Araós
és un poble (37 h. 20097 913 msnm.) situat a la dreta del Noguera de
Vallferrera. És el primer poble d’entrada a la vall Ferrera; pertangué des de
mitjan segle XIX fins al 1927 al municipi d’Ainet de Besan. Fins al segle XVI,
el poble es trobà dividit en dos sectors: la Força, emmurallada (enderrocada
pels gascons el 1513), i la vila, foramurs. Actualment és una entitat municipal
descentralitzada constituïda en data desconeguda, però, probablement
durant la dècada dels cinquanta del segle XX.
Les
vicissituds històriques de l’església de Sant Esteve d’Araós són comunes als
altres pobles que integren la Vall Ferrera.
La
referència documental més antiga atribuïda a la parròquia d’Araós ha estat,
segons diversos autors, el document conegut com l’acta de consagració de la Seu
d’Urgell, en la qual s’identificava acríticament el topònim Haravo amb
Araós. Actualment, és revisa aquesta identificació, i hom creu que Haravo fa
referència a Àreu, ja que, com s’indica més específicament en el capítol sobre
Sant Feliu de la força d’Àreu, en documents datats al segle XII, referits,
sense cap mena de dubte a Àreu, s’hi troben les variants d’Arao i Arau.
En l’Spill...
del vescomtat de Castellbò hi ha una descripció molt interessant del poble
d’Araós, en la qual s’esmenta que és dividit en dos nuclis de població, l’un
d’ells dit castell o força, que era destruït i desert en aquell moment, i
l’altre, anomenat vila o cases baixes, sense muralla, que es correspon amb el
poble actual, organitzat al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve,
que per la seva arquitectura hem de considerar una obra alt-medieval. Per tant,
podem suposar que aquesta duplicitat de nuclis urbans ja es produïa a Araós en
època alt-medieval.
L’església
parroquial de Sant Esteve d’Araós fou visitada, l’any 1314, pels delegats de
l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies del deganat
de Cardós. Figura també en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391,
segons la qual el seu capellà havia de pagar la quantitat d’una lliura i nou
sous. Al segle XVI, amb la reestructuració del bisbat d’Urgell, Araós passà a
integrar l’oficialat de Tírvia. Per la visita pastoral del 1758, l’edifici de
Sant Esteve estava en bon estat, amb un altar principal i tres de secundaris.
Es
tracta d’un edifici molt transformat, en què es fa difícil destriar fins a quin
punt algunes de les seves parts corresponen a estructures d’època medieval o bé
als processos de reforma, que en diferents fases constructives han donat a
l’edifici la seva fesomia actual. Així i tot, l’element més genuïnament
medieval és l’absis semicircular que corona la nau, i on s’obren dues finestres
de doble esqueixada, una centrada, amb llinda, i l’altra situada al sud,
resolta amb un arc.
A
la façana sud, totalment alterada per l’afegitó de capelles, s’observen alguns
fragments de parament arrebossat, en un indret on hi ha un cap de biga que
sembla assenyalar l’existència d’un porxo que probablement aixoplugués la porta
del temple, la qual se situaria en aquesta façana sud. Aquesta hipòtesi es
reforça amb l’evidència que la porta actual, situada a la façana de ponent, es
troba capçada per un important campanar d’espadanya de dos ulls.
El
campanar d’espadanya és relativament modern en un temple que ha estat molt
modificat. Es tracta d’una espadanya de dos ulls d'arc de mig punt amb sengles
campanetes. Està cobert per una teuladeta de dos vessants que amb prou feines
deixa cornisa als quatre costats. El mur presenta paraments de maçoneria de
llosa vista mig picada i amb tendència a procurar filades ordenades.
A
la façana nord, també molt modificada, s’hi observen unes arestes prop de
l’angle nord-est, que actualment són de difícil interpretació, i que palesen
els processos de reforma que patí l’edifici ja abans de la seva transformació i
ampliació.
L’aparell,
tant de les parts més antigues com de les reformades, és molt homogeni, de
reble de pedra llosenca molt irregular, i sense cap tipus d’ornamentació o
elements destacats. Tot plegat conforma un edifici de difícil filiació, adscrit
a unes formulacions arquitectòniques i constructives comunes a altres esglésies
de la vall, que, arrelades a les formes del segle XI, perduren fins a dates
molt avançades del segle XII, època a la qual cal adscriure aquesta
construcció.
Sant
Esteve d’Araós és una edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada