dissabte, 22 de juny del 2019

SANTA EULÀLIA DE MARQUIXANES. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Marquixanes (307 h.1982/ 272 msnm.) està lleugerament aturonat a la dreta de la Tet, a prop del lloc on desemboca en aquest riu el Còrrec de la Coma d'Espirà, Marqueixanes conserva bona part de la Cellera de la qual nasqué el poble i d'un segon recinte murallat més tardà, del segle XII. La Cellera es formà a l'entorn de l'església parroquial de Santa Eulàlia de Marqueixanes i prop del Castell de Marqueixanes. A partir del nucli medieval, el poble de Marqueixanes s'ha estès cap al sud en una sèrie de barris nous entre el poble vell i el cementiri, i cap al nord-oest, resseguint el traçat de la carretera general, que passa pel nord del poble.


El lloc és esmentat el 1007; el 1035 el comte Guifré donà l’alou de Marquixanes al monestir del Canigó. El rei Alfons I autoritzà l’abat del Canigó a construir-hi un recinte fortificat, i Pere III concedí el permís de reconstruir el castell el 1351 (probablement havia estat enderrocat el 1344, en la guerra contra el rei de Mallorca); en resta encara la part nord de la muralla poligonal, i dins el poble es conserven tres portals (el que mena a l’església parroquial, sencer).

Fou una pertinença de Sant Martí de Canigó fins a la secularització d'aquest monestir el 1784, poc abans de la Revolució Francesa.

La primera menció que s’ha localitzat de l’església parroquial de Santa Eulàlia data de l’any 1025, quan l’abat Esclua de l’abadia del Canigó permutà amb el bisbe Berenguer d’Elna l’església de Marquixanes amb tot els seus termes per l’església de Sant Sadurní de Vernet.

Malgrat la permuta esmentada, l’església de Marquixanes fou reintegrada posteriorment als dominis de l’abadia del Canigó, ja que, segons la butlla de confirmació de béns del papa Alexandre III de l’any 1163 atorgada en favor d’aquell monestir, es relaciona com a propietat seva. En un document de l’any 1180 torna a ésser citada l’església de Santa Eulàlia de Marquixanes.

A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, consta que la parròquia de Marquixanes va contribuir a satisfer la dècima recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Elna. Una última referència data del 1393, any en què la rectoria d’aquesta església fou cedida a Pere Esteve per defunció de l’antic rector.

L’església parroquial de Santa Eulàlia és situada a la part més alta i al centre de la vila de Marquixanes. L’església actual correspon a un edifici dels segles XVI i XVII. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un arc adovellat, amb la imatge en relleu de santa Eulàlia, a la clau.

Aquesta façana dóna a una placeta que és delimitada al costat nord per l’alta paret del campanar. És una torre de planta quadrada que forma angle recte amb la dita façana del temple parroquial.

A la part baixa del mur del campanar és visible una resta de l’església romànica, incorporada en el basament de la torre. A la part superior afecta una marcada curvatura que correspon a l’arrencada d’una volta. Ens trobem amb la cara del mur que donava a l’interior d’una nau. A l’extrem de llevant, on aquest mur s’ajunta amb la façana de l’església, hi ha el pilar adossat d’un arc, del qual ha quedat també l’inici de la curvatura, amb allgunes dovelles.

A l’extrem oposat, de ponent, és visible el lloc on incidia un mur perpendicular, segurament el frontis de l’església romànica.

Tots els elements esmentats semblen indicar que el mur romànic que subsisteix pertanyia a la tramada més occidental de la nau (o una de les naus) del temple anterior a l’actual. Aquesta nau era coberta amb una volta, reforçada per arcs torals sobre pilars rectangulars.

L’aparell del dit mur romànic és fet a base de carreus de mida petita i mitjana, escairats, però sense poliment. El morter que els lliga és ben visible en els junts, on hi ha incisions dobles i paral·leles. També s’observen vestigis d’una capa d’arrebossat d’aspecte arcaic, que segueix pel pilar de l’arc toral.

L’aparell de carreuons, amb juntes remarcades per solcs incisos, és característic de l’arquitectura del segle XI, anterior als edificis construïts amb perfecta carreuada. A la dita època cal atribuir, amb moltes possibilitats d’encert, aquesta única resta conservada —o identificable actualment— del temple romànic de Santa Eulàlia de Marquixanes.

Al centre del parament romànic es va obrir una grossa finestra rectangular. A la llinda té esculpida la data 1611, la qual ens pot indicar l’època d’erecció del campanar.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada