Municipi
del Conflent, al sud de Vinçà, que comprèn una regió de terrenys primaris que
representen els darrers contraforts del Canigó amb el puig de les Feixes (926 m
alt), i una regió terciària a la vall de la Tet, on se situen els conreus.
Drenen el terme els còrrecs
dels Abeuradors, d’en Molins i d’en Pere Ferrer.
El poble de Jóc , oficialment Joch en francès, (124
h. 1982/ 329 msnm.) és al límit d’ambdues zones. El seu castell, del segle XII,
aturonat i gairebé arruïnat, fou el centre de la baronia de Jóc. Hi ha restes
de les muralles, construïdes al segle XVI. El poble és situat una mica enlairat
damunt la vall, en una costa emmarcada per dos còrrecs, a la carena que separa
la vall del Còrrec d'en Molins de la del Còrrec de Sant Martí. Jóc s'organitzà
com a cellera castral al punt més elevat del coster, amb
el Castell de Jóc al capdamunt, al sud-est del poble actual. El
primer nucli a l'entorn del castell era emmurallat i s'obria a l'exterior a
través de, almenys, quatre portals o portelles.
L'any
1031 ja és documentava una primera església de Sant Martí a Jóc, des del
1151 depenent del priorat de Serrabona.
Sembla, però, que l'església original estava una mica lluny del nucli de la
població, i la comtessa d'Aranda, i vescomtessa de Jóc, oferí alguna
compensació si es reedificava en un emplaçament més adient.
El
temple actual, ja ubicat a ran del poble, és del 1756 (col·locació de la
primera pedra) i la construcció sembla que s'allargà fins al 1778, data que
consta a la clau de volta de la tribuna. Per a bastir-lo, s'aprofità gran
nombre de pedres de l'antiga església romànica. En el present, d'aquesta només
en resta un mur a l'actual cementiri de la vila.
L'edifici
modern és d'estil barroc i consta d'una nau única amb capelles laterals, un
absis semicircular i té dues sagristies. S'hi accedeix per un
portal fet de granit. És al frontis occidental de l'església,
dessota d'un gran finestral, en una façana coronada per una espadanya molt
petita.
El
campanar principal, de torre, amb finestres altes i estretes, està rematat per
una estructura metàl·lica que suporta les campanes.
Per
a la decoració de la nova església de sant Martí, s'aprofitaren tres retaules
de la primitiva església romànica, els de l'altar major, el de la Verge del
Roser i el de Sant Joan Baptista; i unes imatges del Pare Etern i del Crist
crucificat, possiblement del segle XVIII i de l'obrador de Josep Sunyer,
tal volta romanalles d'un desaparegut retaule dedicat a la Puríssima Sang. El
retaule major fou una obra conjunta de l'escultor Josep Sunyer i del daurador
(i gendre del primer) Fèlix Escribà. La feina d'en Sunyer hauria estat feta
abans del 1715, data en què l'escultor tornà a la seva Manresa natal, però la
tasca de dauradura encara continuava el 1719, segons un document coetani. El
retaule del Roser es considera una obra de Lluís Baixa i
de Pau Sunyer i Raurell, germà d'en Josep.
Per
enriquir la refeta església també es portaren de Perpinyà dos retaules més. Un
d'aquests, dedicat a sant Jacint, es creu provinent del convent dels
dominics de Perpinyà i es considera una obra de voltants del 1600 realitzada
per Honorat Rigau. L'altre, datat el 1623 i sota les advocacions de santa
Cecília i santa Agnès, es creu una obra del pintor perpinyanès Joan Antoni
Martí elaborada per a algun altre convent de la capital del Rosselló.
Com
en el cas del de sant Jacint, haurien estat enviats a l'església de Jóc per
preservar-los dels aires secularitzadors de la Revolució Francesa.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada