És a dir, potser cal veure-hi el basament
d’una torre que es devia dreçar a l’extrem oriental de la petita nau, a la seva
intersecció amb el transsepte. Si fos certa aquesta hipòtesi, per l’emplaçament
de la torre rectangular i la relació d’alçades i volums que es crearia entre
els diferents cossos de l’edifici —nau, transsepte, absis i torre— recordaria,
dins unes dimensions més modestes, l’església pre-romànica empordanesa de Santa
Creu de Rodes, com a únic exemple paral·lel clar que podríem treure’n.
Les restes de l’avançament de muntants insinuen l’existència d’un arc triomfal, desaparegut.
Per la relació de gruix dels murs, hom pot suposar que la nau-vestíbul, amb parets molt més primes que la resta de l’edifici, potser no tingué volta d’obra. En canvi en podien tenir els diferents compartiments de llevant l’extrem de la nau i transsepte.
Al mur de migdia de la nau s’aprecia
l’espai de l’entrada, ja molt destruïda.
Al presbiteri, adossat al mur del fons de l’absis, aparegué un tenant d’altar, de pla rectangular, força gros, fet amb pedres i morter, el qual havia estat recobert amb peces de marbre aprofitades.
A l’absis i als espais de capçalera, hi ha diferents vestigis de paviment en opus signinum. El mateix tipus de paviment cobria moltes de les tombes de les aules sepulcrals veïnes. També hi ha sepulcres al transsepte, com ja hem indicat, i a l’interior de la nau.
L’aparell de la capella presenta alguna diferència entre els paraments de capçalera, amb murs de més gruix (extrem oriental de la nau amb el transsepte i l’absis), i els de la nau-vestíbul. Els primers han estat bastits amb pedres de mida petita, de calcària de la zona, que, malgrat ésser poc o gens retocades i només escantonades, tendeixen a les formes de petit carreu i a disposar-se horitzontalment i amb filades regulars, les quals són presents en alguns trams de paraments. El ferm morter que les lliga és molt abundant i visible als junts. La volta de l’absis fou construïda amb petites pedres molt amarades en morter.
Els murs de la nau presenten un aparell més descurat, fet amb pedres petites sense cap treball, de formes i mides irregulars, amb nombrosos rebles, en general fragments de terrissa antiga; el morter també hi és ben visible.
És molt difícil endevinar si aquestes diferències de tècnica constructiva responen també a certa diversitat cronològica entre ambdues parts de l’edifici. El més probable, al nostre entendre, és que en tot cas siguin mínimes o poc significatives.
L’església, per les característiques i els elements que es poden observar, sembla correspondre a una construcció pre-romànica. Segons els autors ha estat apuntada una datació que abraça entre els segles VIII i IX i la segona meitat del segle X. És interessant tenir en compte les dades que puguin proporcionar la necròpoli i les seves construccions.
Cal assenyalar la possibilitat que alguna de les edificacions que serviren per a cambres sepulcrals sigui d’època anterior “poc o molt” a l’església. És possible que hom aprofités parts d’una edificació preexistent per adaptar-les als usos funeraris. En aquest sentit podem observar que el llarg mur perpendicular que incideix a l’angle sud-est de l’aula meridional del transsepte i que, integrant-se a aquesta edificació, arriba fins a la cantonada entre la nau i l’absis de la capella, fou molt probablement bastit abans que aquestes construccions. És clar, per exemple, que l’absis s’adossa al mur esmentat i no a l’inrevés. Sembla també que aquesta paret forma continuïtat amb el fonament que separa el presbiteri de la resta de l’església, interiorment.
Al nostre entendre no és impossible que el conjunt de cementiri amb la seva església s’adaptés, en part, a unes estructures arquitectòniques ja existents, que lògicament degueren ésser completades i reformades d’acord amb les necessitats del culte i la necròpoli.
Les tombes que hi han estat excavades són de tipologia diversa, que s’equipara amb les aparegudes a la necròpoli propera de Sant Vicenç de les Corts i també en bona part a les de la Neàpolis. Aquesta darrera necròpoli cal assenyalar que, amb la seva basílica, adaptà les restes d’edificis d’èpoques anteriors, hel·lenístiques i romanes.
Hom ha indicat que les tombes, per llur tipologia i pobresa, són difícils de datar ja que responen a models no ben estudiats; però hi ha un predomini de sepulcres pre-medievals, mentre que d’altres serien ja alt-medievals. El més significatiu és l’existència del paviment de morter i picadís que recobria la majoria de les tombes. Cal destacar especialment algunes sepultures que eren cobertes amb aquesta capa de paviment curosament allisada, en la qual fou feta una creu en relleu per assenyalar la tomba. És un tipus de coberta sepulcral que, més pobra i modesta, recorda les de mosaic d’arrel africana i d’època baix-romana. D’aquest tipus de coberta de tomba, se’n coneixen pocs paral·lels. Ha aparegut, a l’Empordà i a les zones de cementiris d’època visigòtica de l’antiga Rhode. Hom n’ha assenyalat la presència a la basílica de Son Peretó (Mallorca) i a Mataró, sempre dins de contexts que poden ésser situats vers el segle VI.
Podem establir, sembla, que l’origen de la necròpoli no és posterior als segles VI i VII. La troballa d’un lot de vuit monedes encunyades pels comtes d’Empúries de la primera dinastia a l’interior de l’església, als graons d’accés al presbiteri, demostra que l’edifici era, com a mínim, visitat encara en plena època medieval. Potser als segles XI i"XII encara hi devia perdurar el culte, però és probable que s’abandonés no gaire temps després.
L’església, pels elements conservats, caldria considerar-la, ja ho hem indicat, un edifici pre-romànic de datació precisa difícil. Creiem que hom pot mantenir la hipòtesi de situar-lo als segles VIII o IX, si bé, almenys per als seus orígens, no es pot menystenir la possibilitat d’una atribució al final de l’època visigòtica, consideració que no desmenteixen els possibles cancells. Hem destacat ja la singular estructura del sector de capçalera amb la possibilitat que hi hagués hagut una estructura de torre. El fet de no haver-se mantingut cap vestigi de l’alçat obliga a considerar-lo només com a simple interpretació hipotètica, que veuríem com un interessant precedent de l’estructura singular de Santa Creu de Rodes, tal com hem indicat abans.
Per les estructures muràries del conjunt de la necròpoli hom pot admetre que hi ha murs anteriors a la capella, igual que algunes sepultures. No és gens improbable, d’altra banda, que el lloc de culte i enterrament cristians, s’establís damunt construccions anteriors, d’època baix-romana.
Cal esmentar, ni que sigui breument, una romanalla arquitectònica molt minsa i fragmentària, situada a poques passes i a migdia de l’entrada de la capella. Resten els fonaments d’un angle i trams dels murs propers del que podria ser una petita edificació de planta central, octogonal a l’interior i quadrangular a l’exterior. Segons l’opinió dels excavadors no es pot aprofundir més en el seu coneixement. Si fos certa la interpretació del que resta de la planta, s’insinuaria l’existència d’un baptisteri o, més possiblement, d’un martyrium. Sembla clar que aquest vestigi és més antic que algunes sepultures trapezials.
Text i recull de dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada