CAPELLA DEL ROSER. SANT MARTÍ DE SESGUEIOLES. ANOIA

 POC A POC PER L’ANOIA 

Dóna nom al carrer en el que la varen edificar. S'alçà durant el segle XVII gràcies el finançament que, en bona part, prové de la família Dalmases, un dels cognoms més il·lustres amb què compta el poble de Sant Martí. Inclús un membre d'aquesta família arribà a nivell de noble. 

El 1647 es promou la Fundació de la Capella del Roser, essent rector de la parròquia Mn. Antoni Tomàs, de Conill. El 27 de novembre de 1674, Pau Dalmases, que ja residia a Barcelona, institueix un Benefici sota la invocació de la Mare de Déu del Roser. Va ser construïda l'any 1670.

 La capella del  Roser és una construcció de pedra força ben treballada, modesta si voleu, però que ofereix un caire de seriositat i de bona impressió al visitant.

És un edifici senzill, d'una sola nau de planta rectangular, amb portal de llinda recta i una finestra de doble esqueixada. Al capdamunt hi ha un campanar d'espadanya afegit amb posterioritat. 

Durant la construcció de l'Esglèsia parroquial actual, bona part dels oficis religiosos se celebraren a l'esmentada capella.

 La Capella del Roser de Sant Martí Sesgueioles és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Pag. Ajuntament Sant Martí de Segueioles i Viquipèdia

SANT ANDREU DE LA MANRESANA. PRATS DEL REI. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de la Manresana. Inicialment tingué funcions parroquials, però les perdé i passà a dependre de la parròquia dels Prats de Rei com a sufragània. 

La primera notícia del lloc de la Manresana és de l’any 1012, quan Oliba vengué a Gualfred una peça de terra situada en el lloc que anomenen Segarra, junt a la Torre Manresana. La primera notícia de l’existència de l’església és de l’any 1043, quan Ag Bella i Guillem vengueren a Sendred i a la seva muller Trudegarda una peça de terra i una altra de vinya situada en el castell de la Manresana, que afronta amb el vinyer de Sant Andreu. 

Les funcions parroquials es confirmen en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, en la qual figura la parròquia de Manresana. En les altres llistes de parròquies de mitjan segle XII també apareix, però no en les posteriors; concretament el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, els anys 1332 i 1339 visità la parròquia dels Prats de Rei i no la de la Manresana, com tampoc no ho feren els altres bisbes en les visites pastorals per aquest sector, senyal que ja havia esdevingut sufragània de la parròquia dels Prats de Rei, com es confirma en la visita pastoral que realitzà el bisbe de Vic Pasqual l’any 1685. 

La dependència del priorat de Santa Anna de Barcelona es produí l’any 1126, quan el bisbe de Vic Ramon Gausfred donà a l’orde del Sant Sepulcre les esglésies de Santa Maria de Prats i de Sant Andreu de la Manresana, amb els delmes, les primícies, les oblacions, els drets eclesiàstics, les sagreres i els alous pertanyents a les esglésies. 

D’altra banda el comte Ramon Berenguer III en el seu testament de l’any 1131 deixà a la canònica de Santa Maria de Solsona la meitat del delme de la Manresana, que estava empenyorat a Ramon Miró de Pujalt per cent morabatins, del qual l’havien de redimir. Després, l’any 1160, el seu fill Ramon Berenguer IV confirmà la donació, però en aquest moment era la totalitat del delme el que es trobava empenyorat. Encara l’any 1186 el rei Alfons I tornà a confirmar la donació. 

Aquesta duplicitat de dret en el delme de la Manresana produí un conflicte que les parts implicades arranjaren mitjançant una sentència arbitral de l’any 1545. És possible que arran d’aquest conflicte el rector dels Prats de Rei, que era l’altra part que havia de cobrar el delme de la Manresana, elaborés un document interpolat a partir d’una antiga acta de consagració de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei, o d’un capbreu de béns de la parròquia de Prats incorporant-hi la donació de l’església de Sant Andreu de la Manresa amb els delmes i les primícies del castell de la Manresana, quan en l’any 1050 o en el 1070 l’església de Sant Andreu de la Manresana encara era parròquia, i fins i tot era més important ja que pagava sis sous de sínode i la de Prats només en pagava quatre. Per tant ni en l’acta de consagració interpolada ni en un suposat original, l’església de Sant Andreu de la Manresana no hi degué figurar per a res. 

L’augment de població que tingué la vila de Prats a partir del final del segle XII en convertir-se en una vila reial amb importants privilegis féu canviar la situació; l’antiga parròquia de Sant Andreu de la Manresana, en perdre població, passà a ser una sufragània de la parròquia dels Prats de Rei. Aquesta situació presumiblement havia motivat la interpolació documental. 

A partir del segle XIII, que ja es confirma la dependència de la parròquia dels Prats, l’església de Sant Andreu de la Manresana restà com a sufragània, condició que encara manté en l’actualitat. 

Sant Andreu de la Manresana es tracta d’un edifici modern, refet al segle XVIII i encara transformat el 1931. A desgrat d’això, entre els paraments moderns encara es distingeixen uns fragments de mur, ben visibles a l’exterior de la paret nord, l’aparell dels quals encaixa perfectament amb el de les obres romàniques. Aquest fet sembla evidenciar que l’església fou reestructurada profundament a partir d’un edifici anterior d’origen romànic. 

També entre els paraments moderns apareixen alguns elements reaprofitats, com fragments de cornisa i uns blocs de pedra esculpits, alguns dels quals són molt erosionats. Sigui com sigui, aquesta església, ara sense absis i amb profundes alteracions, ha perdut totalment la seva fesomia original, per tal com l’obra romànica resta completament subordinada a les reestructuracions modernes. 

Integrats en el parament de l’església es conserven tres blocs de pedra esculpida, cap d’ells intacte quant a la forma i molt malmesos. Tots tres evidencien el seu reaprofitament, i en algun cas fins i tot sembla patent que la seva funció original no era la de part integrant d’un mur. 

Els motius que decoren aquests blocs, a excepció del primer que resulta inintel·ligible, poden trobar-se en repertoris de conjunts romànics però també gòtics. El del segon bloc, amb un cert gust de combinació moresca, es pot trobar tant en conjunts datats al segle XIII com al segle XIV. És més freqüent en el segle XIII el motiu d’entrellaç amb treball de cistell. Una vegada més, però, la datació resulta poc definida, a cavall entre tots dos segles. 

Sant Andreu de la Manresana és una església de nucli de la Manresana inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Ens aquesta ocasió hauria de mostrar l'agraiment al veí que amablement ens va ensenyar l’església per dintre i mostrar-nos els seus detalls. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Enciclopèdia Catalana

SANT PERE. MONTFALCÓ EL GROS. VECIANA. ANOIA

 PAS A PAS PER L'ANOIA 

L’església s’alça dalt d’un turonet, envoltat de conreus, al peu de l’antic castell de Montfalcó, a la banda sud-occidental del terme. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Montfalcó. Molt aviat tingué la condició d’església parroquial, si bé posteriorment restà com a sufragània de la parròquia de Veciana. 

La primera notícia sobre el castell correspon al 1027, any en què Bernat Guifred de Balsareny i la seva muller Sança vengueren a Seniofred i Bardina un alou situat al comtat de Manresa, dins el terme del castell de Montfalcó, en el lloc anomenat Calçada. 

L’any 1065 es documenta l’església en la venda que feren Guillem Sendred i la seva muller Adalès d’una peça de terra situada al castell de Montfalcó, en la parròquia de Sant Pere. 

Però les funcions parroquials es poden recular fins a una data entre els anys 1025 i 1050, ja que la parròquia de Monte Falco apareix en una llista de parroquials del bisbat de Vic en aquestes dates. Encara mantingué aquesta funció almenys fins a mitjan segle XII, ja que torna a aparèixer en una altra llista d’aquesta data. 

Després no es tornà a esmentar més ni fou visitada pels bisbes vigatans, per la qual cosa s’ha de considerar que durant el segle XIII o el principi del XIV deixà d’ésser parroquia i esdevingué sufragània de la parroquia de Santa Maria de Veciana. 

Es tracta d’un edifici romànic, molt modificat, compost d’una única nau completada, vers llevant, per un absis semicircular, amb un sobrealçat posterior que el fa tan alt com la nau, la qual, d’altra banda, s’escurça a ponent, on es dreça un campanaret d’espadanya, conseqüentment modern.

La volta de la nau, enlluïda com la resta de paraments interns, obeeix a una refecció posterior, cosa que no sembla succeir, tot i l’enlluïment, a la volta de quart d’esfera de l’absis. 

L’única finestra que il·lumina l’interior de l’edifici és al centre de l’absis, oberta amb doble esqueixada i coronada per un arc de mig punt adovellat, que s’obtura parcialment a la part inferior. 

La porta, situada al mur sud, és molt simple, ja que només la forma un sol arc de mig punt fet amb dovelles. 

La planimetria de l’edifici, de bon començament tan elemental, esdevé més complexa amb l’adossament d’una capella al mur nord i l’afegitó d’una sagristia al mur sud, prop de l’absis. L’aparell corresponent a l’obra original és fet de carreuons de mides mitjanes, només desbastats i col·locats en filades horitzontals, que conformen uns paraments externs llisos, sense cap mena d’ornament. 

Aquest edifici, profundament alterat per diversos processos remodeladors, respon a una obra romànica aixecada en el transcurs del segle XII i inserida dins l’àmbit rural, on les tècniques constructives, llevat d’alguns casos, havien evolucionat poc. L’estat de conservació és força bo. 

A l’interior de l’església, juntament amb alguns pilars decorats d’estructura poligonal als murs laterals, hi ha diversos elements esculpits. Dos d’aquests són treballats sobre una de les bandes de la pilastra. Es tracta d’una cara, a manera de màscara, que duu corona treballada i que podria correspondre a una figura femenina. El segon element correspon a una figura sencera, vestida amb túnica i amb les mans sobre les galtes, que flanquegen la boca, oberta, talment com si fes un gest de silenci o potser una ganyota. 

Tots aquests elements semblen pertànyer, però, a un període avançat de l’època medieval, cap a la darreria del segle XIII o la primera meitat del XIV, més pròxims sens dubte a una estètica gòtica que no pas romànica. 

En l'arc de la porta d'entrada al cementiri hi ha la data inscrita de 1852. El 1905 hi hagué una cessió temporal de Sant Pere a l'Orde de Sant Agustí. 

Sant Pere de Montfalcó és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT PERE DESVIM O DEL VIM O SANT PUVIM. VECIANA. ANOIA

 PAS A PAS PER L'ANOIA

L’església de sant Pere, acompanyada d’un reduït grup de cases, s’aixeca dalt d’un tossal, situat al ribatge dret de la riera Gran. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Miralles. Inicialment tingué funcions parroquials, però les perdé i es convertí en sufragània de la parròquia de Santa Maria dels Prats de Rei. Encara que el domini de la parròquia és molt conflictiu, qui exercí el patronat de l’església fou l’orde del Sant Sepulcre per mitjà del priorat de Sant Miquel dels Prats de Rei, si bé posteriorment el priorat passà a Santa Maria de Montserrat. 

Les primeres notícies sobre aquesta església són de l’any 1069, moment en què Ramon Guadall de Calders i la seva muller Arsenda donaren a la canònica de Santa Creu de Barcelona la dominicatura de l’església de Sant Pere del Vim, amb tots els cups i bótes que allí hi havia. Però després, els donants, forçats per la necessitat, oferiren la dita església amb les segreres i les cases, i la meitat de la dominicatura, que abans havien cedit a la canònica a Gerbert Hug, com a esmena de la usurpació feta, i diverses parts de terra situades al castell de Segur i al de Miralles. Els drets que tenia Gerbert Hug els cedí a Ramon Tedbal, el qual l’any 1113 donà l’alou que tenia a Sant Pere del Vim, per cessió de Gerbert Hug, al monestir de Sant Cugat del Vallès, tot i que l’església no hi degué anar inclosa. 

Les funcions parroquials de l’església es constaten en una llista de parròquies del bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050, on figura la del Vim. Continuà exercint aquesta funció fins el 1681, any en què la visità per darrera vegada un bisbe de Vic, i el 1685, en què el bisbe Pasqual visità la parròquia de Santa Maria de Prats. Aquesta darrera tenia com a sufragània la de Sant Pere del Vim. 

L’any 1196 un feligrès anomenat Pere de Soler i la seva muller Arsenda, en el testament que feren conjuntament, disposaren que els enterressin a Sant Pere del Vim, i feren diversos llegats a l’església i els sacerdots. 

L’any 1246 el bisbe de Vic, Bernat de Mur, féu donació a la casa de Santa Anna de Barcelona de l’església de Sant Pere del Vim, situada al bisbat de Vic, a la Segarra, amb l’obligació que el prior de Santa Anna presentés el sacerdot que havia de tenir cura de les ànimes de l’església, i obeir i ser fi del al bisbe de Vic, que retingué tots els drets episcopals sobre l’església.

L’orde del Sant Sepulcre exercí el govern d’aquesta parròquia a través del priorat que fundà als Prats de Rei, conegut com el priorat de Sant Miquel dels Prats o de la Manresana. Així doncs, tot i que es trobava dins el terme del castell de Miralles, quan deixà de tenir funcions parroquials no s’incorporà a la parròquia de Miralles, sinó que ho féu a la dels Prats de Rei. 

L’any 1542 el monestir de Santa Maria de Montserrat comprà al comanador de Sant Miquel dels Prats tots els drets, possessions i jurisdiccions del priorat i tot el que posseïa el priorat de Santa Anna de Barcelona. Segurament, per aquesta compra, l’església de Sant Pere del Vim passà a dependre del monestir de Montserrat, si bé de manera poc explícita. 

L’edifici, malgrat les modificacions, és un bonic exemplar romànic format d’una sola nau, capçada, a llevant, per un absis semicircular unit a la nau mitjançant un arc presbiteral que fa la degradació amb la nau, la qual actualment és separada de l’absis per un envà que arriba fins al presbiteri i converteix l’absis en sagristia. 

L’absis és flanquejat per dues absidioles de perímetre semicircular, desplegades al començament dels murs laterals, actualment obturades per retaules moderns, que defineixen una capçalera trevolada. Els paraments interns de l’edifici són arrebossats, però deixen entreveure el sistema de cobertes que hi ha en una volta de mig punt a la nau i en una volta d’un quart d’esfera a l’absis, on es conserven restes de pintures murals. 

L’església rep llum a través d’un conjunt de finestres distribuïdes per les tres façanes i l’absis. Així, el mur de ponent presenta una sola finestra esqueixada, que és acabada en un arc de mig punt adovellat; al mur de migdia n’hi ha una altra, actualment tapada, de doble esqueixada, que també acaba en un arc de mig punt adovellat. D’altra banda, al mur nord, encara n’hi ha una altra de les mateixes característiques que l’anterior, també inutilitzada. La darrera, que s’obre al centre de l’absis, té també doble esqueixada i és coberta amb un arc de mig punt amb dovelles en degradació i una arquivolta, també adovellada, que l’emmarca a la part superior. 

L’accés a l’església es fa per una porta moderna desclosa a la façana de ponent que, potser, en substituí una altra situada al mur de migdia, que ha estat retocat parcialment. 

Els paraments externs de l’edifici són ornamentats, a l’absis, amb un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en cinc sèries d’arquets dobles entre lesenes, sota una cornisa que també es fa extensiva al mur nord on, gairebé fins a tocar el cos de l’edifici adossat en aquesta banda, es repeteixen les arcuacions cegues, dividides ara en dos grups de tres entre lesenes curtes. Al mur sud, on es constaten un seguit de modificacions, resta un fragment d’arcuacions cegues, vers llevant, i un tros de cornisa, vers ponent, que retrobem a les absidioles, que esdevé l’únic element ornamental. L’aparell és fet de carreus de mides mitjanes, ben carejats i distribuïts en perfectes filades horitzontals. 

Tot el conjunt, que originàriament devia ésser molt harmoniós, ha estat desparençat per un sobrealçat desmesurat que afecta tota la construcció i per l’annexió d’un cos d’edifici situat al capdavall del mur nord. Altrament, un campanar d’espadanya refet, enfilat al mur de ponent, conjuntament amb d’altres remodelatges que trasbalsen els paraments interns i àdhuc la capçalera, acaben d’emmascarar aquesta obra romànica, certament reeixida. 

Aquest edifici fou bastit, segurament, a la segona meitat del segle XI o, a tot estirar, just al començament del segle següent, amb la consecució d’una tècnica acurada dels mecanismes d’ornamentació llombards. 

Sant Pere del Vim és una església protegit com a Bé Cultural d'Interès Local 

Texyt i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANTA MARIA ASSUMPTA. BALDOMAR. ARTESA DE SEGRE. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA

Malauradament, no es tenen notícies històriques d’aquesta església anteriors al 1300, malgrat que l’origen alt-medieval és indubtable. El lloc de Baldomar, esmentat des del 1328, formà part del marquesat de Camarasa. Des del segle XVII, com a mínim, fins al segle XIX consta que el terme pertanyia al capítol d’Urgell, com el veí d’Alòs.

L'església parroquial de Baldomar, és un edifici heterogeni, de difícil lectura arquitectònica a causa de les diferents etapes constructives que li han donat forma. 

En l’estat primitiu l’església de Santa Maria de Baldomar era un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que arrencaven de sengles pilastres rectangulars, i coronada a llevant per un absis semicircular, precedit, possiblement, d’un arc presbiteral. 

Aquesta estructura fou radicalment modificada l’any 1692 —data que figura en l’actual porta d’entrada—. Es va enderrocar l’absis i es va capgirar el sentit de la nau. El presbiteri va quedar situat a ponent i la façana principal (amb la porta, un ull de bou i un campanar d’espadanya de dos ulls) a llevant, en el lloc que ocuparia l’absis original, del qual només es conserva l’arc presbiteral, convertit en un arc toral de la volta. 

En aquest mateix moment es devien construir dues capelles, adossades a les façanes nord i sud, que serien posteriorment ampliades amb dues capelles més i una sagristia adossada a la façana sud, on possiblement s’obria la porta original, en el lloc ocupat per les capelles. 

A la façana de ponent i en l’angle sud-oest es conserven les façanes de l’església original, amb el ràfec format per una simple llosa, que segueix els pendents de la coberta original en la façana de ponent, mentre que a l’angle sud-est no es conserva el ràfec, però sí el sòcol de l’edifici, i és perfectament apreciable la unió del parament antic amb la nova façana. 

Els paraments originals són formats per carreus ben tallats i polits, que juntament amb les característiques de l’interior permeten de situar clarament l’edifici entre les formes pròpies de la fi del segle XII o l’inici del segle XIII.

 

L'esquema de planta actual ve definit per una nau sense absis, coberta amb volta de canó apuntada sobre arcs torals i formers. Al costat nord hi ha una altra nau, més curta, probablement afegida més tard. L'element més rellevant de l'exterior és la façana, que integra un campanar d'espadanya convertit posteriorment en una torre quadrangular. L'ogiva d'un obús serveix de campana- 

El cos baix de la façana, de carreus ben escairats, és d'una gran sobrietat. L'accés s'efectua mitjançant una obertura d'arc de mig punt adovellat, recolzat sobre impostes motllures d'aire classicicant, similars a les que hi ha als pilars interiors de l'església. Sobre el portal hi ha un òcul i, enmig, una petita fornícula formada per columnes helicoïdals que sostenen un frontó triangular . Tant la façana com el campanar fan pensar en una reforma constructiva, que probablement dati del segle XVI, i, per tant, de cronologia més avançada que la de la nau central. 

El mural interior fou puntat l’any 1992 pel pintor Antoni Borrell, fundador i director, del museu arqueològic i paleontològic. 

Santa Maria de Baldomar és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT MIQUEL DE RUBIÓ DEL MIG. LA FORADADA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

L'actual parròquia de Rubió (agregat de Foradada, conegut antigament com a Rubió d'Agramunt o popularment com els Rubions, compost pels nuclis de Rubió de Dalt, del Mig i de Baix, aquest últim actualment deshabitat) es troba al petit nucli de Rubió del Mig, i és un edifici originalment bastit el segle XVI, d'estil renaixentista. 

L'església parroquial de Sant Miquel es troba al nucli de Rubió del Mig, formant part de l'illa de cases central, definit entre el carrer de Sant Miquel i el carrer de les Escoles, d'aquest petit nucli. 

Es tracta d'un temple de planta rectangular d'una nau, orientat de nord-oest a sud-est, amb un immoble adossat a la façana nord-est. La façana principal afronta a llevant i està coronada amb un campanar d'espadanya. A banda i banda hi té adossades dues capelles laterals a manera de transsepte, amb una sagristia a l'angle oest i la capçalera recta. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal. 

L'aparell constructiu denota almenys dues fases de construcció. La part baixa de les façanes està feta a base de carreus més o menys regulars (amb un tènue encoixinat molt erosionat a la façana principal) de gres. Aquests carreus de la banda baixa es troben molt erosionats i afectats pel mal de la pedra. A partir de mitja alçada, des de la setena filada, els carreus són més regulars i polits i lligats amb morter de calç. Encara hi ha una tercera fase que va consistir en la modificació de la volta i l'aixecament de la teulada, circumstància que va obligar a fer créixer la part superior de les façanes laterals i posterior amb obra de carreuons irregulars. Només aquest tram d'aparell irregular es troba arrebossada amb morter de calç. 

La façana principal conté l'únic accés en forma de portalada d'arc de mig punt de dovelles, amb la imposta exterior amb una motllura mixta de gola. A sobre de la portalada se situa una fornícula en forma de petxina sobre una motllura semblant a l'anterior. La petxina està flanquejada per un baix relleu que representa dos obeliscs i un frontó triangular. A sobre d'aquesta fornícula hi ha el rosetó, motllurat i amb traceria de pedra. Aquesta façana és coronada amb l'esmentada espadanya, de dos ulls d'arc de mig punt i rematada amb un frontó triangular. 

La façana sud-oest conté dos contraforts i la capella lateral esquerra, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la nau central. A l'angle entre el presbiteri i la capella lateral hi ha la sagristia. Cal dir que hi havia originalment una altra capella lateral a la banda oposada, que actualment està integrada a l'immoble veí. 

L'interior està cobert amb una volta de canó que integra tota la nau central. Les capelles laterals (encara que la de la dreta es troba tapiada en estar englobada a l'immoble veí) estan igualment cobertes amb volta. La volta central, de la mateixa manera que la coberta, va ser modificada i elevada. La decoració interior l’adiu amb els cànons renaixentistes i neoclàssics i es considera l'església, tot i l'origen en el segle XVI, un exemple d'art neoclàssic religiós. 

Sant Miquel de Rubió del Mig és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

SANTA MAGDALENA DEL PLA. EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES

 TERRES DEL BAGES

Aquesta església es troba dintre el cementiri del Pont de Vilomara. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara. Començà essent una capella rural, per intentar ser sufragània i arribant a assolir la categoria de parròquia. Durant uns segles fou una propietat del monestir de Sant Benet de Bages. 

El lloc de Vilomara és documentat des del 982 com a Villa Amara; l’església ja estava dreta el 1077 quan Llop Sanç entrà com a monjo al monestir de Sant Benet de Bages, i donà al monestir les primícies dels seus honors i possessions que tenia a Vilomara, juntament amb quatre molins junt a l’església de Santa Maria. Encara que aquí no es fa esment de la donació de l’església, aquest fet apareix esmentat en la confirmació de la donació que el 1118 feren Ermessenda, vídua de Berenguer d’Ulció, i Elisenda, filla seva, al monestir de Sant Benet; aleshores subjecten al monestir l’església de Santa Maria situada allí mateix, totalment bastida i dotada amb un alou propi pels antecessors dels donadors. 

En la butlla del 1196 el papa Celestí III confirmà al monestir de Sant Benet de Bages l’església de Santa Maria de Vilomara. Així, l’església quedà vinculada a Sant Benet de Bages. 

L’església apareix citada repetidament al final del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla el 1246, després l’advocació oscil·la entre les santes Maria i Magdalena, per implantar-se finalment el darrer. També en aquest final del segle XIII es documenten donats que tenen cura de l’església i demanen almoines per al culte, i també se cita el cementiri, i el 1282 apareixen tres altars de l’església: Sant Benet, Sant Andreu i Santa Maria. El 1685, quan la visità el bisbe Pasqual, se li demanà que li concedís la categoria de sufragània. 

L’església de Santa Magdalena del Pla es tracta d’una construcció romànica obrada en època tardana. El seu aspecte és simple i auster, i en els seus paraments no hi ha cap mena d’ornamentació. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra escantonats a cops de maceta i, bé que en alguns indrets es marquen algunes filades, es disposen força desordenadament, la qual cosa contribueix, per la seva part, a donar-li una aparença rústega i grollera, ensems que l’allunya de les formes d’aparell típiques d’aquesta època, cosa que mena a pensar que aquesta capella potser fou remodelada posteriorment, seguint, però, la mateixa estructura romànica.

L’edifici consta d’una única nau ampliada a sol ixent amb un absis semicircular, que pràcticament és tan alt i ample com la nau. L’absis és cobert amb volta d’un quart d’esfera i s’obre a la nau mitjançant un arc lleugerament apuntat, tret que segurament també deu tenir la volta de pedra de la nau, la qual, tanmateix, quan posteriorment revestiren els paraments interns amb argamassa, adquirí forma de mig punt. Aquesta volta, per altra banda, és reforçada amb un arc toral que divideix la nau en dues tramades. 

El portal primitiu, és situat al mur de migjorn i coronat amb un Sobre l’angle format pel mur de migjorn i el mur tester es dreça un esvelt campanar de torre recobert amb una piràmide truncada, al cimal de la qual hi ha una esfera, d’on sorgeix una estilitzada creu de ferro. Aquests dos darrers elements foren afegits a l’església modernament, com també foren retocades les obertures que hom observa en aquest campanar, que inicialment devia tenir dos finestrals rema-tats amb arcs de mig punt. 

La il·luminació d’aquesta capella és força deficient, ja que, tret de la porta i d’una finestra moderna oberta al mur de migjorn, la llum només penetra a l’interior a través de la finestra absidal i d’una altra desclosa al mur frontal. La primera és de doble esqueixada i és acabada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que la segona ha estat feta en forma de creu. Tant els paraments interns com els externs foren recoberts amb argamassa, cosa que, en part, dificulta l’estudi de la seva estructura.

La recerca arqueològica d’aquesta església es va dur a terme el 1986, sota la direcció d’Àngels Aguilar i Guillén, i de manera subsidiària a les obres de restauració de l’edifici dutes a terme entre el 1985 i el 1987 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Abans de començar les darreres obres de restauració ll’accés era a la testera, però al mur meridional s’observava clarament la porta original, aparedada, que ara s’ha recuperat; és molt típica, acabada en arc de mig punt i timpà llis.

Els treballs arqueològics es van realitzar en extensió, tant a l’interior de l’edifici com a l’entorn immediat; també es va excavar la coberta. 

Tanmateix, la presència humana a l’indret de Santa Magdalena és encara molt més remota. Cal esmentar en aquest sentit la troballa, durant l’excavació, de dues urnes. Una d’elles, com veurem, fou reutilitzada a l’època medieval, però en realitat dataven de l’edat del bronze i segurament procedien de sengles tombes d’incineració que van ser malmeses en el moment de la construcció de l’edifici. Aquest moment cal situar-lo, potser, a mitjan segle XII. 

L’estudi de l’edifici ha indicat que l’absis i les parets perimètriques de la nau corresponen a aquell primer moment, segons que palesen les trinxeres de fundació descobertes. D’altra banda, la volta de la capçalera també sembla l’original, mentre que cal pensar que la primera coberta de l’aula era d’encavallades de fusta. Sembla que tot l’interior del recinte era arrebossat, d’acord amb allò que es va comprovar en l’anàlisi arqueològica dels paraments. 

El sòl era de terra batuda, sistema que hem pogut constatar en nombrosos temples romànics. El presbiteri, una mica enlairat respecte a la nau, estava delimitat per un graó de pedra a l’extrem de ponent. En el decurs de l’excavació del paviment de l’aula, es van descobrir dues fosses gairebé alineades en l’eix de l’església. 

Cap al començament del segle XIV, l’edifici va patir el primer remodelatge important, la construcció de la volta de canó lleugerament apuntada que encara es conserva. La recerca de l’intradós ha permès localitzar l’empremta de l’entramat de canyes del cindri i també part de l’emblanquinat.

Pel que fa a la cronologia, a la trinxera de fundació de l’estrep septentrional de l’arc faixó que sosté la coberta, es va trobar un fragment de bol de ceràmica catalana decorada en verd i manganès. D’altra banda, al presbiteri, ben bé a sota del suport de l’altar, es va descobrir una tercera fossa, més gran i profunda que les dues de la nau, que contenia la segona urna de l’edat del bronze, reutilitzada com a reconditori, ja que dins hi havia una moneda de Jaume II, algunes restes òssies i una lipsanoteca de fusta en forma de capseta. Aquesta fossa, a parer nostre, fóra una altra sepultura prehistòrica, en aquest cas no escapçada, a causa de la cota més alta del presbiteri que no va implicar un aplanament profund del terreny, com a la nau. 

Santa Magdalena del Pla és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica