Seguint la nostra idea de
conèixer llocs de la nostra geografia en aquesta ocasió visitàvem, quasi per
casualitat, a l’adonar-nos del petit campanar de cadireta que sobresortia de la
teulada i certament era la part més visible del que semblava ser unes runes.
El poble es troba entre mig
dels pobles de Sant Andreu i Turbiàs a la carretera de Castellbò. Simplement un
cartell indicador i unes runes.
El llogaret de les Eres (1 258
m alt.) (0 hab. 2009) es troba al vessant occidental de la vall de Castellbò,
al nord-oest de la vila. Actualment despoblat havia arribat a tenir sis
famílies i el 1970 havia 5 habitants.
Durant el primer quart del
segle XI, es recullen notícies de donacions d'alous situats al terme de Sant
Iscle de les Eres, indret que és esmentat en altres indrets durant aquell
mateix segle, com a domini del vescomtat de Castellbò.
Durant aquests anys, la vila
apareix vinculada a l'advocació de sant Iscle màrtir, que apareixerà més
tardanament vinculada amb Turbiàs no serà fins a l'any 1575 que no rebrà
l'esment de Sant Vicenç de les Eres.
És una petita església d'una
sola nau, ubicada al capdamunt d'un penyal i capçada a llevant amb absis
semicircular, que resulta de la prolongació dels murs de la nau sense solució
de continuïtat. La nau és de curtes proporcions, gairebé quadrada si es
descompta l'espai absidal, la qual es cobreix amb un cel ras en forma de volta
de canó rebaixada.
El presbiteri s'obre a
l'interior de la nau mitjançant un plec absidal. La porta d'accés, en arc
escarser, s'obre a una cantonada del mur meridional i és coronat per una
finestra quadrangular. La coberta és de llosa a doble vessant i el conjunt és
coronat per un campanar d'espadanya d'un sol ull, que s'erigeix descentrat
sobre la façana occidental.
L'església es mantindria sufragània de Sant Iscle de
Turbiàs. Sant
Vicenç de les Eres, abans Sant Iscle, està protegida com a Bé Cultural d'Interès
Local.
La dificultat per arribar-hi a
causa del camí, fa que donades les facilitats d’internet, a més de la
fotografia de la M. Rosa, afeixegui una de Jordi Contijoch on es pot apreciar la
curiosa forma de l’absis.
En Catalunya Romànica no he
trobat dades d’aquesta església.
Però sempre és interessant
saber una mica més de la nostra pàtria.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia absis: Jordi Contijoch.Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada