En la nostre recerca per
terres del Lluçanès visitàvem l’església de Sant Vicenç de Lluça.
Després de visitar el monestir
de Santa Maria de Lluçà, al cap d’un petit tram trobaven senyalitzat el castell
i la seva capella sota l’advocació de Sant Vicenç. Per una pista de terra
arribaven al mas del Castell on aparcaven el cotxe i pujaven un camí que ens
porta a dalt del cim que domina gran part de les terres del Lluçanès. Poca
estona més tard hi arribaven (aprox. 850/900 m. d’alt.) i visitàvem l’església
aixecant-se damunt nostre les malparades i
ruïnoses parets de les restes del castell.
El castell que dóna nom al
Lluçanès, es troba ja documentat l’any 905 en l’acta de consagració de Santa
María de Lluçà. Segons un comentari oral en aquest lloc ja havia un castrum romà.
La dinastia dels senyors de
Lluçà és coneguda des del 977, amb "Eizo de Luciano", vicari de Lluçà
i de Merlès. El seu fill Seniofred es casà amb Engòncia configurant un llinatge
de magnats. El 1023, aquest castell ("luçan") i d'altres foren empenyorats
per la comtessa Ermessenda al fill Berenguer Ramon I. El 1107, el comte de
Barcelona Ramon Berenguer III, en el seu pacte amb el comte Bernat III de
Besalú, acredita el domini de "Luzano".
Un plet dirimit el 1180 entre
el rei Alfons, el Cast i Pere de Lluçà confirmà la possessió de la propietat a
favor del monarca; en conseqüència, els Lluçà prosseguiren essent senyors de
Lluçà, però amb la dependència envers el sobirà. El 1256, Elissendis de Lluçà
contrau matrimoni amb Bernat de la Portella, unint dos grans patrimonis.
Arran d'unes discrepàncies
entre Bernat de la Portella, senyor de Lluçà i el bisbe de Vic, el 1278
determinà el monarca d'apoderar-se d'aquest castell. Llavors el rei Pere el
Gran hagué d'assetjar i expugnar el castell, prenent-lo el 2 de març 1279,
després d'un llarg setge.
L'herència passà dels
Saportella al Fenollet (segle XIV). El 1369, Andreu de Fenollet vengué Lluçà a
Pere Galceran de Pinós i aquest, el 1376, en féu vend als Peguera. Per aquests
darrers, el 1464 n'obtingué la plena jurisdicció Galceran del Pinós-Fenollet.
Finalment, la baronia de Lluçà fou incorporada a la corona.
És probable que bona part de
l'obra que, en ruïnes, ha assolit els nostres dies respongui a una edificació
del castell portada a terme a finals del segle XIII. Altres dades ens diuen que
l’any 1464, el castell fou de nou combatut pel cabdill joanista Bernat Guillem
d'Altarriba; sembla ésser que el capitost defensor, per tal que no servís de
refugi a l'enemic, l'enderrocà.
Originàriament, el castell
tenia una planta gairebé triangular, totalment adaptada a la topografia del
terreny, amb la base al cantó nord-est i el vèrtex al sud-oest, en un punt on
possiblement hi havia una torre rodona, de la qual només resten unes poques
traces de basament.
L'església, situada a la banda
NE del turó, sobre un esperó rocós al peu del castell, s'esmenta quan hi foren
jutjats els testaments sacramentals els senyors del castell: Sunifred
I (any 988) i Guisad I de Lluçà (any 1006).
A partir de 1236 apareix un
sacerdot beneficiat encarregat del culte. A partir del s. XV va començar a
decaure i el 1685 ja no hi havia culte i el seu benefici s'havia traslladat a
la canònica de Santa Maria.
L'església és de planta
circular, una tipologia de les quals en resten molt poques de senceres a
Catalunya. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a
ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues
finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de
diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al
fons) mesura vuit metres i mig.
Un xic més amunt de la meitat
de l'alçada de la rotonda hi ha un canvi d'aparell; els carreus són més
grossos, col·locats de llarg i en alguns llocs interromputs per lloses de
través a manera de tascons. Hi ha discrepàncies en la interpretació d'aquest
canvi. Dues èpoques diferents o, més probablement una represa de l'obra. Datada
a final del s. XI o primera meitat del segle XII.
La capella de Sant Vicenç fou
restaurada fa pocs anys per tal de preservar-la.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada