La
vila d’Alins (58 h. 2001/1048 msnm.), ha gaudit sempre de la capitalitat de la Vallferrera.
El nucli s’allargassa prop de la carretera al primer eixamplament de la vall,
amb la presència del majestuós Monteixo al fons; la població s’estén pel marge
esquerre del riu. Era una vila oberta, no murada.
La
vila d’Alins ha estat, ja des de temps antic, el centre principal de l’ocupació
humana de la Vallferrera, i possiblement per això és el terme que ha generat
més referències documentals d’època alt-medieval de tota la vall. Les primeres
notícies documentals del lloc daten del segle IX; concretament apareixen en els
preceptes carolingis concedits, successivament, per l’emperador Carlemany
(800-814), Lluís el Piadós (814 i 835) i Carles el Calb (860), a favor dels
bisbes d’Urgell, en els quals la Vallferrera era inclosa dins el pàgus de
Tírvia.
Segons
l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document polèmic que abastaria,
segons alguns autors, l’estat del bisbat a la fi del segle X o al principi del
segle XI, la Vallferrera era denominada vall de Tírvia, i comprenia les
parròquies d’Alendo, Farrera, Burg, Virós, Tírvia, Ainet, Alins i Àreu, i,
incomprensiblement, els llocs de Tavascan i Baien, totalment
apartats de la regió, especialment Baien, si s’identifica amb Baén.
Les
referències documentals concretes de l’església de Sant Vicenç d’Alins s’inicien
l’any 1055, en què els canonges de Santa Maria de la Seu permutaven al bisbe
Guillem la quarta part de la dècima de la ribera de Sió per l’església de Sant
Vicenç d’Elins, amb les dècimes, primícies, oblacions i totes les
seves pertinences. L’any 1088, Santa Maria de la Seu rebé en donació una casa
al terme de Sant Vicenç in villa que vocant Elinse, i l’any 1090 la
part dels delmes que el matrimoni Arnau i Maria rebien de la parròquia de Sant
Vicenç d’Helinsi. A partir de la baixa edat mitjana consta
dins del deganat de Cardós.
L’església
parroquial de Sant Vicenç d’Alins, integrada al deganat de Cardós, fou visitada
l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1391 els dos
capellans de l’església d’Alins pagaven la quantitat de 14 sous. Gràcies
a l’Spill... del vescomtat de Castellbò coneixem els rectors que
regiren la rectoria d’Alins —que era de presentació del vescomte— al llarg del
segle XVI. El primer d’ells era Ramon Capdevila, possiblement al final del segle
XV; a la seva mort fou substituït per Joan Torres, que, segons una relació de
les rectories de l’oficialat de Tírvia. Aquest fou substituït per Andreu de
l’Era, prevere de la vila d’Olp, amb col·lació del 1526, i que al seu torn fou
rellevat per Joan d’en Gerre, que l’any 1553 era substituït per Onofre
Balcells. L’any 1575 era rector de Sant Vicenç “velle de Alins”, Joan Cases.
En
la visita pastoral de l’any 1758 el visitador indicà el mal estat de les parets
de l’edifici que amenaçaven ruïna. A més de l’altar principal hi havia set
altars més, fet que indica que es tractava d’un edifici ampli. No tenia
sufragànies, però sí dues capelles públiques, Sant Martí i Sant Quiri, i quatre
capelles particulars.
Al
peu de la carretera l’actual església de Sant Vicenç d’Alins és un edifici de
factura barroca, del segle XVIII, que substitueix l’antiga església romànica alt-medieval.
Té una ampla façana amb coberta a dos vessants molt inclinats. Va ser totalment
refeta tardanament i té la volta barroca amb llunetes.
De
l’edifici romànic només es conserva la base del campanar actual. L’estructura
alt-medieval forma la planta baixa del campanar de torre, prismàtic, que
presentava les seves façanes ornamentades amb els motius llombards d’un fris
d’arcuacions, delimitat per lesenes cantoneres que assenyalaven els diferents
pisos. Actualment només es conserva la planta baixa del campanar i el fris
d’arcuacions, complementades per un fris en dents de serra, corresponent a la
separació entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa es conserva
una finestra espitllerada, i els paraments són coberts d’arrebossat de morter
de calç, que en alguns punts deixa entreveure un aparell de carreus irregulars,
que juntament amb les característiques formals de la decoració, evidencia les
formes pròpies de l’arquitectura del segle XI.
La
part superior, del segle XVIII, té els seus murs de paredat de llosa sense
arrebossar amb espitlleres en tres pisos per la banda de migdia; el seu
perímetre és lleugerament més reduït que la base. El pis superior queda obert
amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen tres campanes i una
magnífica matraca. Està capçat per una cornisa destacada i una teulada
piramidal quadrada amb inflexió a la base coberta amb petites lloses ben
tallades de pissarra negra.
Sant Vicenç d'Alins és una església catalogada
com a Bé Cultural d’Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada