Ainet
de Besan és un poble (43 h, 2009/ 1225 msnm.) situat a la dreta de la Noguera
de Vallferrera.
El
poble és adossat a un penyal rocós, que l'empara pel costat nord. El poble més
vell s'esglaona de dalt cap avall, en dos carrers paral·lels entre ells i amb
la roca i la carretera. Estava situat donant l'esquena a la carretera i al riu.
En l'actualitat, a la zona més plana, entre la carretera i el riu hi ha un
petit nucli de disset cases adossades, anomenat Habitatges Santana.
A
poca distància a l'est-nord-est del poble hi havia hagut una de les fargues de
la Vall Ferrera, la Farga de Moles, que havia donat feina a molta
gent del poble (el 1860 hi ha enregistrats a Ainet de Besan 425 persones), amb
més de 60 cases habitades. Actualment no en queda res més que un fragment del
rec que hi duia aigua, ja que el 1937 una forta avinguda d'aigua
s'endugué el que quedava de la farga, abandonada d'uns 40 anys abans.
L'ajuntament
d'Ainet de Besan fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de
la Constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué,
i fou suprimit el 1927, amb la seva incorporació al municipi d'Alins.
D’entre
les seves cases, agrupades al peu de la muntanyeta de Besan, destaca la torre
romànica de l’església parroquial de Sant Julià, esmentada ja el 819 en la
consagració de la catedral d’Urgell.
L’església
de Sant Julià d’Ainet de Besan és situada a la Vall Ferrera i les seves
vicissituds històriques generals són comunes als altres pobles de la vall, i
queden explicades en el capítol de Sant Vicenç d’Alins, centre de la vall.
En
l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el lloc d’Asneto era
una de les parròquies que integraven la vall de Tírvia. La primera menció,
concreta, del lloc i parròquia d’Asnet data del 1075 quan Elliarda, muller de
Guitard Isarn de Vallferrera, donava a Santa Maria de la Seu la dècima de la
parròquia d’Asnet. Els límits donats en el document, l’església de
Sant Martí a llevant —referència a la capella de Santa Martí d’Alins—; el riu
de Virós a ponent —referència que tant pot referir-se a l’actual riu de Besan
com a alguna de les torrenteres que davallen del bosc de Virós—; el lloc
de Monte Venero, al sud; i el caput de Exert, al nord;
permeten d’identificar la parròquia d’Asnet amb Ainet de
Besan.
Les
notícies sobre Ainet continuen al llarg dels següents segles medievals. En el
testament de Tedball de Vallferrera, del 1120, aquest llegava al monestir de
Santa Maria de Gerri un home d’Ainet. En la butlla del papa Alexandre III,
atorgada l’any 1164 a favor d’aquest cenobi, Gerri tenia a la vila d’Ainet
diverses possessions que no s’especifiquen. L’any 1231 l’ardiaca Arnau de
Galliner donava a Santa Maria de la Seu “omni terra de valle Ferraria,
preter villam de Asneto”, i també els béns que el seu nebot Guillem Isarn
hi havia adquirit.
L’església
de Sant Julià d’Ainet fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de
Tarragona en el seu recorregut per les esglésies parroquials del deganat de
Cardós. En la visita pastoral del 1575 a l’església de Sant Julià, ara dins
l’oficialat de Tírvia, el visitador manà cobrir el campanar. En la visita
pastoral del 1758, el visitador assenyalà el bon estat de l’església, a excepció
de les portes, que havien de ser refetes; per la seva descripció sembla que és
tractava ja de l’edifici que ens ha pervingut, construït en època barroca.
Tenia com a sufragània l’església de Besan. Actualment depèn de la parròquia de
Llavorsí.
De
l'església medieval, romànica, només en queden algunes restes entre les parets
del temple que ha arribat als nostres dies, majoritàriament de factura barroca.
L’església
actual és una construcció una sola nau amb
dues capelles laterals a cada costat, sobre les quals s'obren un
parell d'arc amb galeries. La coberta és amb volta de llunetes. A l'est,
la nau és rematada per un absis semicircular.
A l'altre extrem s'aixeca una torre campanar
acabada amb un agut xapitell i en la qual hi ha també una altra data gravada:
el 1828. La coberta és de llicorella a dues vessants. Els murs exteriors
apareixen arrebossats amb calç.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada