El
poble de Marquixanes (307 h.1982/ 272 msnm.) està lleugerament aturonat a la
dreta de la Tet, a prop del lloc on desemboca en aquest riu el Còrrec de la
Coma d'Espirà, Marqueixanes conserva bona part de la Cellera de
la qual nasqué el poble i d'un segon recinte murallat més tardà, del
segle XII. La Cellera es formà a l'entorn de l'església parroquial de Santa
Eulàlia de Marqueixanes i prop del Castell de Marqueixanes. A partir
del nucli medieval, el poble de Marqueixanes s'ha estès cap al
sud en una sèrie de barris nous entre el poble vell i el cementiri, i cap al
nord-oest, resseguint el traçat de la carretera general, que passa pel nord del
poble.
El
lloc és esmentat el 1007; el 1035 el comte Guifré donà l’alou de Marquixanes al
monestir del Canigó. El rei Alfons I autoritzà l’abat del Canigó a construir-hi
un recinte fortificat, i Pere III concedí el permís de reconstruir el castell
el 1351 (probablement havia estat enderrocat el 1344, en la guerra contra el
rei de Mallorca); en resta encara la part nord de la muralla poligonal, i dins
el poble es conserven tres portals (el que mena a l’església parroquial,
sencer).
Fou
una pertinença de Sant Martí de Canigó fins a la secularització d'aquest
monestir el 1784, poc abans de la Revolució Francesa.
La
primera menció que s’ha localitzat de l’església parroquial de Santa Eulàlia
data de l’any 1025, quan l’abat Esclua de l’abadia del Canigó permutà amb el
bisbe Berenguer d’Elna l’església de Marquixanes amb tot els seus termes per
l’església de Sant Sadurní de Vernet.
Malgrat
la permuta esmentada, l’església de Marquixanes fou reintegrada posteriorment
als dominis de l’abadia del Canigó, ja que, segons la butlla de confirmació de
béns del papa Alexandre III de l’any 1163 atorgada en favor d’aquell monestir,
es relaciona com a propietat seva. En un document de l’any 1180 torna a ésser
citada l’església de Santa Eulàlia de Marquixanes.
A
la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, consta que la parròquia de
Marquixanes va contribuir a satisfer la dècima recaptada en aquells anys a la
diòcesi d’Elna. Una última referència data del 1393, any en què la rectoria
d’aquesta església fou cedida a Pere Esteve per defunció de l’antic rector.
L’església
parroquial de Santa Eulàlia és situada a la part més alta i al centre de la
vila de Marquixanes. L’església actual correspon a un edifici dels segles XVI i
XVII. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un arc adovellat,
amb la imatge en relleu de santa Eulàlia, a la clau.
Aquesta
façana dóna a una placeta que és delimitada al costat nord per l’alta paret del
campanar. És una torre de planta quadrada que forma angle recte amb la dita
façana del temple parroquial.
A
la part baixa del mur del campanar és visible una resta de l’església romànica,
incorporada en el basament de la torre. A la part superior afecta una marcada
curvatura que correspon a l’arrencada d’una volta. Ens trobem amb la cara del
mur que donava a l’interior d’una nau. A l’extrem de llevant, on aquest mur
s’ajunta amb la façana de l’església, hi ha el pilar adossat d’un arc, del qual
ha quedat també l’inici de la curvatura, amb allgunes dovelles.A l’extrem oposat, de ponent, és visible el lloc on incidia un mur perpendicular, segurament el frontis de l’església romànica.
Tots
els elements esmentats semblen indicar que el mur romànic que subsisteix
pertanyia a la tramada més occidental de la nau (o una de les naus) del temple
anterior a l’actual. Aquesta nau era coberta amb una volta, reforçada per arcs
torals sobre pilars rectangulars.
L’aparell
del dit mur romànic és fet a base de carreus de mida petita i mitjana,
escairats, però sense poliment. El morter que els lliga és ben visible en els
junts, on hi ha incisions dobles i paral·leles. També s’observen vestigis d’una
capa d’arrebossat d’aspecte arcaic, que segueix pel pilar de l’arc toral.
L’aparell
de carreuons, amb juntes remarcades per solcs incisos, és característic de
l’arquitectura del segle XI, anterior als edificis construïts amb perfecta
carreuada. A la dita època cal atribuir, amb moltes possibilitats d’encert,
aquesta única resta conservada —o identificable actualment— del temple romànic de
Santa Eulàlia de Marquixanes.
Al
centre del parament romànic es va obrir una grossa finestra rectangular. A la
llinda té esculpida la data 1611, la qual ens pot indicar l’època d’erecció del
campanar.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada