PASSEJANT ALT EMPORDÀ
Vilabertran és situat en al sector de la plana empordanesa a l’interfluvi entre la Muga i el Manol, la confluència dels quals es fa aigua avall de Vilabertran
Com a conseqüència d'una donació de terres l'any 1069 per part d'unes famílies de la zona, la comunitat estableix les bases per a la creació d'un monestir i s'institueix a Pere Rigald com a cap. La donació de terres incloïa un perímetre de 60 passos per construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església. A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria.
La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigau va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor.
El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. La nova església va ser consagrada l'11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona Bernat Umbert. Rigald va intentar expandir els dominis del monestir; el seu intent d'annexionar el monestir de Sant Joan de les Abadesses va fracassar, però el de monestir de Santa Maria de Lladó va acabar convertint-se en filial de Vilabertran.
Rigald va morir en una data sense
determinar entre el 1107 i el 1114. Encara que mai es va seguir
un procés de beatificació, va acabar sent venerat com a sant. El monestir va
seguir prosperant després de la seva mort. Va ser un centre d'acollida
dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa, ja que disposava
d'un hospital.
Els abadiats de Pere de Torroja (germà d'Arnau de Torroja, Gran Mestre de l'Orde del Temple) i de Ramon d'Usall (1152-1179) van ser especialment importants en aquesta col·laboració amb els Ordes militars i el Passatge a Terra Santa. L'any 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí li va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir.
El 29 d'octubre de 1295 es va celebrar a Santa Maria l'enllaç entre el rei Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols, la seva segona esposa. A mitjans del segle XIV va ser dotada amb una gran creu de plata amb camafeus egipcis, amb una relíquia de la Veracreu possiblement provinent de l'ambaixada d'Eymeric d’Usall (1303-1304, 1305-1306) que va intentar l'alliberament de fra Dalmau de Rocabertí, de la casa dels senyors de Peralada i Vilabertran. Abona aquesta hipòtesi l'afirmació del P. Dromendari del fet que fra Dalmau de Rocabertí, el templer, hauria mort el 1326 a Vilabertran.
En el segle XV, l'abat Antoni Girgós (1410-1424) va fer construir el palau abacial, feu fortificar el cenobi i construí la torre del Rellotge. El 1592 la canònica fou secularitzada i convertida en col·legiata regida per un arxipreste. Durant el segle XVIII es van afegir al flanc nord de l'església, la capella dels Dolors i la sagristia nova. A finals del segle XVIII, arran del saqueig de les tropes franceses (1794) durant la Guerra Gran es va perdre l'arxiu i la biblioteca. Amb la desamortització del 1835 totes les dependències, tret de l'església, passaren a mans de particulars, i patiren un important procés de degradació.
La recuperació del cenobi començà el 1941, després que l'any 1930 fou declarat monument nacional. Entre el 1948 i el 1955 sota la direcció de l'arquitecte Pelai Martínez es realitzaren les primeres obres de restauració, centrades en l'església, i que malgrat la seva correcció comportaren l'enderroc de part de l'obra de fortificació del segle XV. El Palau Abacial i les restes de fortificacions han quedat especialment protegides per la Llei 16/85 del "Patrimonio Histórico Español". Entre el 1980 i el 1991 es procedí a una intervenció integral del conjunt monàstic, a càrrec de la Generalitat de Catalunya.
Continuarà ...
Text i recull daes: Miquel Pujol Mur
Fotografia : M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Viquipèdia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada